diumenge, 25 de maig del 2008

Travessa del Montseny’08: èpica sota la pluja.

L’home va alçar els ulls cap al cel. Començava a ploure per enèsima vegada, però aquests cop tenia tota la pinta de posar-s’hi seriosament. Des de la seva posició privilegiada podia veure com la multitud enfervorida s’arrecerava sota els porxos de la plaça. Va aixecar el braç per fer-los callar i immediatament va fer-se el silenci. Va ser llavors quan va començar a parlar:

Tots els que avui us heu reunit aquí esteu a punt de fer front a un dels reptes més durs d’aquesta temporada. Penseu-vos-ho dues vegades abans de prendre la sortida. Us ho dic amb la mà al cor. Avui haureu de vèncer als elements i la naturalesa es posarà en contra vostra. Haureu de superar pluja, vent, boira i pedra. Farà fred i algú patirà hipotèrmia. Fortes ratxes de vent us envestiran per tots costats. Caminareu per senders que s’han convertit improvisadament en autèntics rius d’aigua. Trepitjareu fang i en ocasions us arribarà més amunt del turmell. Posareu els peus dintre de bassals, grans i petits. Quan pugeu muntanyes, donareu dues passes endavant i en retrocedireu una. No veureu el vostre company de davant ni el tram que us queda per arribar a dalt de tot, la densa boira us ho impedirà. Els mitjons es calaran d’aigua i més d’una ungla acabarà negra per caure passats uns dies. Haureu de grimpar per pedres on l’aigua baixarà com si d’una cascada es tractés. Caureu al terra mullat i us haureu de tornar a aixecar per tornar a caure més endavant. Patireu revinclades als turmells. La pluja us colpejarà la cara. La pedra us farà mal a les galtes i el so d’aquesta repicant a la caputxa serà esfereïdor.

Desenganyeu-vos, no us valdran ni impermeables, ni capelines ni cap mena de protector. Acabareu xops de dalt a baix. No hi podreu fer res. No hi ha remei. És la llei de la natura. No s’hi pot lluitar.

Molts haureu d’abandonar, us ho garanteixo. I segurament algú de vosaltres, que ara em mira amb cara d’incrèdul, s’arrossegarà demanant pietat i un cotxe que l’acompanyi fins a l’arribada. Serà una selecció natural on només els més mentalment forts, els més astuts, els més capaços i els que estiguin en millors condicions físiques podran aconseguir la fita i assolir aquest repte: un mateix contra la natura. N’acabaran pocs, però els qui ho facin veuran el cel i tocaran amb la punta dels dits la glòria. Perquè només es dona importància a les coses quan t’han costat d’aconseguir. I avui, creieu-me, patireu de valent per aconseguir-ho i us costarà suor i llàgrimes.

Ah!! Per acabar permeteu-me que us doni un únic consell: si en qualsevol moment de la marxa, us trobeu on us trobeu, penseu què carai esteu fent, abandoneu. No sou dignes d’aquesta marxa infernal.

Bona sort, marxadors. I recordeu: només el millors aconseguiran creuar la línia d’arribada i tocar el cel amb els dits. Només uns pocs gaudiran d’aquest gran privilegi, només uns quants escollits.


Aquesta petita xerrada, evidentment, és pura ficció. Ningú ens ha fet callar i s’ha posat a parlar davant nostre a la sortida a les cinc del matí a Aiguafreda ni ens ha dirigit aquest seguit de paraules. Però, i no us exagero, és un resum de tot el que hem passat: aigua, aigua i més aigua adornat amb la boira densa, pedra en alguns moments i un fort vent que et feia perdre l’equilibri en més d’un lloc. Segurament que si aquesta petita proclama s’hagués produït, més d’un s’ho hagués repensat.

Des de cinc minuts abans de la sortida ja diluviava. Traiem les capelines i impermeables respectius i ens refugiem a sota els porxos de la plaça. Per culpa de la pluja el grup s’ha separat. Esperem una estona però ni el Xavi ni els germans Vernet apareixen, així que la resta del grup (Txell, Josep, Maria, Jordi Atleta, Jaume i un servidor) decidim començar a caminar. No hi ha una hora fixa de sortida, sinó que de cinc a sis del matí l’organització deixa la franja oberta. No trobem ni al Marc ni al seu germà, que aquesta travessa sí que s’han animat.

