diumenge, 2 de setembre de 2007

Dia 7: Sarria – Ventas de Narón.

Ahir per la nit, ja que tenim el luxe de disposar de la reservar de l’alberg, vam decidir despertar-nos més tard: a les 5:30 h. Quina concessió!! Trenta minuts més tard!! La veritat és que avui no he dormit molt bé: el terra sempre és dur per molt aïllant que portis i els de la tenda del costat han estat xerrant tota la nit. Hi ha gent que d’educació, la mínima... Una vegada feta la motxilla avui esmorzo a primera hora. Ahir vaig comprar-me un parell de iogurts i amb molta gana els endrapo en un tres i no res... L’estómac ple m’ajudarà. Comencem a caminar sobre les 6:30 h, més tard que de costum. No fa gens de fred, no em fa tant de mal el genoll com ahir i la butllofa em molesta per caminar. Tota la resta, perfecte. Crec que ja tinc les espatlles una mica segades de les tires de la motxilla i quan me la poso a l’esquena ja sento un click d’acoblament. Tot correcte!!

El trajecte és molt amè. Passem per pobles molt bonics i per sota de molts arbres, per tant la calor avui és suau. No hi ha un dia bo sense que passi res. I què és el que passa avui? Doncs que me n’adono que la motxilla que tant gustosament m’ha deixat el meu amic Raul està a les últimes. S’està trencant les tires de la motxilla, amb lo que si es consumeix la catàstrofe, no sé com l’hauré de dur... Igual a sobre el cap talment com si fos un sherpa, o arrossegant-la, o a patades, o amb la força dels braços... Només faig que resar perquè a Portomarín hi hagi un lloc on pugui comprar motxilles i m’encomano a tots el sants haguts i per haver. Ah!! I per acabar de complicar-ho més, avui és... diumenge!!!

M’agradaria comentar que pel camí vam passar per l’indicador quilomètric de cent quilòmetres per arribar a Santiago. Ostres, quin impuls de moral va suposar veure-ho. Ara sí que començava el compte enrere!!

Sobre les 12:20 h arribem a Portomarín. Es un poble preciós, sobretot vist de lluny. Has de passar un llarg pont per arribar-hi que creua el riu Miño. Una vegada pujades les quantes d’escales que hi ha vaig posar-me mans a l’obre per intentar localitzar un lloc on venguessin motxilles. Preguntant a l’alberg em diu el noi que creu que sí, que ha d’haver-hi un lloc obert una mica més a dalt. El Miquel tot gentil s’ofereix a acompanyar-me. Trobem la botiga. Estic salvat!! Ja em veia arrossegant la motxilla fins a passar per un altre poble mitjanament gran que poguessin tenir una tenda on en venguessin. Després de triar i remenar en el gran stock que em van oferir: un total de tres motxilles diferents, això sí, en blau, vermell i un altre color que ara no recordo, em decideixo per la motxilla mitjana. Li pregunto a la venedora si puc fer el canvi de motxilla allà mateix i no s’hi oposa. En un moment, el terra queda inundat de coses que el Miquel em va donant i jo vaig intentant imaginant-me on les he de posar. Finalment, després de pensar-ho bé, decideixo encabir-ho tot com pugui i després ja ho col·locaré millor, ja que les noies ja han comprat el seu dinar i tinc gana.

Com a curiositat diré que tant aquesta botiga com el supermercat estaven ubicats a l’Avinguda General Franco. Sí que queden vestigis de l’Espanya aquella que no he conegut però que diuen alguns que va ser l’hòstia i en la que es vivia millor... Sempre he pensat que ara estic bé com estic i no tinc moltes ganes de provar com es vivia abans... Més val dolent conegut que bo per conèixer!!

Un cop dinats i fet el cafè de rigor tornem a posar-nos en marxa. Ens queden més o menys dotze quilometres per arribar al destí. Es fan durs, ja que el sol apreta i les cames també.

