dijous, 13 de març de 2008

Les comparacions són odioses.

S.O.S. Això és el que va llançar ahir als quatre vents el jugador francès. Sap que no juga bé, que no està en el seu millor moment, que no fa gols, que no ajuda a l’equip... N’és conscient, i no ha volgut amagar-se. I està angoixat i trist (o això va ser el que em va semblar ahir veient les imatges). Valent i decidit ha agafat el micròfon per explicar al soci què és el que li passa. Un gest molt noble. Lluny de fugir del problema l’ha afrontat i l’ha fet públic. No juga bé perquè no se sent feliç. Però no al Barça, sinó que no és un home feliç en general, a la vida. I no ho serà tenint a la seva filla Téa allunyada d’ell i veient-la molt de tant en tant. L’entenc. És normal. Jo no sóc pare, però imagino que si algun dia em trobés en la seva situació (que espero que no i creu-ho els dits) em passaria el mateix. Per molts diners que cobrin, per molt ben pagats que estiguin, per molt estrelles mediàtiques que semblin, no deixen de ser persones humanes, de carn i ossos i amb cor i sentiments. I el cas d’Henry és l’exemple més clar.

A l’altre cara de la moneda està Ronaldinho. I si abans he dit que el gest d’Henry l’honra, és perquè ha decidit parlar i explicar el perquè es troba en aquestes condicions, cosa que el brasiler encara no ha fet. Porta dos anys jugant malament i arrossegant-se pels terrenys de joc i encara és moment de que surti per voluntat pròpia (com va fer ahir Thierry) o aliena a explicar als socis (que són els que li paguen el sou) per què està així i per què no és el jugador que fa dos anys meravellava el món sencer. La gent no mereix una explicació? Crec que si. El que passa que com que té més cara que esquena, no pot justificar-se de cap manera. S’ha deixat com a jugador. Li agrada massa la nit. Això és tot. El que passa que hi ha coses que no es poden explicar i val més callar-les.

De totes maneres són dos casos diferents: el primer està deprimit perquè no té al seu voltant les persones (o la persona) que estima i s’enyora. El segon està apàtic perquè els excessos es paguen i tant sortir de festa i tocar els timbals acaba passant factura.

Per Henry tots els ànims del món, per Ronaldinho tots els adéus del món.