dilluns, 17 de setembre de 2007

Matagalls-Montserrat'07

Dos coses van agradar-me abans de començar la marxa. La primera va ser que les previsions del temps de TV3 no es van complir: pronosticaven pluja divendres i dissabte, però finalment no va ser així. Va sortir el pobre Tomàs Molina demanant disculpes el divendres per la nit. Penso que mai he agraït tant a un home del temps que s’equivoqués en els seus pronòstics com el divendres. Fer la Matagalls-Montserrat amb pluja pot ser quelcom molt complicat.

La segona cosa va ser l’hora de sortida. Gràcies al Jaume que va anar a buscar a primeríssima hora de sortida (a les 11:30 h del matí començaven a donar els torns de sortida) vam aconseguir sortir a les 17:31 h. Tenint en compte que la cursa començava un minut abans, què més es pot demanar? Des d’aquestes línies m’agradaria donar les gràcies de tot cor al Jaume.

Vam sortir de Barcelona sobre les 15:30 h i vam arribar sobre les 17:00 a Collformic, lloc de sortida de la marxa. Hi havia molta gent per tot arreu i el fet de que els cotxes passessin per allà afegia un punt de complicació a l’accés al punt de sortida. De totes maneres no vam haver de lamentar baixa alguna.

Deu minuts abans els cinc integrants de l’equip MM’07 ja estàvem fent cua a la sortida per no quedar-nos enrederits enmig de la gentada que hi havia: el Xavi, el Jordi Atleta, el Jaume, el Miquel i un servidor. Recordo molts nervis i moltes ganes de començar. Des de la Núria-Queralt d’aquest any que no hi havia marxes de resistència, ja que paren calendari per les vacances, i les meves cames ja feia dies que em demanaven quilòmetres. Puntualment, segons el rellotge oficial de l’organització, vàrem prendre la sortida.

El primer tram, des de Collfornic fins a Aiguafreda, el vam cobrir en dues hores per una distància d’uns 16 quilòmetres (vam córrer parts del Pla de la Calma i tota la baixada fins Aiguafreda). No estava gens malament. Vam tenir molta sort que el Jaume va poder treure’ns torn de sortida tant d’hora, ja que la baixada cap a Aiguafreda la vam fer sense quasi gent. Teníem por, però, que aquest petit sobre esforç ens passés factura més endavant.

De mica en mica la nit va anar arribant i es va anar fent fosc poc a poc. Em va saber greu no poder veure la posta de sol com l’any passat. A Can Janot, el primer avituallament de la marxa, vam haver de treure els frontals de la motxilla i, amb l’estómac ple (val a dir que el brou que van donar estava molt bo) començar a caminar de nou. Quan és de nit i tothom porta el frontal endollat, m’agrada molt girar-me i veure tota la filera de llums que van circulant darrere teu o observar el recorregut que has de fer i que t’espera si mires davant i veus tots els petits punts de llum encesos. Sortint de Can Janot vam veure davant com totes aquestes llums s’enfilaven muntanya amunt indicant-nos per on aniria la nostra propera ascensió. La pena és que no es pugui capturar amb la càmera de fotos aquest moment. Hi ha tant poca llum que la foto no surt.

Seguim a bon ritme i devorant els quilòmetres. El nostre proper objectiu és Sant Llorenç Savall, o més conegut com el poble que no arriba mai. S’hi arriba per una pista gran on sempre veus les cases lluny, però mai hi acabes d’arribar. Camines i camines Sant Llorenç sembla que continuï a la mateixa distància. És el tros més llarg entre punts de control i això és nota. Allà hi arribem a la 1:20 de la matinada. Portem quaranta-cinc quilòmetres i aquí és on has de fer-te la pregunta: paro o continuo? Si continues ja no hi ha opció a abandonar. En canvi si pares sempre pots agafar un autocar direcció Barcelona que surt de bon matí. Evidentment tots decidim continuar. Sopem a l’avituallament i ens dirigim al parc de bombers on fem una paradeta de rigor, ja que el Xavi i el Jordi hi tenen coneguts. Aquesta parada és la que senta millor: son gairebé tres quarts d’hora que s’agraeixen. Val a dir també que l’organització ens ha donat beguda isotònica que ha fet bastant efecte a les cames castigades i un cop reprenem la marxa es nota.

El tros que va de la Pista del Dalmau (control 5) a Coll de Grua (control 6) és el tros on ho passo pitjor. Comença una baixadeta d’uns dos quilòmetres fins a trobar la pujada al Coll de Grua. Què dura que és!! El pendent és força empinat i les forces ja comencen a fallar. Som al quilòmetre cinquanta-dos. Recordo que una vegada passada la primera part de l’ascensió (potser la més dura) ve un sender molt estret que puja molt i que només s’hi pot anar en fila india. És impossible avançar. M’he quedat sol: el Jaume està per davant i el Xavi, el Miquel i el Jordi s’han quedat darrere meu. El silenci és total. Sembla que hi hagi un pacte per no parlar. La gent està molt concentrada. Només sento la fresa dels peus quan colpegen el terra i el so del pals de la gent que en porta. Això sumat a la respiració constant i entretallada que surt de la meva boca buscant oxigen de forma desesperada i que sento l’alè del company del darrera al clatell, fa que les ganes que tingui d’arribar siguin enormes. Hi arribo, no tinc cap més remei. Intento pensar amb els donuts que ens donaran al proper avituallament, que falta molt poc ja per arribar-hi. Finalment, al fons es veu la llum dels fanalets que tenen al control 6, situat al quilòmetre 57,2. Per fi s’ha acabat el calvari!! Veig al Jaume que ja ha segellat i esperem a la resta del grup.

