dissabte, 22 de març de 2008

Ultra Trail? Barcelona – Mataró.

Ahir divendres, aprofitant que era el primer dia de les vacances de Setmana Santa vam acordar amb el Jaume que faríem un petit entrenament per anar preparant-nos per les marxes que vindran. Doncs aquest petit entrenament que havia de discórrer primer per Aiguafreda, Tagamanent, el Pla de la Calma i pujada al Matagalls, va ser canviat per una Barcelona – Mataró. I quin canvi!! I quin petit entrenament!! Finalment vam fer una marxa que bé podria ser puntuable per la Copa Catalana. Ni més ni menys que cinquanta-vuit quilòmetres!!

Sortíem a les set del matí de l’estació de Sarrià dels Ferrocarrils Catalans. Preguntant-li al Jaume sobre el recorregut, ja que ell l’havia fet amb bicicleta, va dir-me que eren uns quaranta-cinc o cinquanta quilòmetres. Ja veieu en que van convertir-se després!!

Vam enfilar cap al Tibidabo i des d’allà vam anar direcció Mataró travessant tot Collserola (vam passar pel cementiri i tot). Crec recordar que vam seguir el PR-135 que va deixar-nos, després de passar Badalona, a Montcada i Reixac. Allà, parada tècnica per esmorzar. Jo anava ben preparat, amb un entrepà de pa dur del dia anterior, però el Jaume sí que s’ho va muntar bé: un croissant banyat per complert de xocolata i un parell de mini palets de sobrassada.

Després d’omplir l’estómac vam posar-nos de nou en marxa seguint ja el GR-92 i passant per tota la Serralada de Marina. Des d’allà, gràcies al dia tant clar de núvols que ens havia obsequiat el divendres, vam gaudir d’unes vistes immillorables: al fons Barcelona, Sant Adrià, Badalona, la torre de Collserola, la Torre Agbar, l’hotel Arts... Podíem veure perfectament tot l’skyline barceloní, i, evidentment, vam anar resseguint amb la vista tot el seguit de muntanyes per les que havíem vingut.

Però encara quedava molt i el pròxim destí era el Parc de la Serralada Litoral. Vam travessar-lo tot gaudint a mà dreta de vistes precioses del mar Mediterrani i dels diferents pobles que anàvem passant: Alella, el Masnou, Premià... Des d’un dels miradors que té aquesta Serralada ara sí que veiem Barcelona molt lluny i les cases molt petites. El conjunt de muntanyes per les que havíem anat passant era espectacular i la torre de Collserola es veia minúscula.

Al Coll de Porc vam deixar el GR i vam prendre un sender a mà dreta camí d’Argentona. Teníem molta gana. Un entrepà petit per esmorzar, mitja barreta energètica i alguna llaminadura gentilesa del Jaume i un plàtan era tot el que havia rebut el meu estómac des de que ens havíem posat a caminar. Ah!! I aigua, molta aigua i Isostar, això sí. Somiàvem amb entrepans de llom amb formatge, amb hamburgueses, amb pizzes, amb qualsevol cosa que fos per menjar. Eren un quart de tres i volíem dinar.

Però no va ser fins a les tres i amb cinquanta-dos quilòmetres a les cames, que després de voltar una mica per Argentona i de trobar-ho tot tancat, vam fer un gran descobriment: el Bar Can Tomàs. Hem arribat a la conclusió de que vam tenir molta sort, ja que era, segons semblava, l’únic bar obert de tot el poble. I què vam menjar? Doncs sí, un entrepà de llom amb formatge i després vam partir-nos un altre de pinxo morú que estava de vici. No voldria passar per l’alt l’atracció del bar: un xinès que es gastava els diners a la màquina escura butxaques i que no parava de pitjar el botó de jugar de forma continuada. Vaig dir-li al Tomàs que estaven distret amb aquell individu (tota la clientela del bar se’l mirava i feien comentaris entre ells). Va dir que sí, que ell no era racista, “pero cada cosa en su sitio”. A lo que vaig contestar-li que no es preocupés, que “tu lo que eres ordenado”. Sembla que li va fer gràcia perquè va marxar amb els nostres plats buits a la mà i tot fent que sí amb el cap.

Una vegada recuperades les forces i amb la panxa plena, vam afrontar els quilòmetres que quedaven fins a l’estació de Mataró on vam arribar quan faltaven vint minuts per les quatre aturant el contapassos del Jaume en cinquanta-vuit quilòmetres i on agafàvem el tren direcció Plaça Catalunya a tres quarts de cinc.

Al final no havia estat malament el petit entreno que vam fer: una tirada molt llarga i amb 1.620 quilòmetres de desnivell positiu. La llàstima és que no puntua per la Copa Catalana, però de ben segur que ens servirà per afrontar les proves que venen amb més garanties d’èxit i amb les cames més fortes.

6 comentaris:

Jaume ha dit...

Molt bona cronica company d' aventures! Aquesta ultra s' ha de tornar a repetir.

Per cert no son 1620 metres de desnivell positiu i no Km!!!! jejejeje!

Ens veiem a la Marxa La Selva del Camp!

Mariona ha dit...

Uala nens quin entrenament més bo!! Una mica més i arribeu fins a Vic, jeje... Per cert, els entrepans tenen molt bona pinta! Curiositat: jo dimarts passat també em vaig menjar un entrepà de llom amb formatge a Mataró, quines coses! :P

Jaume ha dit...

Mariona propera fita: BCN-Vic Jejejeje!

Jordi on dinem demà? o millor un crusaito?

Pluriesportista ha dit...

Dewnido quina ruteta i bona crònica; m´ha agradat!

http://loputoamo.blogspot.com

Fran ha dit...

Jordi, em fa molta il.lusió que hàgiu passat pel terme del meu poble i que us hagi agradat el Gr 92 i les vistes cap a tots dos costats de la serralada. La propera vegada espero poder venir...pujareu a Sèllecs i a Burriac, molt a prop i en aquesta mateixa ruta. No desespereu amb el Barça, encara queda molt...ànim!

Jordi ha dit...

Jaume: posa dia i hora i ho repetim, però aquesta vegada fins a Vic... parant a dinar on tú vulguis, crussaito!! Ah!! Avui he menjat pinxos al Monchos i res a veure amb els d'Argentona, company!! Ostres, quina errada lo de Km per metres de desnivell... T'imagines fer-ne una amb 1.600 km de desnivell? uff!!

Mariona: Ja veus que al final vam canviar la ruta dels Estels del sud per la BNC-Mataró. Bona curiositat la de l'entrepà!! L'afegiràs a la del de botifarra dels divendres? jejeje

Pluriesportista: Benvingut al blog!! Gràcies!! Quan tingui un moment em passejo pel teu!!

Fran: Fet!! Quan estiguis recuperat i ens vulguis guiar pels teus territoris passem per allà. Sé que el Jaume ja ha pujat al castell de Burriac, però jo no!! Amb el Barça més val no agafar esperances que potser dintre de dos jornades estem a deu punts!!