4a Caminada Popular de Cabrils: Cabrilenca.

Aquest diumenge, i per començar a rodar una mica abans que comenci la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR) el proper quinze de març, i malgrat que segueixo tocat, he decidit apuntar-me a la Cabrilenca amb alguns companys de club, el GELS. La sortida tindrà lloc a Cabrils aquest diumenge dia 1 de març a les vuit del matí. L’organització, el Club Ciclista Cabrils, ha muntat dos recorreguts, un de vuit quilòmetres i un de vint. Nosaltres farem el de vint ja que la de vuit és excessivament curta. El recorregut llarg consta un desnivell positiu d’uns 1.050 metres i un acumulat total aproximat de 2.100 metres, ja que s’arriba al mateix lloc que se surt. El perfil de la prova és el següent:
La idea és fer-lo totalment caminant. Encara hi ha ressaca de lesions de l’any passat per part meva, i una caiguda fortuïta esquiant per part del Xavi que anirà a provar com li va el genoll. Per tant, poc a poc i bona lletra i a gaudir dels paisatges tot fent moltes fotografies... i de la botifarrada final, com no!

Al dentista (II).

Avui tornava a tocar anar al dentista. De nou a l’escena del crim de fa una setmana: mateixa dona a la recepció, mateix feix de revistes del National Geographic, mateixes cadires i mateixa estona d’espera de mitja hora (mesura estàndard a aquest tipus de llocs). No sé què tindran els dentistes que sempre t’agafen tard i sembla que els agradi. Tinc la teoria de que ells mateixos al matí ja arriben mitja hora tard expressament per fer anar malament el torn des del començament. És a dir, que estem parlant de que la primera visita de totes ja ha d’esperar mitja hora. És una teoria que un dia m’agradaria comprovar-la personalment, perquè ja he destriat una altra que tenia al cap i que deia que et donaven la cita amb mitja hora d’antelació per fer-te esperar.

Tornant on estàvem, anava aquesta vegada preparat amb el meu llibre que m’acompanya a tot arreu, així que l’espera se m’ha fet poc pesada. Una vegada dintre, i quan ja estava escarxofat a la cadira i amb el metge preparat amb aquella cara de sàdic que sempre fan, he alçat la mà seguint el protocol après la darrera vegada per dir-li que no m’havia rentat les dents perquè venia directament des de la feina. Ah! Sí, no hi ha problema, té un raspall i pasta i ves al lavabo a fer-ho. Resulta que tanta predisposició ha estat a punt d’anar-se’n en orris perquè una mica més i no tenen raspalls de dents. De fet, m’han donat l’últim que els quedava. Evidentment, me l’he emportat de record i ara el tinc a casa que no sé si utilitzar-lo o penjar-lo del mirall com a un tresor d’aquells que admires durant anys.

Després de la meva típica pregunta de rigor de si em faria mal i la seva típica resposta de rigor de no, no et preocupis, hem anat directes a l’assumpte que teníem entre mans. O millor dit, que ell tenia entre mans, perquè jo estava totalment a les seves, de mans. Bé, us poso en antecedents. Resulta que les dents sempre me les he raspallat fort i això ha provocat que mica en mica m’anés carregant el vernís natural que porten de sèrie, i això suposa que ara, de vegades quan em rento les dents noti zones que estan sensibles. Coses de la vida, què hi farem!

Doncs bé, ha començat omplint-me la boca de cotons i més cotons per tot arreu i seguidament m’ha penjat l’aspirador aquell que xucla la saliva que es va segregant. Uff, quina fila!! M’he vist a reflectit al plàstic de la llum que encara estava apagada i que tenia just a sobre meu i la imatge era, si més no, curiosa.

Després de l’etapa cotonera, on he llençat algun que altre soroll gutural de comunicació amb el senyor dentista per respondre a les preguntes que m’anava fent, ha vingut el tractament en sí. M’ha posat un líquid-de-no-sé-què i m’ha dit que s’havia d’esperar cinc minuts a que s’assequés. Ha marxat i jo m’he quedat allà estirat, amb la llum encesa enfocant-me els ulls, que els tenia tancats perquè em molestava. I els cinc minuts crec que s’han convertit en una mica més i jo, que la nit anterior havia dormit poc per “culpa” d’un sopar, m’he començat a endormiscar. Per evitar caure en el sopor absolut i l’espectacle trist que suposaria que entrés el dentista i em trobés clapant, he començat a jugar amb els dits, i quan m’he cansat, he intentat creuar els braços, però amb tanta mala sort que he tocat el cable de l’aspirador i aquest s’ha caigut de la boca (per culpa de la gran quantitat de cotó que tenia dintre) fent un soroll sec al topar contra una mena de taula de plàstic. He tingut sort i he pogut agafar l’aspirador al vol, l’he tornat a col·locar dintre de la boca i m’he quedat quiet, dissimulant. Segons més tard ha entrat el dentista per la porta preguntat si havia passat res. He fet un soroll gutural de no, aquí no, per?