Sota una intensa pluja sortim d’Aiguafreda i comencem a afrontar la pujada que ens ha de portar fins dalt de tot del Tagamanent. En fila india, sense presses, manava el primer de tots que ves a saber on es trobava. Era encara negra nit i els frontals i les llanternes feien acte de presència. Quan s’acaba la pujada i comença el Pla de la Calma, a mà dreta agafem el desviament que ens ha de portar directament cap al cim del Tagamanent. El camí és de doble sentit (els que pugen cap al cim i els que baixen d’ell) i no parem de creuar-nos amb gent. Em ve al cap aquella famosa frase del Rambo: “Dios mio, ¡¡esto es un infierno!! ¡¡Veo Charlies por todas partes!!”. Allà ens saludem amb el Xavi Sensei i els germans Vernet que ja enfilen el camí cap avall. Un cop a dalt, segellem al control i a baixar s’ha dit. Hem d’anar molt en compte, ja que les pedres rellisquen molt degut a la pluja.

Ara toca el Pla de la Calma i el Josep ens informa que la Txell va per darrere nostre. Ja no la tornarem a veure més. La selecció natural va fent feina. La boira també fa acte de presència i, entre les ulleres plenes de gotes d’aigua i entelades, decideixo treure-me-les perquè, tot sigui dit, hi veig millor. Ja me les posaré quan les condicions siguin més favorables o quan no hi hagi més remei. A molt bon ritme, passem pel control d’El Cafè aturant-nos el mínim. Plou molt i les targetes de pas no les segellen. Es mullen totes si es treuen del plàstic que les embolica. Només dient el nostre número ja n’hi ha prou.

Arribem corrents a l’avituallament de Collfornic. Allà esperen els donuts i me’n menjo tres, com l’any passat (hi ha tradicions que mai no fallen) acompanyats de xocolata. No ens parem molt, ja que de seguida et refredes. Per tant, els quatre integrants del grup comencem la dura ascensió al Matagalls

Sota una intensa pluja pugem a ritme. Passo davant, el Jordi Atleta darrere i el Josep i la Maria tanquen la marxa. El Josep ens diu, a mode d’acomiadament, que no sap si podrà seguir el nostre ritme i que anem tirant. La selecció natural tornava a fer de les seves. Tampoc els vam veure més. Anem avançar mica en mica a algun marxador, i quan estem a mitja pujada ens trobem a un grup parat tot xerrant de si s’han perdut o no. Tirem una mica més endavant i sembla que anem per bon camí. El vent bufa molt fort i hem d’anar en compte. A més, sembla que les coses ens les volen posar encara més difícils: comença a caure calamarsa, poc, però just per què el vent l’empenyi cap a la nostra cara i ens colpegi amb força. Fa mal!! Ens adonem que estem a dalt de tot perquè a pocs metres apareix la creu del Matagalls. Segon obstacle superat!!

Abans d’arribar al control, ens sembla veure al Xavi que comença a baixar. Sense perdre temps, passem el control i cames ajudeu-me comencem a baixar per poder-lo enganxar el més aviat possible. Ara el camí discorre tapat per un bosc d’arbres que fan que la pluja gairebé no traspassi. Aguanto un parell de quilòmetres baixant sense ulleres, però com que la meva integritat física està en joc (aigua, forta baixada i fang i pedres relliscoses) decideixo posar-me-les de nou. Quatre diòptries són quatre diòptries. Finalment donem caça al Xavi i una mica més endavant al Raúl Vernet. El David està més endavant i al Jaume ningú l’ha vist passar, però ningú dubte que ja ens ha tret una bona distància. La forta baixada ens depara una mala jugada: el Jordi Atleta cau i es fa una revinclada al turmell esquerra. Li fa mal, però tira endavant. M’espero amb ell i fem la baixada junts.

El final de la baixada ens deixa al peu d’una carretera asfaltada. Són uns tres quilòmetres fins arribar a Sant Marçal. Veig lluny al Xavi i al Raúl, que amb la caiguda del Jordi ens han tret una bona distància. Els crido però no em senten. Ho intento dos, tres, quatre vegades fins que al final es giren i amb senyals els faig veure que el Jordi està malament. S’esperen i fem junts el camí fins al control on el David Vernet ja marxa.

