London city.

El viatge turístic de plaer d’aquestes vacances (a part d’aquell dia que van enviar-me a prendre pel cul, que a més a més com podeu intuir també inclou sexe) ha estat a la capital anglesa acompanyat per l’Alba. Cinc dies més el de tornada que van estar aprofitats i espremuts al màxim per tal de poder gaudir de tot el bo i millor d’aquesta ciutat. Anècdotes i curiositats? Un munt, que espero poder relatar-vos-les tot seguit de forma amena i divertida i sense fer-me molt pesat.

Aeroport del Prat.
No us heu preguntat mai què carai és el que heu de fer o qui carai heu de ser perquè us avisin pels altaveus de l’aeroport de que el vol està a punt de marxar sense vosaltres? Aquella típica veu elèctrica de senyora que diu més o menys així: “Última llamada para el pasajero Don Tal i tal del vuelo tal con destino a tal”. Ja us dic jo que si ens arribem a dormir el dia de la sortida ningú s’hagués preocupat de nosaltres per si perdíem el vol i molt menys ens haguessin cridat per megafonia en un últim intent a la desesperada per a que no perdéssim l’avió.

Menjars.
Al costat de l’hotel teníem un restaurant anomenat Raffles Café (per nosaltres El cafè d’en Rafel) i al que vam anar a sopar dues o tres vegades. D’acompanyament sempre et portaven amanida, però amb coses d’aquelles que nosaltres no mengem com col i alguna cosa més. Per tant, vam decidir que la demanaríem verda, només amb enciam, a l’estil xiringuito de platja. “Only green salad”, li vam fer saber al cambrer. Sí, sí, “no problem”, segon ells. Doncs, què ens va portar? Sí, amanida de color verd, però que incloïa tot de productes de color verd com enciam, pepino i... pèsols!! (algú ha menjat pèsols a l’amanida alguna vegada?) Per què complicar-se la vida si només volíem l’enciam?

El dia que vam anar a Camden Market (recomanat per a tothom que hi vagi), vam decidir menjar a un Kentucky Fried Chicken. Mentre estàvem fent cua, els tres nois del costat van demanar... 24 peces de pollastre!! Increïble!! Les van servir totes en una safata i van seure just davant nostre. Un dels tres nois diríem que pel seu aspecte voluminós havia de ser client habitual d’aquest tipus de llocs i entre l’Alba i jo fèiem porra de quantes se’n menjaria cadascú. Per unanimitat vam quedar que vint peces serien per ell i les altres quatre a repartir entre els altres dos acompanyants. De sobte van assentar-se amb ells un parell de noies i la porra, evidentment, va canviar. Estava clar: ara només li’n tocarien divuit de peces de pollastre i les altres sis a repartir entre la resta.

Com a curiositat, el signe universal que tenim aquí per demanar el compte a un restaurant quan el cambrer està lluny (aixecar la mà i fer veure que escrius), també és vàlid allà.

Anant al lavabo a Harrods.
És tota una experiència i va en consonància amb la categoria del lloc. Tot va començar quan, de visita a aquests famosos grans magatzems, em va sorgir la necessitat imperiosa de visitar els serveis. Doncs bé, vaig dirigir-me allà i a l’obrir la porta, quina va ser la meva sorpresa quan vaig trobar-me que hi havia un empleat amb corbatí, americana i guants blancs plantat allà en posició de ferms i donant-te els bons dies. I clar, mentre jo estava allà pixant de peu, li anava donant alguna que altre llambregada per veure si es movia o venia per ajudar-me (mai se sap)... Però res de res, ell com un estaquirot allà plantat. I el pitjor del cas és que aquest home et trenca el rotllo. Imagineu que teniu moltes ganes d’anar al lavabo per tirar-vos alguna ventositat. Ho faríeu sabent que teniu una persona vigilant-vos i espiant els vostres moviments? Uff!! Mai m’havia sentit tant observat en un lavabo... Al final, però, em va saber greu per aquest pobre home: tenir una feina que consisteix en estar tancat vuit hores diàries dintre un lavabo... no ha de ser molt gratificant!! Això sí, amb molta elegància ho portava!!

