CCC: La cursa.

Per començar m’agradaria parodiar un anunci que fa temps va mig triomfar a la televisió i que podria fer més o menys així:

Peatges i gasolina: 300 euros.
Lloguer apartament a Chamonix: 290 euros.
Menjar: 100 euros.
Inscripció a la CCC: 90 euros.
Bambes Asics Trabuco GELS: 110 euros.
Motxilla Quetchua: 30 euros
Tallavents: 79 euros.

Arribar corrent a Chamonix amb l’estelada lligada a l’esquena després de caminar durant 23 hores i 54 minuts i amb tota la gent aplaudint-te i esperonant-te i portant-te amb safata fins a la línia de meta, no té preu. Per a tota la resta, Visa Mastercard.

Bé, doncs més o menys aquest seria el resum de la cursa, de tot el que pots sentir al creuar la línia d’arribada després de 98 quilòmetres i un desnivell acumulat d’11.100 metres. Tota la resta no importa, només que has arribat. Que has assolit l’objectiu, un dels més grans de la temporada. Has patit moments de plena energia, de ple patiment, de ple defalliment, de plena alegria, de plena felicitat, de plena desesperació, de por, de cansament, ... En fi, tot un conglomerat de sentiments i sensacions que quan arribes a Chamonix, al punt final, queden arraconats per deixar lliure aquest sentiment tant gran de felicitat i de pura alegria que suposa aconseguir la teva gran fita: ser finisher a la germana petita de la Ultra-Trail Mont-Blanc.

Pels poc iniciats en la matèria us diré que CCC equival a les inicials de Courmayeur-Champex-Chamonix (o el que és el mateix, Itàlia-Suïssa-França), els tres pobles més representatius pels que passa la marxa.

Vam llevar-nos a un quart de set. Havia dormit perfectament, però ja duia una estona despert. Els nervis pre-cursa ja m’estaven afectant una mica. Esmorzem amb un dilema al cap (“Cagar o no cagar”, important i no us diré el resultat) i anem a reunir-nos amb la Dolors per agafar l’autocar que ens ha de deixar a Courmayeur travessant els Alps pel túnel que els forada de punta a punta. Allà, després de descansar en un parc de jocs per nens, d’esmorzar una mica més i de reunir-nos amb el Juanjo i el Jordi Rosell, una hora abans anem cap a la línia de sortida.

Allà ja comença a haver-hi corredors asseguts al terra esperant que comenci tot. La megafonia està alta, la música i un speaker amenitzen l’espera i el sol ja comença a escalfar. És ara quan et venen al cap aquells moments en que vam aconseguir apuntar-nos amb el Jaume, en que vam pagar l’inscripció, en que vam aconseguir l’apartament... Què lluny que queden ara, però què lluny que quedava abans aquest moment en que tot havia de posar-se en marxa. Però ara això ja està tot oblidat, el que importava és que érem allà i que quedaven enrere aquella llarga espera.

L’ambient era espectacular. Tots dempeus ja deu minuts abans que es donés la sortida. Els minuts anaven caient. La gent aplaudia, animava, cridava, cantava, feia sonar esquelles... Tot s’hi valia per tal de crear ambient. Fem un minut de silenci pels darrers alpinistes morts als Alps. Escoltem la música oficial de l’UTMB. La pell de gallina. Cinc minuts. Quatre. Tres. Dos. Un. Deu segons. Fem el conta enrere en italià... Tre, Due, Uno. Evidentment empesos per la gent i per l’ambient sortim corrent pels carrers de Courmayeur però a la primera pujada ja paro. S’han de reservar forces.

