diumenge, 24 de febrer de 2008

Una curiosa manera de passar un 23F.

NOTA: En aquest post ometré els noms de persones, llocs, motius i potser alguna cosa més per tal de protegir identitats de persones i possibles problemes que se’n poguessin derivar. No diré allò de qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, perquè el que passaré a relatar-vos a continuació va passar de veritat, us ho juro!! per... ummm... ummm... per la FEEC.

Bé, tot això va començar quan un molt bon amic, que li direm MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA va trucar-me el divendres mentre dinava, tot desesperat (ell, no jo, malgrat que sí que menjava amb ànsia perquè tenia molta gana) per dir-me que si li podia fer un gran favor l’endemà dissabte. En poques paraules va explicar-me que es tractava de realitzar una mudança d’una casa quarter de la guàrdia civil situada a un poble que anomenarem POBLE-DESTÍ per uns motius que anomenarem MOTIUS-X. Evidentment vaig dir-li que sí, que podia comptar amb mi pel que fos, i vam acordar que abans de marxar em passaria a buscar per casa meva i que ens quedaríem a dormir al seu poble, que anomenarem POBLE-ORIGEN.

I així ho vam fer: sobre tres quarts d’onze de la nit vam emprendre el viatge des d’on jo visc, que anomenarem CIUTAT-QUE-EM-VA-VEURE-NÉIXER i vam dirigir-nos al POBLE-ORIGEN. Ens posàvem a dormir ben tard, a la una de la nit i el despertador (que anomenaré FILL-DE-PUTA) havia de sonar a dos quarts de sis.

Puntual com un clau, el FILL-DE-PUTA va sonar despertar-me del que creia que era el primer son (sempre dorms en un matalàs que no és el teu et costa més descansar, i més si hi ha unes campanes d’una església just al costat que anomenarem CABRONES que sonen a cada moment per fer-te saber els quarts, les mitges, els tres quarts i les hores). Vaig vestir-me? Bé, crec que sí, estava molt dormit i vaig haver de despertar al MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA que s’havia tornat a quedar dormit com un soc.

Amb una mica de retràs vam sortir del POBLE-ORIGEN amb el cotxe que anomenarem COTXE1 acompanyats pel so de les CABRONES que feien saber-nos que eren dos quarts de set. Anàvem tard, ja que havíem quedat per trobar-nos just a aquella hora a un poble que anomenarem POBLE-DE-TROBADA amb un altre grup de gent, que anomenarem GRUP-DE-SUPORT. Al veure que no arribàvem al POBLE-DE-TROBADA, el GRUP-DE-SUPORT va decidir trucar-nos i vam quedat que, com portaven GPS (que anomenarem GPS) anessin tirant amb el seu cotxe que anomenarem COTXE2 que ja els enganxaríem.

Vam atrapar al GRUP-DE-SUPORT passats uns tres quarts d’hora i junts (COTXE1 i COTXE2) vam continuar el camí. El primer entrebanc va sorgir quan vam agafar un forat d’aquells amb l’asfalt amb el COTXE1 i d’ençà d’aquell sotrac vam començar a sentir un soroll constant que s’accentuava més a mesura que preníem més velocitat. El MOLT-BON-AMIC-I-GRAN-PERSONA va parar per comprovar què passava. Vam sortir tots dels cotxes i vaig poder saludar als components del GRUP-DE-SUPORT: l’HOME1, l’HOME2 i la DONA1 (que ja ens coneixíem d’altres vegades). Tot seguit vam mirar els baixos del COTXE1 i vam veure que el problema era degut a que el protector de plàstic del càrter s’havia deixat anar i només s’aguantava per la part de davant. Una vegada vam aconseguir treure aquesta protecció que ara ens feia més nosa que servei, vam continuar el camí.