El colós de la jornada ja és aquí: les Agudes. Ens espera al peu de l’avituallament i comencem a pujar. El Jordi Atleta decideix continuar. Segueix plovent a bots i barrals i baixa aigua pel camí. El fang tampoc ajuda gaire. La veritat és que quan arribem a la part on s’ha de grimpar per les roques, me n’adono de la bogeria que estem a punt de fer. Si ja és perillós en sec, imagineu-vos quan tot està relliscós i mullat. Però seguim endavant. Ara ja hem arribat fins aquí. Hem de superar autèntiques cascades d’aigua i vent lateral que, per sort, ens empenta cap a les roques i no cap al precipici, que el tenim sempre a mà dreta. Un pas en falç, i ja no ho expliques. El Jordi Atleta ens torna a donar un altre ensurt. Jo tanco la marxa i veig com de sobte es dona un cop de cap contra una roca i cau d’esquenes al terra. Moments de tensió fins que el sento riure. No s’ha fet res. Finalment arribem amb penes i treballs tots quatre al control de dalt de tot del pic. Diem el número i girem cua: el Turó de l’Home ens espera.

Carenegem per les continuades pujades i baixades i ara és el torn del Raul de relliscar i caure. Les condicions són realment terribles i les pedres rellisquen molt. Quan arribem al peu del Turó de l’Home, ens espera un altre control i ens diuen que aquest any no s’hi ha de pujar (tampoc no és tanta la pujada i és per un camí segur). Però no us enganyeu, no perquè sigui perillós, sinó perquè els de l’organització, plovent el que plovia, estan còmodament instal·lats al cotxe per no mullar-se. Quina barra!!

Ara ja tot el que ve és baixada i més baixada fins a l’arribada a Gualba: uns setze quilòmetres plens de fang, fulles seques, aigua i fins i tot rius. Ens posem a córrer. Iniciant la baixada em faig una petita revinclada al peu. No és res, puc continuar. Seguim corrent. Crec que ara ja tots hem patit un contratemps, fins i tot el Xavi, però no acabo d’ubicar el moment de la cursa en que s’ha caigut. El terreny està del tot impracticable. Seguim corrent. Les bambes, que les estreno avui, estan brutes i mullades. Però no hi ha cap més remei que per les fortes baixades seguir el camí que fa l’aigua pel camí per no relliscar per culpa del fang. Ara ja tant se val. Tinc els peus tant mullats que no paga la pena d’esquivar un toll més o un toll menys. Seguim corrent. Rebo un missatge al mòbil. És el Jaume que ens comenta que ha complert el seu objectiu de baixar de les vuit hores, concretament set hores i quaranta-dos minuts. Quina fera!!

Passem pel darrer control i no ens entretenim. Són moltes les ganes que tenim d’arribar. Ara ja només queden onze quilòmetres, però són els més llargs i els més inacabables de tots els que hem fet avui. Correm els trossos que podem, que tot sigui dit en el meu cas ja són pocs, però per no quedar-me sol no puc més que apretar les dents i seguir endavant. Acabem la part de forta baixada, passem pel mític tub on en condicions normals ens hagués fotut una forta bufetada de calor (no em pregunteu perquè) i seguim fins al peu d’un corriol molt estret i de forts desnivells on més d’una vegada m’he d’assentar-me al terra i baixar a poc a poc. Les meves cames i els meus genolls ja han arribat al seu límit. Un mes d’estar aturat es nota.

Somric quan arribem al final del corriol que ens deixa al peu d’una pista llarga i enfangada. Com no, corrents, cap avall, amb direcció a l’arribada. Ara sí que estic desfet i molt cansat. Corro, però per pura inèrcia, per no quedar-me sol allà en mig, per no perdre els meus companys. Al final decideixo parar i li dic al Raul que si vol continuar que ho faci ell, però que jo no puc córrer més i que arribaré caminant. Es queda amb mi. Arribar amb el que hem passat cinc minuts abans o després no importa, ja que l’objectiu segur que l’aconseguim. Es fa interminable, però finalment toquem asfalt i entrem a Gualba. Després d’una recta trenquem a mà esquerra i al final, a tres cents metres veiem l’arribada. Ja ho tenim!! Ens donem la mà i ens alegrem. La marxa d’avui ha tingut un put d’èpica, d’aquelles que recordarem durant molt de temps i de les que donem gràcies per poder-ho explicar.

