diumenge, 23 de setembre de 2007

Millor Barça, trist Sevilla.

M’ha agradat el Barça que hem vist avui al Camp Nou. Voluntariós, poc especulatiu, amb joc mig espectacular a estones i que ha anat a pel partit des del començament. Quina diferència d’aquell Barça que es veu als desplaçaments per aquells camps de deu de la Lliga espanyola!! La veritat és que el partit ha estat travat. El Sevilla tancat al darrere, renunciant pràcticament a l’atac amb un Kanouté més sol que un mussol a dalt, no li ha posat les coses fàcils. Ha sortit a defensar-se, a no rebre cap gol, ja que el zero a zero ja li estava bé. És per això, que al Barça li ha costat molt i fins que no ha marcat Messi el primer gol no s’ha deixat anar i no ha pogut jugar i gaudir sobre el terreny de joc. Però ho ha intentat des del primer minut, diferència important de la resta de partits tant dolents que havia fet anteriorment en Lliga. Durant la primera part i un bon tros de la segona ha faltat la darrera passada, aquella que permet que el davanter centre (diguem-li Henry) es quedi sol davant el porter i pugui inaugurar el marcador. Malgrat això, el Barça ha estat el clar dominador del partit: ocasions i possessió, que en tot moment han estat seves. El Sevilla, amb perdó, no ha fet mai patir pel marcador. Bé, essent sincers només ha xutat (a part del gol a les acaballes del partit i amb tot decidit) una vegada amb perill a la porteria d’en Víctor, gràcies a un cop de cap que ha anat al pal.

Mala sort la de Thierry Henry que ha tingut el primer gol del Barça a les seves botes en una jugada d’aquelles que a l’Arsenal no solia fallar, però que el porter del Sevilla, Andrés Palop, ha aconseguit desviar la pilota amb la punta dels dits fins que aquesta ha colpejat el pal i ha acabat a les seves mans. Trobo, però, que l’Henry juga massa estàtic a dalt i començo a dubtar que el joc del Barça sigui l’adequat per ell. Igual aquest temps parat per culpa de la lesió tenen alguna cosa a veure. Esperem que ràpidament entri en ratxa golejadora i puguem disfrutar d’ell com ho van fer a Anfield Road.

M’agradaria destacar també que Touré Yaya ha fet un partit impressionant. Com corre, com roba pilotes, com reparteix joc, ... Ha sigut, crec, el millor fitxatge que ha fet aquest any el club blau-grana. A cada partit que passa se’l veu més còmode i més assentat al mig del camp. Abidal cada vegada m’agrada més (és un portent físic) i Márquez sembla que està agafant de nou el to i es comença a semblar a aquell jugador de fa dues temporades que formava un tàndem infranquejable amb Carles Puyol. Iniesta ha estat molt lluitador i ha creat joc.

I què dir d’en Leo Messi!! Està que es surt. Regateja, marca gols, reparteix joc, dóna pilotes als companys... És l’autèntic motor del Barça. Què faríem sense ell? De nou ha tornat a ser el jugador determinant: ha marcat els dos gols. Que duri la ratxa!!

Canviant de tema, molt sospitosa i estranya ha estat la no convocatòria a última hora de Ronaldinho per una lesió. Mala espina em fa. Sembla que les coses no estan bé: ni juga bé ni riu. Tots volem que torni a ser aquell jugador desequilibrant que era quan va arribar al Barça. Els xiulets que li dedica una part del Camp Nou li fan mal. És normal, però no ha d’oblidar que el públic és qui paga i qui mana, i aquest no li perdona que l’any passat els prengués el pèl d’aquella manera tant descarada. Crec que en Rijkaard l’ha volgut protegir de tot això, perquè encara no s’enfonsi més. És humà i té sentiments, potser més que d’altres jugadors que podrien sortir al camp i ignorar les esbroncades del públic. No dubteu que avui l’haguessin aplaudit de sortida, però a la que en un parell de jugades no se n’hagués sortit, els xiulets haurien tornat a aparèixer. És per això que em pregunto: on podria arribar aquest Barça amb un Ronie en forma? Sembla que cada vegada el joc va millorant més i mica en mica la màquina blau-grana va entrant en calor i recuperant aquell joc que feia goig veure. Us imagineu que a més, poguéssim encaixar a l’equip aquell número deu de les primeres temporades? I encara faltaria la peça clau: en Carles Puyol. De totes maneres el crack brasiler ha tingut, sota el meu parer, un altre gest de “menyspreu” cap al Camp Nou: no ha vist el partit des de la graderia com si ho han fet la resta de lesionats (Eto’o i Puyol).

Un apunt final, on certament espero equivocar-me. Veig que el gran bluf d’aquest any serè en Giovani. Ha fet un molt bon Gàmper, però ni contra el Olympique de Lyon em va agradar, i els minuts que li ha donat avui l’entrenador crec que no els ha acabat d’aprofitar.

2 comentaris:

Uri ha dit...

Nota: L'estadi de l'Arsenal és diu Emirates Stadium i l'antic era Highbury. Anfield Road és el del Liverpool ;)

X la resta, poc a poc sembla que el Barça vol tornar.

una pallaresa patidora ha dit...

Ostres tu, anava llegint i no veia a carlos per enlloc, fins al final ni nomenar-lo, ja tremolava només de pensar en la possibilitat que un català com tu l'haguès oblidat!