Ha tornat a seure i a empastifar-me altres dents. Ha agafat una mena de xeringa acabada amb punta i quan he obert molt els ulls i he fet un soroll gutural de amb això em penses punxar? m’ha dit que no patís, que només era per aplicar una pasta. Llavors ha entrat un altre dentista i s’ha posat a parlar amb ell amb aquella mena de xeringa molt a prop de la meva boca oberta i cotonada. He fet un soroll gutural de tens la meva xeringa molt a prop de la meva boca i no l’estàs mirant tot assenyalant amb el dit l’instrument en qüestió (emprant a l’hora comunicació gestual i oral). M’ha tornat a dir que no patís i l’altre s’ha quedat mirant com m’aplicava aquella mena de pasta que havia de substituir el meu malaguanyat vernís.

Després d’aplicar-me en altres dents la pasta aquella que s’ha d’esperar cinc minuts a assecar-se, ha tornat a marxar. M’he dedicat a jugar amb la llengua i l’aspirador (anar tapant i destapant el forat) intentant compondre algun tipus de música agradable per passar l’estona. Com que no me’n sortia he decidit abocar-me als clàssics i interpretar l’himne del Barça.

Passada una mitja hora la cosa ja estava enllestida i així m’ho ha fet saber. Li he dedicat un soroll gutural de per fi tot aixecant el dit polze de la mà dreta. M’ha tret els cotons i m’ha dit que no podia ni beure ni menjar res en dues hores. Complicat, perquè aquella pasta tenia un gust bastant amarg que s’encomanava a tota la boca. Ah!! I que passat un mes el tornés a veure que em volia controlar com anava.

He passat per caixa, amb la por aquella de no saber que em cobrarien, però tenint al cap sempre el preu estàndard de dentista de seixanta euros. La recepcionista m’ha mirat, m’ha donat una mica de conversa de com m’havia de raspallar les dents, i quan estava despistat m’ha deixat anar un son veinte euros por diente y han sido seis dientes (mira, em recordo a la de l’1,2,3) pero sólo te vamos a cobrar quatro, o sea, que en total, son... quatro por dos son ocho... ochenta euros. Apa, pam! Segona clavada en una setmana. Gracies, li dic. I després penso que gràcies per què si ho he pagat. Però bé, tant se val, unes dents en condicions valen diners, que caram!

El català correcte, passa'l: l'apunt.

El Sr. Zinc Piritione ens ha il·luminat al seu blog (de recomandad lectura). Com sempre, una caixa de sorpreses. I avui, al post (meeeec!) que ha publicat (de recomanada lectura) no ho ha estat menys. Ens ha il·lustrat a tots els catalanoparlants sobre la paraula post. Meeeec!! Incorrecte. Per si no us ho havíeu plantejat. Aquesta paraula anglesa i adaptada (per comoditat) al català, té el seu propi equivalent en la nostra llengua: apunt. Sí, sí, tant fàcil com això. Ara en lloc de dir vaig a escriure un post (meeeec!!) al blog, haurem de dir vaig a escriure un apunt al blog.

Així doncs, catalans i catalanes que cada dia nedem i bussegem per tota la blogosfera catalana, que riem i plorem amb el que allà hi llegim, que no podem passar un dia sense fer la nostra particular teràpia de blogs, deixem de banda la paraula post (meeeeec!!), abandonem aquesta malsana costum d'escriure i pronunciar aquesta paraula, arraconem-la per no tornar-la a utilitzar mai més, tirem-la al terra, trepitgem-la, donem-li una puntada de peu per enviar-la ben lluny, i a partir d'aquest moment, com recomana el senyor Piritione, diem en alt APUNT, a, pe, u, ena, te.

Perquè si el català correcte l'hem de passar, qui el passa té el dret i el deure de donar exemple. Per tant, penjo aquest apunt al blog i dono per tancada l'etapa dels posts (meeeeeec!!!).

Oh la là, Tití!

Escoltava abans de començar el partit que el Barça mai havia eliminat un equip francès en aquesta competició. I ja em va començar a entrar el canguelis. Però quan va sonar aquella musiqueta celestial quan els vint-i-dos homes posaven enmig del camp de la que tanta enyorança sentia, va ser llavors quan em vaig dir Bah! No serà tant. Les estadístiques són només això, estadístiques.

I quan la pilota va començar a rodar, quan els jugadors van començar a córrer i quan el minut sis ja ens havien marcat el primer gol mercès a una gran cantada d’en Valdés, vaig començar a entendre de què anava aquella estadística de la que havien parlat. I després d’aquest primer gol, va començar el viacrucis culé on Benzema i els seus apòstols van dur de corcoll a la defensa del colador potser-no-ho-guanyem-tot-aquest-any Team, que feia aigües per tot arreu i on Víctor m’ho-empasso-tot-i-no-en-dono-una-a-dretes Valdés els va ajudar. Quines cantades, ni al Liceu! Després de capejar aquest temporal de contraatacs (i faltes pujades de tot amb la permissivitat arbitral) on cada pilota que recuperaven el francesos era un ai-ai-ai continuat, el Barça va arribar a estavellar la pilota al pal (Benzema també ho va fer després) i es va aconseguir calmar el partit. Això ho va agrair el meu cor, les meves ungles i el meu estómac, que n’estaven fins al cap de munt de tant patir.