Allà està el Xavi, el Jaume i el Jordi Atleta (que han arribat cinc minuts abans que nosaltres) i... el Josep!! Des de lluny li crido: “Diguem quan ens has passat!!”. Ens comenta que ha abandonat juntament amb la Maria, ja que aquesta ha patit una hipotèrmia. Està al cotxe amb la calefacció i no es troba bé. Té moltes ganes de marxar cap a casa. Normal.

També saludo al Marc, que feia molt de temps que no ens veiem. Ha invertit una hora menys que nosaltres. Quin home!! I com sempre, diu que només ha sortit a córrer una vegada des de la marxa dels Castells. Està fet d’una altra pasta!!

Pel que fa al temps emprat, he clavat el de l’any passat: nou hores i quaranta minuts, però amb la diferència que aquest any ha estat sobre mullat. La veritat és que no he pogut prendre temps de pas ni res que s’hi assembli i no sé a quina hora hem passat pels controls: el temps no ha ajudat.

Malauradament hem de lamentar la mort d’un altre company excursionista pujant les Agudes. Vaig assabentar-me ahir a les notícies. Enguany ja en van tres, que jo sàpiga i recordi. Potser ja seria moment de fer-nos un plantejament tots plegats, i sobretot la FEEC. Tots anem a gaudir i a passar-nos-ho bé fent aquestes marxes (ja sé que també té el seu component de patiment), però en cap moment volem perdre-hi la vida.

M’HA AGRADAT.
El bessó ha respòs bé. No m’ha fet mal ni m’ha molestat. Potser s’espera a demà, que serà un altre dia, per recordar-me que m’he passat una mica.

Avui estrenava les ASICS Trabuco GEL. Han anat de meravella. S’arrapen com una mala cosa i són comodíssimes.

Tornar a retrobar-me amb el Marc, encara que fos a l’arribada. Des de la marxa dels Castells que no ens veiem.

NO M’HA AGRADAT.
Els avituallaments crec que són una mica justos. He passat una mica de gana

La intensa pluja que ens ha acompanyat durant tota la marxa.

De nou la mort ha fet acte de presència en una cursa de la CCCR.

L’ANÈCDOTA.
Pujant les Agudes ens hem trobat amb un marxador que tenia tots els genolls blancs i part de les cames. El Xavi li ha preguntat si era alguna mena de crema o pomada i jo hi he posat cullerada i li he dit que si se li estaven florint els genolls de tanta pluja. Ens ha contestat que era sabó. Sabó? Ahir va rentar a mà els pantalons que portava posats i que no els havia acabat d’esbandir bé i ara amb tanta aigua l’escuma li baixava per les cames.

26 comentaris:

atleta66 ha dit...

Avui t'has superat amb la crònica,e felicito

Jordi ha dit...

Bones!! Benvingut al blog. Moltes gràcies!! No sé si vas participar, però la veritat és que ahir va ser molt dur... i molt perillós.

Mariona ha dit...

M'he cansat jo i tot només d'imaginar-me les condicions que us vau trobar!! I no cal dir que les baixades amb fang són una tortura. Enhorabona, estàs fortíssim!!

Anònim ha dit...

Molt bona, crònica i millor texte inicial !

Felicitats per aconseguir el repte.

Jordi ha dit...

Mariona: espero que et reponguis aviat... jejeje sí, a les baixades amb fang treballes el doble les cames!!

Xavier: gràcies per tot!!

Anònim ha dit...

Felicitats perque has arribat i per lo llegit al principi i vist el recorregut (amb pluja) semblava molt difícil.

Sense saber-ho hem estat al mateix poble aquest cap de setmana. Jo vaig passejar per Aiguafreda dissabte ja que diumenge estava com tu bé has dit diluviant. Estava al Montanya i no vam poder sortir d'allà en tot el dia.

Una vegada més felicitats a tu i a tots els que van arribar i per cert ja veig que la cama la tens genial!

Un petó

Jordi ha dit...

Al Montanyà? Concentrada per la temporada vinent? jejeje Gràcies!! La cama avui no em molesta gens, o potser és que em fa tant mal tot que ni me n'adono... jejeje

Anònim ha dit...