Evidentment, quan es surt tant d’hora i el viatge és tant llarg vam haver de fer la parada típica per esmorzar uns entrepans que gentilment portaven al COTXE2 els del GRUP-DE-SUPORT i que gentilment havia preparat la DONA1 la nit abans. Podíem triar entre entrepà de pernil que anomenarem ENTREPA-DE-PERNIL o entrepà de truita a la francesa que anomenarem ENTREPA-DE-TRUITA-A-LA-FRANCESA. Vaig escollir ENTREPA-DE-TRUITA-A-LA-FRANCESA i estava francament molt bo!! Tot menjant vam arribar a la conclusió que els components que havíem de portar a terme l’operació estàvem una mica tocats: el BON-AMIC-I-MILLOR-PERSONA li feia molt mal el queixal del seny des de feia dies, l’HOME1 s’havia passat la nit abans al llit constipat i l’HOME2 aquesta mateixa setmana li havien tret els punts del dit gros de la ma dreta on s’havia fet un tall amb una serra. Jo estava també tocat de l’esquena, ja que un parell de dies abans m’havia agafat una punxada, però tampoc vaig voler dir res, ja que quan un bon amic necessita un favor per uns MOTIUS-X, s’ha d’apretar les dents i anar a per totes.

Mentre ens acostàvem al POBLE-DESTI vaig adonar-me’n que just aquell dissabte era vint-i-tres de febrer i que anomenarem 23F (fatídic dia conegut per tots de l’intent del cop d’estat del General Tejero de la guàrdia civil al congrés dels diputats) i nosaltres, uns insignificants catalans, ens disposàvem a “atacar” unes dependències de la guàrdia civil de fora de l’extraradi català en un dia tant assenyalat com aquest per realitzar una mudança. No deixava de tenir la seva morbositat i la seva gràcia, no trobeu?

Després d’un viatge de quatre hores vam arribar al POBLE-DESTÍ acompanyats pel camió de mudances i el COTXE1 i el COTXE2 darrera seu. Vam aturar-nos davant de la casa quarter i vam baixar tots dels cotxes respectius per començar la feina.

Imagino que els guàrdia civils que hi havia allà van quedar perplexos al veure que un grup de catalans armats amb caixes d’eines baixaven dels cotxes i començaven a entrar a la caserna un 23F. “¡¡Nos invaden los rojos!!”, haurien dit entre ells, i així que van decidir contraatacar obrint una de les finestres d’un dels pisos i posant el “Cara al sol” (sí, sí, no us enganyo, de veritat). Com vam poder vam resistir a aquest atac ferotge i, encoratjats pel sentiment català que tots portem a dintre i trobant-nos en territori enemic, vam decidir posar-nos les piles i amb una hora i mitja el camió ja estava carregat i sortint del POBLE-DESTÍ, camí del POBLE-ORIGEN.

Passades unes bones quatre hores d’un dur viatge, on va tocar-me conduir el COTXE1 tot lluitant contra el son i la calor, vam arribar al POBLE-ORIGEN, vam descarregar les coses i després de berenar com deu mana i de reposar forces, vam emprendre el camí de baixada cap a CIUTAT-QUE-EM-VA-VEURE-NÉIXER mentre les CABRONES repicaven fort fent-nos saber que eren un quart de deu.

Vaig arribar a casa mort cap a dos quarts de dotze, senes ganes de sopar i amb un únic objectiu: aclucar l’ull al meu llit i dormir fins que el cos em digués prou (vaig assegurar-me que el FILL-DE-PUTA no estigues programat). El 23F havia estat un dia productiu on havíem complert les fites que ens havíem marcat i on la resistència catalana havia fet front als atacs nacionalistes amb enteresa i punt d’honor. Un dia per recordar i una anècdota curiosa per explicar!!

4 comentaris:

Uri ha dit...

Jajajajaja, m'he rigut molt amb els noms-clau, que anomenaré NOMS-CLAU.

Que rupestres amb el cara al sol, tenien fred o que?

Jordi ha dit...

Gràcies!! Vaig intentar posar noms claus que s'adaptessin a la situació.

Sí, imagino que tindrien fred aquest guàrdia civils!! jejeje

Anònim ha dit...

no emplicarem com està el cul de l'HOME3 despres de conduir durant nosequantes hores el COTXE3 (cotxe inconduible). Quin decans va ser conduir després el COTXE4 fins a la CIUTAT-QUE-EM-VA-VEURE-NÉIXER.

Jordi ha dit...

no, BON-AMIC-I-MILLOR-PERSONA (en cap moment t'he anomenat HOME3, és més, l'HOME3 no surt en aquesta història), no he esmentat el tema del anomenem COTXE3 que vas haver de baixar cap al POBLE-DESTÍ. Pero el teu pompis que anomenarem CUL-QUADRAT-DEL-BON-AMIC-I-MILLOR-PERSONA, puc donar fe que et va quedar ben fotut!!