La cursa té sis grans pujades sense treva ni descans per poder recuperar l’alè:
1) Téte de la Tronche on es supera un desnivell positiu de 1.483 metres acabant a 2.584 metres d’alçada.
2) Grand Col Ferret on es supera un desnivell positiu de 768 metres acabant a 2.537 metres d’alçada.
3) Pujada a Champex on es supera un desnivell positiu de 533 metres acabant a 1.477 metres d’alçada.
4) Bovine on es supera un desnivell positiu de 704 metres acabant a 1.987metres d’alçada.
5) Catogne on es supera un desnivell positiu de 778 metres acabant a 2.011 metres d’açada.
6) Téte aux Vents on es supera un desnivell positiu 713 metres acabant a 2.130 metres d’alçada.

Perquè us feu una idea de la duresa de la prova us diré que he vist gent vomitant tant dempeus i com recolzats en posició fetal a una muntanya, gent tirada pel terra, gent menjant barretes i gels estirats boca amunt, gent amb rampes, gent coixejant, gent donant mitja volta a mitja pujada per plegar, gent que abandonava plorant, gent amb les cames destrossades, ... en fi, tot un panorama. La gent queia com a mosques. Vam passar d’ocupar el lloc 1.124 al quilòmetre 55 a entrar el 855 a l’arribada. Ja us ho podeu imaginar!! S’ha d’estar molt ben preparat, saber on estar el teu límit per no sobrepassar-lo, i tenir en ment en tot moment el perfil de la marxa i saber què t’espera.

Ara bé, el millor de tot era la gent que de tant en tant et trobaves pels carrers dels pobles, pels camins o per arreu que et donava ànims: “Bravo”, “Bravi”, “Alé, alé”, “Courage”, “Viva la espagna!! Buenos días!!” (parlem-ne), “Ándele, ándele” (això no és mexicà?), ....

Us puc dir d’aquesta marxa que:
a) És la més dura que he fet mai.
b) És la que té més desnivell acumulat, positiu i negatiu que he fet mai.
c) És la que he estat més hores caminant (faltaven sis minuts per les vint-i-quatre hores).
d) És la que més gent he vist destrossada, mancada de força i que abandonava.

Per acabar aquest tros, agrair al Jaume el que m’esperés al primer control (ens havíem distanciat una mica i no hi havia manera d’enganxar-lo) i donar-li les gràcies també per tirar de mi en totes les pujades. Es va posar davant a marcar el pas, un pas còmode, entre el 75 i el 78% de capacitat aeròbica. Aquesta va ser una de les claus de l’èxit, el saber regular-nos tant bé a les pujades.

Ah!! I si voleu veure més fotos, us deixo aquí el link de les meves fotos i de les del Jaume. No cal que ho feu!!

Anècdotes.
La primera seria que al canviar-me els mitjons a Champex (per cert, que bé que va canviar-se els mitjons) els antics ja els vaig haver de llençar allà. Tenien un forat enorme al tacó del preu esquerra. Adéu mitjons i que us vagi bé allà on sigueu!!

Pujant crec recordar cap a Champex, vam sentir lluny una trompeta i gent cridant. Mira, ens animaran, vam pensar. Quan vam arribar a l’alçada del soroll, eren un grup de cinc nois francesos (crec) tot borratxos i amb cerveses a la mà tot cantant, fent xerinola i rient-se de la gent que passava. El Jaume els va donar ànims tot dient-los: “DJ Chasis, DJ Chasis”, cosa que no els va acabar de quadrar molt i van quedar un xic descol·locats. Se’ls va posar entre cella i cella que en Jaume fes un glop de la botella de cervesa. Com que tota l’atenció la centrava ell, jo vaig mig escapolir-me com vaig poder per la dreta, però un que em va veure va enganxar la seva boca a la meva orella i va deixar-me anar un “Oeeeeeeeeeee” ben fort que va deixar-me per un moment amb aquella xiulada a l’orella com si sortís de la discoteca.

Al quilòmetre 40, no sé com vaig mirar-ho, em pensava que anàvem pel quilòmetre 48. Quina desil·lusió em vaig emportar quan vaig entrar en contacte amb el món real!!