Felicitats per la crònica i a tots per la gesta!
És tot un plaer anar-vos seguint marxa a marxa.
Llàstima que no ens vàrem trobar a la sortida. Després anava buscant-vos sota les capelines i entre la boira, i sí, amb els ulls mig clucs de l'aigua que picava a la cara. M'hagués agradat tirar amb vosaltres.
Ja estic esperant la propera ocasió.
Marc.

Jaume ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jaume ha dit...

Aquí la fera!!! Jordi avui t' has currat la crònica, si senyor!!!! un 10!!!

La veritat es que vaig patir molt però finalment vaig tenir recompensa, el meu objectiu ja esta fet.

Mentre pujava només feia que pensar en el que disfrutaria a les baixades i així va ser. Saltar entre pedres, fullaca, fang i como no...aigua i boira!! no te preu!

Encara no entenc com vas poder treure la càmera per fer fotos, deuria ser d' aquelles aquàtiques no? però la veritat es que valen molt la pena.

Marc a veure si coincidim a la propera!

Anònim ha dit...

Felicitats , per la marxa èpica que heu fet i per la crònica !
El límit patir-gaudir és molt fi...

Jordi ha dit...

Marc: doncs un altre dia busquens més a poc a poc que després passa el que passa i ens treus una hora només havent sortit a córrer un dia!! jejeje Igualment a veure si a la propera caminem/correm plegats!

Jaume: treia la càmera i tirava les fotos com podia tot tapant-la amb la capelina. Malabars havia de fer...
Ja t'ho vaig dir en primera persona, però t'ho torno a dir: moltes felicitats per aquest tros de temps que vas fer. Estàs fet una fera... No em deixis molt enrere a la UTMB ni a la MIUT.

Malfieten: gràcies!! Tens raó, el límit és molt prim i segur que moltes vegades patim, però com que estàs gaudint ja ho dones per bo!

Anònim ha dit...

Gràcies Jordi per la teva crònica. A mida que anava llegint-la sentia com les teves impressions eren exactament les meves. Em preguntava si tots els que fem marxes d'aquest tipus SENTIM el mateix i crec que la resposta està clara.
Una marxa dura que recordaré sempre per molts motius; les condicions atmosfèriques, la duresa pròpia de la travessa, les persones que em van ajudar quan em trobava perduda i no trobava el camí,...
Gràcies Jordi. M'has emocionat amb la teva crònica. Aprofito per a donar les gràcies a totes les persones que em van ajudar amb la seva companyia.

Jordi ha dit...

Hola Tere! Benvinguda al blog. Moltes gràcies! Crec com tu dius que els pocs "sonats" que ens dediquem a fer aquestes coses ens movem pel mateix i, per tant, és normal que sentim les mateixes coses. I el millor de tot és el saber que al costat teu sempre hi ha algú disposat a donar-te un cop de mà o a dir-te algun mot que t'ajudi a alçar el cap i seguir endavant. Realment, això no té preu!!

joan ha dit...

Hola Jordi!
He descobert el teu blog des del forum de corredors.cat.
M’ha agradat la teva crònica de la Travessa del Montseny. S’apropa molt a les sensacions que vaig viure jo mateix el diumenge.
De tan en tan també faig escrits sobre les caminades a les que participo. Aquest any les publico a aquest blog:
http://desdelcami.blogspot.com/

El que passa és que la mort del company d’Igualada em va afectar molt i aquest cop m’he centrat en aquest tema.
És curiós, la idea del discurs inicial imaginari també la vaig fer servir en la crònica de la Marxa del Cap del Rec de l’any passat. La pots veure a aquesta web:

http://ces.rostoll.cat/ces/Reports/Sendrisme/CapRec/CapRec.htm


Si no hi tens res en contra faré un enllaç del teu blog en el meu.
Salutacions!
Joan Iborra

Jordi ha dit...

Hola Joan! Benvingut al blog. Buscant per internet blogs que parlessin de la Travessa del Montseny he vist el teu blog i l'he llegit. Veuràs que t'hi he deixat un comentari. Ha estat recíproc avui. Casualitats de la vida.

Gràcies!! Ara em passaré per l'enllaç de la Cap de Rec per llegir-ho. Curiosa coincidència. Aquesta idea va gestar-se'm tot caminant sota la pluja i veient l'èpica que estavem realitzant. Paranoies d'aquestes diverses que li agafen a un. Per cert, gran marxa la de Cap de Rec. Aquest any hi tornarem a anar. Ens va agradar molt. Crec que per paisatge és la millor de la CCCR. Però mooolt dura, això sí!!