L’idioma.
La veritat és que això de l’anglès no és el meu fort. Què hi farem. No es pot ser perfecte... Vaig tenir un parell d’anècdotes bastant bones:

Estàvem buscant el carrer Downing Street, on el primer ministre britànic té la seva residència. Doncs vaig preguntar-li a un senyor:
Servidor: Please, Downing Street?
Senyor: In english, please...
Servidor: Sí, sí, in english: Downing Street?
Senyor: Ah!! Dawning Street?

Sopant a un restaurant, volia demanar una pizza de pernil:
Servidor: Pizza with jam.
Cambrera: With jump? (saltar)
Servidor: Ah!! Ham, sorry... (encara no sé com caram és pronuncia).

Buckingham Palace.
La veritat és que paga la pena el veure-ho. És impressionant i increïble la de diners que hi ha allà dintre (bé, quan vaig sortir jo de la visita ja no n’hi havia tants, que els que portava a la butxaca no me’ls vaig deixar allà). Luxe, immensitat i elegància és el que podreu trobar-hi. Alguns punts a tenir en compte de la meva visita a Buckingham Palace són:
a) Finalment no vaig poder trobar-me amb la Isa. Es veu que ja estava de vacances i no va poder avisar-me que no hi seria. Bé, què hi farem, un altre any serà (frase a la que ja estem avesats a dir molts barcelonistes a final de temporada). Això de ser reina d’Anglaterra últimament la porta molt trasbalsada.
b) Puc dir que he ballat un vals a la Sala de ball on hi ha aquella taula en forma d’U per a celebrar els banquets de recepcions oficials. Això ho poden dir molt poques persones, només comptades!! La veritat és que van ser tres o quatre passos només seguint el compàs de la música que podíem escoltar, perquè l’Alba es moria de vergonya, però bé, ella ara també pot dir que ha ballat un vals a Buckingham Palace. Està entre el grup dels escollits.
c) Els plats que fan servir pels sopars els renten tots a mà. Com jo a casa!!
d) Si tal i com vaig sentir la reina Isabel II paga impostos, això vol dir que és freelance/autònoma?
e) Si nosaltres quan vam sortir de la visita ens van fer passar per la Buckingham Palace Shop (a gastar i engrandir les arques angleses), això vol dir que quan el Bush, Blair, o algun personatge important d’aquests va de viatge oficial també el fan passar per allà?

Altres curiositats.
Encara hi ha gent, amb els temps que corren, que va amb càmeres d’aquelles d’usar i tirar.

La part de les cues que estaven mal fetes (metro, museus, etc) és on hi havia espanyols. Ni punt de comparació amb el tarannà ordenat i seriós dels anglesos.

Sempre has de tenir la paraula sorry a la boca, que són molt educats i si no s'enfaden: si demanes quelcom, per passar, si dones un cop a algú, ...

Vaig aconseguir resoldre un sudoku amb números en anglés. Sí, sí, com ho llegiu!!

El meu comportament va ser de turista autèntic: vaig aguantar estoicament cues de dues hores (algunes en ple sol), vaig fer algun recorregut amb audioguia, he passat fred perquè només m’he endut una samarreta de màniga llarga i tota la resta de màniga curta, m’he empassat escultures i quadres que ni em van ni em venen... però, per decepció de molts, en l’única cosa que no m’he comportat com un turista modèlic ha estat perquè no he portat xancles amb mitjons. Ho sento, però no és el meu estil!!

NOTA: Us podria mortificar amb tot un seguir de fotografies del Jordi al Tower Bridge, Jordi al Buckingham Palace, Jordi fent veure que parla per una cabina d’aquelles angleses, Jordi prenent quelcom a un pub, Jordi entrant al British Museum, Jordi a Harrods, Jordi a la parada de Nothing Hill, Jordi a la parada de Victoria Station, ... Però no ho faré, tindré compassió... Per això ja estan els pares que segur que de bon grat s’empassaran les gairebé mil instantànies que vam fer allà. Ah!! I el Toni, que va dir que les volia veure! Que me’n recordo i no t’escaparàs!! Quan et va bé quedar?