La recompensa.
Quan arribes a Chamonix, quan ja pots penjar-te el cartell de finisher de la prova, et donen una hermilla d’aquelles que abriga on a la dreta apareix el logo de la UTMB i sota Finisher CCC. Això tampoc té preu. Encara no me l’he treta: dormo, sopo, dino, corro, faig la vertical, parlo per telèfon, llegeixo, em dutxo... amb ella posada. Tinc unes ganes que arribi l’hivern!! És que abriga molt!!

Acostumat a l’entrega de medalles olímpiques que donaven per la televisió aquests passats dies, també vaig fotre-li queixalada per saber si era o no autèntica. Efectivament ho és!!

El rei.
Ni Marco Olmo ni res. Kilian Jornet ha estat el rei d’aquesta edició. Sí senyor. Un deu per ell!! Amb un temps de 20 hores i 56 minuts ha batut el rècord i encara els de l’organització han volgut desmerèixer-lo i penalitzar-lo amb un quart d’hora perquè segons ells el van avituallar. A més va haver de passar cinc controls per verificar si portava tot el material obligatori, mentre que d’altres només una vegada. O rei és entre nosaltres i és català. Felicitats Kilian!!

Missatges als companys senderators.
En primer lloc, agrair a tots el seguiment continuat des de la distància que ens van fer a través de la pàgina web de la prova i per les trucades i pels missatges que van enviar-nos en carrera. Com s’agraeixen. Gràcies Alba! Gràcies Xavi!! Gràcies Raul!! Gràcies Mikel!! ... I segur que me’n deixo algun, que espero que em perdoni.

Xavi: L’any vinent et volem veure suant la cansalada i posant-te l’hermilla final de finisher.

Dave: El mateix, crec que estàs lo suficientment preparat per afrontar-la amb garanties.

Raul: Només recordo una infusió de pi en tota la marxa. Tots els camins estan molt nets. Ah!! I les baixades ben agraïdes!!

Jordi Atleta: Tranquil, que no et vam trobar a faltar. Vaig encarregar-me de substituir-te amb tres fantàstiques caigudes nocturnes (una torçada de turmell esquerra i dues relliscades).

I l’any que ve la llarga?
Uff!! La llarga és molt llarga. Són 166 km a fer en un màxim de 46 hores. Crec que si aquesta ha estat duríssima, la llarga ja no vull ni pensar-ho. Crec que s’ha d’estar molt preparat i que potser algun any m’ho proposo, però de moment no en tinc intenció. Només us diré una cosa: l’endemà quan nosaltres baixàvem cap a Barcelona amb el cotxe, encara hi havia gent que caminava. Bestial!!

M’HA AGRADAT.
Tot, absolutament tot. Però si vaig per parts:
a) Organització perfecta.
b) Era impossible perdre’s, ja que tot estava molt ben marcar. Fins hi tot les cintes que marcaven el camí estaven penjades dels arbres gràcies a unes cintes que per la nit eren reflectants a la llums dels frontals.
c) Avituallaments impressionants, amb tot tipus de menjar i amb molta quantitat.
d) Lectors electrònics de dorsals que feien que la resta de la gent des d’internet poguessin seguir en tot moment en quin punt et trobaves de la cursa.
e) Ens van donar una bosseta a cada participant perquè portéssim penjada de la motxilla i hi poséssim els papers per llençar.

NO M’HA AGRADAT.
Els temps de tancament dels controls eren bastant justos. No et podies dormir en cap moment i si t’agafava algun defalliment ja podies resar per recuperar-te ràpid. Nosaltres fotent-li canya anàvem amb un marge d’una hora o d’una hora i quart.

Malgrat donar-nos la bossa per la brossa, la gent no en fa cas i segueix embrutant la muntanya. Encara que els donaré el dret al dubte i pensaré que intentant posar-ho dintre se’ls va caure.

Ja n’estic fart. Quan aprendré a treure’m els mocs a l’estil futbolista? Algú em podria donar classes? Ho vaig intentar dues vegades i millor que no us comenti els resultats!!