Passat l’avituallament del camí Moliner, on he menjat tres donuts, he begut molta aigua i no he parat de riure amb el singlot que li ha agafat al Jordi Atleta, reprenem el camí. Aquesta vegada anem el Miquel i jo davant. Em comença a entrar el son. No puc evitar que els ulls se’m tanquin. Són les 5:15. Aquí també ho passo força malament fins que no aconsegueixo desempallegar-me d’aquestes ganes boges de dormir. Una vegada superada la forta pujada de la pista i arribats al collet del Queixal (control 7 i quilòmetre 64,6 de la marxa) el Xavi comenta que també li ha passat el mateix. L’Atleta ens dona una càpsula de Dormitan: “Cafeïna pura”, segons ell. El son se m’ha passat ja fa estona, però tot és bo per tal d’evitar que torni a entrar. Ara ja gairebé tot és baixada fins Monistrol de Montserrat, on comença la pujada al Monestir de Montserrat.

Arribats al control de la Carena de l’Hostal de la creu (el número 9 i situat al quilòmetre 77,2), ens comenta un dels organitzadors que som dels cinc-cents primers. Caram, quin èxit!! No ens ha passat molta gent!! Encarem definitivament la baixada fins a Monistrol i una vegada arribats a la plaça comença la pujada al Monestir. Decidim no esperar-nos i anar tirant al nostre pas fins a dalt de tot. Allà a la plaça ens espera l’Alba. Em sap greu no parar a saludar-la, però tinc la sensació de que si ho faig no arrancaré. Així doncs que amb un adéu llunyà començo a pujar acompanyat pel Miquel. No creia recordar que la pujada fos tant dura!! Ho vaig passar malament també, però ara ja estava a dalt. El patiment valia la pena ja que arribava el final de la marxa i, per tant, l’objectiu que vaig marcar-me quan vaig apuntar-me la mateixa el tenia a tocar. Pas rere pas, metre rere metre, i esbufega que esbufegaràs, arribo a la famosa canonada, torço a la dreta, supero les primeres escales fetes al camí i supero la petita pujada que em porta a les famoses escales de ciment que pujant al costat del cremallera. Són inacabables i duríssimes de pujar. Ara ja tant se val tot!! Sé que arribo, però no baixo el ritme!! Només he de patir una miqueta més!! Veig el monestir allà dalt. Ja hi sóc!! Surto a la placeta de baix i ja sento els primers crits d’ànims de la gent que hi ha per allà. S’agraeixen molt. M’agradaria poder contestar-los, però no puc parlar. Estic molt concentrat i la meva respiració m’ho impedeix. Enfilo les últimes escales, les que porten a la plaça de dalt del monestir. Ara sí que ja hi sóc. Veig al Jaume que ja ha arribat. Somric i intento recuperar l’alè perdut i recuperar el batec normal del cor. Un home gran amb bigoti i ulleres de sol m’indica que em dirigeixi a la carpa on donen els trofeus. Dono el dorsal on ens marcaven els controls pels que passaven. “Jordi, felicitats!!”, em comenta un home amb barba que està sentat davant d’un portàtil, mentre el seu company em fa entrega del trofeu. Ara sí que puc descansar tranquil. He complert l’objectiu!! Són les 10:18 del matí.

Els altres companys van arribant després meu: primer ho fa el Miquel, tot seguit el Jordi i l’últim el Xavi, que amb el mal de panxa que tenia quan va sortir de Barcelona, té molt mèrit el que ha aconseguit. Felicitats a tots, campions!!

La longitud total del recorregut, segons l’organització, és de 83,3 quilòmetres i el desnivell acumulat total de 5.980 metres. Vaig cobrir la distància en un temps total de 16 hores i 47 minuts, baixant en 45 minuts el temps invertit la passada edició.

4 comentaris:

Txell ha dit...

Hola Jordi!
Moltes felicitats per acabar-la i a sobre amb tan bon temps! Que ràpids!
Quina enveja m'has fet lleguint el bloc, m'has fet recordar molt la Núria-Queralt!!
De nou felicitats!!!

Jordi ha dit...

Moltes gràcies!! De totes maneres la Núria-Queralt és més dura que aquesta. El primer la va acabar en 9:52. Màquina ell!!

Victoria ha dit...

Ets tot un CRACK fent les marxes per les muntanyes!


La teva mare

Jordi ha dit...

Gràcies Mama, no esperava menys de tú!! Si tú m'has parit tindràs quelcom a veure amb això, no? A veure quan t'apuntes a alguna d'aquestes marxes!!

Petons,
Jordi.