Evidentment, pots posar un enllaç del meu blog al teu. Jo també ho faré.

Fins ara,
Jordi.

Alex. ha dit...

Jordi. Enhorabona per fer tota la Marxa, això vol dir que ets un tipus dur i valent. Aniré seguint les teves cròniques i miraré de llegir les anteriors.

Cuida't valent!!!

Jordi ha dit...

Gràcies Alex!! Ens anem seguint als blogs respectius!

Anònim ha dit...

Avituallaments justos??? I t'has crospit 3 donuts quan en toca un per barba!!

Jordi ha dit...

Doncs el que dic, justos! De totes maneres és la primera notícia que només en podem menjar un per cap... I al primer avituallament una barreta per cap? I al de Sant Marçal un entrepà de pa bimbo per cap? I al del Turó del home un plàtan per cap? I al de Santa Fe un croissant i una llesca amb mermelada per cap? Com se se suposa que hem d'aguantar els 45 km amb el desnivell tant gran que hi ha amb això al cos? Ho segueixo pensant. Paguem per caminar i no pas poc. Els 17 euros hauríen de donar per més. I ja sé que també es destinen a cobrir despeses de l'organització i ho trobo normal. De veritat, Anònim, sense ànims de buscar merder, però és només la meva opinió. Si llegeixes altres blogs veuràs que també la comparteixen. Fins una altre!

Luigi ha dit...

Bona crònica Jordi

No és per desmerèixer el teu esforç ni el teu èxit, només faltaria, hem compartit esforços i tens prou seny...

però...

...realment val la pena?

Cuida't

Jordi ha dit...

Ja, això m'ho vaig plantejar quan vaig assabentar-me de la notícia. Quan era allà gairebé ni hi pensava. I ara, cada vegada me n'adono de la bogeria que vam fer i del que ens hagués pogut passar. Segurament els punts del CCCR influeixen molt i una vegada hi estàs posat... Segurament si em tornés a passar una altre vegada m'ho miraria amb uns altres ulls.

Anònim ha dit...

Hola Jordi, estava una mica despenjat dels blogs, feina, viatges... i mal rotllo amb tot això que ha passat.
No vull deixar de felicitar-te per poder torna a córrer i pel retorn a la muntanya.
Al post de la travessa expliques molt bé tot el patiment que supossa participar-hi i a més amb les condicions atmosfèriques tan desfavorables. És increible tot el que vàreu haver de passar i el risc continu de relliscar i fer-vos mal.
De totes maneres, la sensació de sentir-se heroi a l'arribada de Gualba no us la pot treure ningú, ja passa en edicions normals, i enguany amb la pluja encara més. Felicitats per tot plegat.
Finalment, vull afegir-me a la resta amb el sentiment de pena, ràbia i impotència pel què li va passar a en Toni, ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres. Mai sabem el que ens espera en aquestes proves, però penso que hem de ser nosaltres mateixos qui posem límits als nostres objectius i somnis. He fet 2 vegades el Montseny, l'any passat em vaig trobar amb la maleïda cadena i ho vaig passar fatal. Però, ¿tornaré? Si la meva salut m'ho permet, sí. ¿Estem bojos? No, és el plaer de fer el que més ens agrada i la satisfacció d'assolir els reptes.
Fins aviat.

Jordi ha dit...

Hola Fran!! Quant de temps!! Això de la feina veig que té totalment atrapat! Gràcies!! Tens raó amb lo dels límits, hem de ser nosaltres, però crec que quan la prova és organitzada per gent que hi enten també han de ser ells els qui prenguin decisions importants.
Fins aviat!!

M. Teresa Abellan Pérez ha dit...

hOLA D ENOU jORDI,
nOMÉS DIR-TE QUE HE AFEGIT AL MEU BLOC L'INICI DE LA TEVA CRÒNICA. ESPERO QUE NO T'IMPORTI.
PER SI LA VOLS VEURE:
http://blocs.xtec.cat/emocionat
DINS L'ESPAI EMOCIONS I ESPORT

Jordi ha dit...

Tranquila M. Teresa! Pots fer-ho! Ara passarè a llegir-lo! Després de sopar si tinc temps... jejeje