A falta d’uns cinc quilòmetres per arribar a l’alberg on passarem la nit decidim parar-nos a prendre alguna cosa a Gonzor, al típic bar de carretera (que per més inri es diu El reposo del peregrino). El grup s’ha separat i el Miquel i la Tere s’han quedat enrere. Passada una mitja hora l’Edurne i la Irene proposen tirar de nou. Ostres!! Flipo una mica en colors: fa estona que no veiem als altres dos companys i crec que lo correcte seria esperar-los. Com que veig que no estan molt per la labor, truco a la Tere un parell de vegades però no agafa el telèfon. Em començo a preocupar per si els ha passat quelcom i a disgustar perquè veig que elles volen tirar. Els proposo que segueixin que jo ja em quedo a esperar-los. Mai se sap. Fa molta estona que no els veiem i els pot haver succeït alguna i poden necessitar ajuda. Finalment, al cap d’uns bons deu minuts, apareixen al fons. Respiro tranquil. Només veure’ls el sector femení que estava esperant decideix continuar. Jo m’espero per preguntar-los que tal van i per si volen fer para per refrescar-se una mica. Finalment decideixen seguir caminant fins arribar al punt de destí.

Finalment arribem a Ventas de Narón. Són les 17:10 h. L’últim quilòmetre ha estat el més llarg dels que jo recordo que portem fets. Sortint del poble d’abans, Hospital de la Cruz, hi ha un rètol que indica que falten 1.000 metres per arribar. Caram!! Però és que no arribàvem mai!! A part, no teníem la referència visual del poble i només veiem rectes i corbes farcides d’asfalt.

L’alberg està força bé. La propietària ens l’ensenya. Ho té tot reservat, però de moment no ha arribat ningú, així doncs que podem triar i remenar la llitera que més ens agradi. Després de dutxar-nos i rentar roba entra una senyora d’uns quaranta anys a l’habitació. Hem estat parlant amb ella: va sola i el dia quinze d’agost pretén arribar a Santiago. Ens explica que va començar de Roncesvalles el dia quinze de juliol!! Ostres, quin valor. I tota sola que va!! Com l’admiro!! Ah!! I és de Madrid (amb parlar castís inclòs).

M’ha sortit una nova butllofa i un projecte d’una altre, crec. La butllofa és al dit gros del peu dret i el projecte a la planta del peu esquerra. De moment aniria guanyant el peu dret dos a un, en cas que es consolidés la del peu esquerra.

Mentre sopem confirmo les meves sospites que ja havien anat agafant cos a l’habitació de l’alberg quan hem arribat: els ànims del grup no estan molt fins!! Es nota molt amb les converses que tenim i que estem una mica a la que salta. Ha sentat bastant malament el tema que l’Edurne i la Irene tiressin sense preocupar-se per la Tere i el Miquel. Jo tampoc no ho he acabat d’entendre gaire. Per lo menys gaudeixo d’una truita de patata de primer que li he demanat a l’encarregada de l’alberg si me la podria preparar... Més que res per recordar una mica Barcelona!!

A les 21:00 h ja estic estirat al llit preparat per aclucar els ulls. Avui al dormir al càmping no he descansat molt i m’ha passat una mica de factura durant l’etapa d’avui. He caminat les primeres hores amb picor d’ulls per culpa del son. Espero que avui pugui descansar: tenir un matalàs entre el terra i l’esquena s’agraeix, i no sabeu de quina manera!! La son em va venint, entre mig de la preocupació i les voltes que li dono al tema de la petita fissura que s’ha produït al grup. Intentaré fer el que sigui per a solucionar-ho, però m’estic decantant per una de les dues bandes...

FRASE DEL DIA:
Parlant a l’habitació amb la dona que viatge sola des de Roncesvalles, ens comenta amb un somriure als llavis: “Esto enganxa.”, referint-se al camí de Santiago. Ostres!! Doncs com enganxi molt més jo em quedaré sense peus i sense esquena del mal que em fan!!

FOTO DEL DIA:
Apartat especial mereix aquest personatge. Caram!! Com ell n’hi ha pocs!! Estrany, peculiar, únic, irrepetible, curiós ... No se m’acabarien els qualificatius per descriure’l. És d’aquestes persones que les veus i no et deixa indiferent. Segur que et fixes en ell. El seu nom és Pier Ángelo, de mare brasilera i pare italià, ens explica tot sopant des de la taula del darrere nostre. Va sol i porta vint-i-tres dies caminant des de Roncesvalles. És un repte personal que té amb els seus amics, que els ha deixat enrere. S’aixeca a les 6:30 i camina més o menys fins a les 13:00, i allà on pari busca lloc per dormir. Li demanen si ens podem fer una foto amb ell i accedeix.... S’aixeca de la taula tot decidit. Sembla que vagi amb ell això de fer-se fotos amb tothom, ja que ha accedit immediatament. Sense pensar-s’ho dues vegades, abans de disparar la foto treu la llengua... Sí, això que es veu al bell mig de la llengua és un tros d’enciam... Geni i figura!! Un friki en tota regla!!