diumenge, 9 de setembre de 2007

Dia 11: Santiago de Compostel•la - Barcelona.

Últim dia. El despertador l’hem posat a les 9:00 h, però com que ja estem avesats a aixecar-nos d’hora, avui no pot ser l’excepció i a les 8:15 h ja ens estem dient bon dia. Després d’una reconfortant dutxa, fem les maletes i baixem al saló de la tercera planta per esmorzar els trossos de pizza que van sobrar ahir (hi ha microones i podem escalfar-los).

Poca història té aquest dia. El vol sortia a les 22:20, amb el que havíem de fer temps fins a l’hora d’agafar l’autobús cap a l’aeroport. Després de veure que tot està tancat i que no obren, li pregunto a un guàrdia urbà i em dona la resposta: tot està tancat, ja que el dia setze d’agost és sant Roque, festa a Santiago. Aquest no són tontos: tenen dos dies seguits de festa (el quinze més el setze). I què podem fer si tot és tancat? Doncs visitar la catedral, que encara no l’havíem vista. Quina és la meva sorpresa quan, a una de les capelles descobreixo una imatge de la Moreneta. Caram!! Aprofito per complir ordres: encenc un ciri que m’havia demanat la meva mare. A l’hora de sortir de la catedral, i com que ja havia començat la missa, ens trobem que no podem sortir per la porta que hem entrat (la principal): estava tancada a pany i forrellat per a que no entrés ningú. Després de molt buscar, trobem una sortida lateral mitjançant la qual podem accedir al carrer.

Després de dinar anem cap a l’hostal i fem, per no trencar la tradició establerta, la migdiada estirats al sofà de la tercera planta. Em desperta el telèfon sobres les 17:00 h. Són els de FECSA que em diuen que em donaran 186 euros per l’apagada de llum que va succeir a Barcelona. Bé, accepto de bona gana!!

Cap a les 19:55 agafem l’autobús que va cap a l’aeroport. A les 22:45 h s’enlaira l’avió (quan hauria d’haver-ho fet a les 22:20 h) i a les 24:00 aterra a l’aeroport del Prat. Podem donar ja per finalitzada l’aventura. Bé, encara no, perquè hem de passar una petita odissea per recollir les maletes. Ara sí que estem a Barcelona i a l’aeroport del Prat!!


FRASE DEL DIA:
Pujant a l’avió per les escales que hi ha a peu de pista (ja que vam anar caminant des de la terminal fins a l’avió) ens vam fer una foto amb el Miquel d’acomiadament. Seguim pujant les escales i ens esperem a la plataforma al costat de la porta esperant que la gent es vagi acomodant per a poder entrar a l’avió. A cap d’un parell de minuts ve una dona amb walkie-talkie i ens deixa anar: “Esto no es Disneylandia. No puedes parar la subida de los pasajeros por echar una foto.”. Ostres, amb quines ganes li vaig dir que m’oblidés i que si tant parava la pujada de passatgers, què cony feia jo esperant més de dos minuts per poder entrar a l’avió. Va seguir parlant, però no la vaig atendre. Vaig girar-me i vaig passar totalment d’ella. Total, què havia de reclamar-me quan l’avio sortia ja amb retard, per no faltar el costum?

FOTO DEL DIA:
La foto del dia se l’emporta la Nena. No sé qui és, ni com es diu, ni quants anys té, ni res de res. L’únic que sé es que quan estàvem fent temps després de la migdiada per agafar l’autocar, aquesta nena va pujar més de deu vegades a la sala per treure coses de les màquines. No sé què carai treia o deixava de treure, però una vegada havia marxat amb el botí, al cap d’uns dos o tres minuts, tornava a aparèixer a treure més coses. Va deixar la màquina seca ella soleta!!

4 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Gràcies per posar el ciri!

La teva mare,

tere ha dit...

Ei peregrino!

Primer de tot felicitats pel teu “blogg”. He donat un cop d’ull a tot plegat i m’agrada molt. Noi, veig que tens futur en això d’escriure!!! endavant que ja estic esperant el nou article o el que sigui que vulguis escriure, de segur que ho llegiré i n’opinaré si et sembla bé.

El segon és felicitar-te també pel teu “minidiari” del “Camino de Santiago”. Puc dir en primera persona a tothom que ho llegeixi, que com a part integrant d’aquest grup que vem fer el “camino”, el Jordi, ha sapigut treure el suc més dolç i el més amarg dels dies que hem viscut fent “el camino”.

M’has fet riure molt mentre anava llegint i recordant aquells moments viscuts, frases dites (per la gent i per nosaltres), situacions viscudes (entre nosaltres i la gent que hem conegut), comentaris fets (adients i no tant adients), tot plegat ha sigut com una bibliografia per mi (ha sigut com posar un video i començar a reviure aquells moments), poder degut a lo “tocada” que hi anava i a la memòria tant dolenta que tinc, moltes petites i grans coses no les podria recordar si no fos per aquest minidiari (gràcies Jordi).

El tercer és tornar-te a felicitar per la teva manera d’escriure i expressar-te. Has sapigut transmetre en tot moment i “tal qual” els moments més amargs viscuts al “camino” i els moments més dolços, sense gens de palla ni adornos innecessaris i tot clar com l’aigua.

Vull agraïr-te el companyerisme que has demostrat tenir amb mi. Has estat present en tot moment (en els bons moments i en els dolents), m’he sentit recolçada per tu psicològicament (que no és poc), i sense coneixet gaire (quan varem començar aquesta aventura no era així), he descobert a una bona persona, a un amic dels seus amics, a un bon company ... um, em bloquejo!! no se què més puc dir i que no sembli (que no és cert) que us estigui (al que llegeixi) venent l’amistat del Jordi; el que dic és veritat!! , tinc la sort de coneixe’l una mica més i encara el vull conéixer més (si tu vols Jordi, es clar!!) (pel que no el conegui no us talleu i pel que ja el coneix suposo que pensareu igual que jo).

En resum i per no enrrollar-me més (no sé si fer-me un blogg jo també...jajaja) diré que tot plegat ha fet que per mi “el camino” sigui recordat com una experiència única i irrepetible i tot i els moments dolents viscuts (si no no seria “el camino de santiago”), una experiència fantàstica que recomano a tothom que tingui en ment fer-la, que la faci i que no es planteji res, només que es deixi emportar per l’entorn, els moments, la gent i un mateix. Tot plegat farà del vostre “camino” una aventura.
P.D.:
Perdona Jordi per abusar de la teva confiança i aprofitar el teu blogg per donar la meva opinió (es que m'he animat a parlar (cosa que no faig mai, jajaja), però en comptes de fer-ho "de viva voz" i bàsicament per què per aquí no es pot, he escrit com si estigués xerrant. Gràcies.

Jordi ha dit...

Hola Tere!!

Aprofito aquestes línies que m'ofereix aquest blog teu... jejejeje. Tranquil•la, pots escriure tant com vulguis i expressar-te amb total llibertat, dir el que et sembli, el que se't passi pel cap, el que pensis ... tot és ben rebut. Estàs a la casa del senyor... jejeje Com deia el Sisa: "Casa meva és casa vostre, si es que hi ha cases d'algú". Que per cert, la casa per lo menys la tinc en el cognom.

Agrair-te molt tot el que has escrit i el nus a l’estómac que se m'ha fet quan ho llegia. La veritat és que sí, procuro ser amic dels meus amics i sobretot de la gent, com vosaltres, que val la pena. També jo m’he emportat una grata sorpresa amb vosaltres. Crec que hem congeniat molt bé, i això es demostra tant en els bons com en els mals moments viscuts. Com he dit al blog, quan sorgeixen les dificultats realment es veu la gent que està o no al teu costat. I si jo ho he estat és perquè creia que havia d’estar-ho, no per res mes. Suposo que algun dia serà el vostre torn. Algun dia m’haureu de donar una petita empenta quan em quedi sense forces, ho haureu de dir-me alguna paraula d’ànim quan defalleixi. I segur que estareu allà. No ho dubto!!

Tinc pocs amics, però els que tinc et puc garantir que valen molt la pena i donaria el que fos per ells. Crec que us heu guanyat entrar en aquest selecte grup d’amics que guardo al meu petit sarró i, endavant, coneixem-nos, no hi ha problema. De totes maneres poc més descobriràs. Sempre em comporto tal com sóc. Ni actuo emparat a sota de cap màscara ni em faig passar per alguna cosa que no sóc. Al contrari. Crec que sóc molt transparent i això t’ho poden dir els que em coneixen.

D’altra banda, no dubtis que seguiré escrivint, i molt. M’agrada i em diverteix fer-ho, així que mentre tingui corda per estona i l’empresa propietària del blog em deixi ho seguiré fent.

I per acabar, igual que fas tu, animar des d’aquí a la gent a que es pengi la motxilla a l’esquena i se’n vagi cap al camí de Santiago. Es una experiència única i irrepetible que et forma com a persona.

Una abraçada,
Jordi.