Però la segona part ja va ser una altra cosa. No sé que els va dir el profeta Pep al vestidor, però ja van sortir més connectats i més concentrats (fins i tot en Valdés, que ja és dir). Aquesta segona meitat va ser del Barça, on va fer el seu joc de tocar i tocar que va servir per evitar els contraatacs del rival i per generar comptades ocasions. Però en una d’elles, gràcies a un córner on l’estratègia (o la sort, posem-li), van habilitar la pilota a Tití Henry (oh la là c’est magnifique, monsieur) llançant-se gairebé en planxa, va rematar amb el cap i va fer pujar l’empat definitiu al marcador. Jo vaig cridar i cridar i cridar i cridar i cridar i cridar una mica més per l’eufòria i el patiment contingut de gairebé setanta minuts d’ais i uis i de no veure les coses molt clares. I com que als dos conjunts ja els anava bé aquest empat al marcador, la cosa ja va anar morint lenta i mansament fins el xiulet que indicava el final.

Espero que hagin après la lliçó, que la Champions no és la Lliga, que aquí el més tonto fa rellotges amb GPS incorporat i que les garrofes van molt cares i el més mínim error et pot enviar cap a casa amb un llacet al cap fins l’any vinent.

LES FRASES DEL PROFETA.
El profeta Pep (visionari del futbol) ja ho va dir ahir quan va acabar el partit: “Aquest partit és fantàstic per entendre de què va tot això. Per corregir coses les has de fer malament”. Amén! Quanta raó que té, però em pregunto jo: no els pot posar el vídeo del partit del Madrid de l’any passat on els va eliminar la Roma per veure exactament el què no s’ha de fer i aprendre d’errors aliens i no propis?

L’altre frase visionària, quan tothom ens pensàvem que havia estat una cantada sense precedents d’en Valdés, ell va sortir i ens va il·luminar a tots: “Ha estat un golàs. Ni set porters junts haguessin pogut aturar aquesta pilota”. Gràcies Pep, veus les coses com ningú. Amén!

LA MEVA PARTICULAR CRIDA.
Des d’aquí fer una crida als serveis mèdics del Barça perquè facin el que sigui perquè l’Iniesta estigui present al partit de tornada al Camp Nou. Com canvia aquest equip sense ell. Pot estar blanc, tenir orxata a les venes, pot no tenir nominacions a millor jugador del món, però... què bo que és!

EN POSITIU.
El resultat, sense cap mena de dubtes. Pels mèrits dels uns i dels altres i les ocasions, podem estar més que contents.

La tornada al Camp Nou, on el Barça tindrà el recolzament de l’afició.

EN NEGATIU.
L’equip va sortir totalment desconcentrat, desendollat del partit.

Valdés, que no en dona una a dretes des del partit contra els pericos. I si Valdés no dona seguretat a la defensa, malament anem.

Messi? Messi? Algú el va veure ahir? Bé, ahir, el partit anterior, l’altre, el d’abans de l’altre... En resum, que si vol guanyar aquells premis de la FIFA, que es posi les piles ja!

Esmorzars i dilluns post derbi.

Avui hi ha hagut tertúlia futbolística a l'hora d'esmorzar, com no podia ser d'una altra manera. L'R, perico declarat i merengue (no declarat), assegut com sempre de cap de taula, ens mirava a tots amb la vista perduda i un somriure als llavis. De tant en tant feia una mossegada a l’entrepà de llonganissa que li acabaven de fer i assaboria com mai el gust del pa estovat i l’embotit dur i ranci. Es sentia guanyador. Per sobre la resta. Amb el poder entre les seves mans. El seu Madrid és a set punts i el seu Espanyol va guanyar al Camp Nou després de vint-i-set anys. No ha volgut atendre a tema expulsions, àrbitre, joc antiesportiu del visitant, ni res de res. Estava exultant i no cabia en sí. Només valien les dues victòries.

Hem tingut sort de l'arribada de l'E, que vist el panorama des de la llunyania mentre demanava el seu cafè amb llet a la barra i estant assabentat dels resultats de la Lliga d'aquest cap de setmana, ha deixat anar el tema important, la notícia que ens havia de treure a tots d'aquella insuportable flagel·lació i estupor continuat: l'óscar a la Pe. Què gran!! Gràcies pel cable, E!! Ets el millor!! De fet allà a la taula l’únic que se n’havia assabentat era ell, però això ja ho té, li agraden tots aquest tomàquet de notícies i rumors.

Finalment els temes debatuts avui (per tal de no parlar única i exclusivament de futbol en un dia tant negre) han estat:
1) L'esmentat óscar a la Pe, arribant a la conclusió que si li han donat, potser no se'l mereixia. De fet, només ha estat un salvavides per deixar de banda el tema del futbol, perquè no recordo que la conversa hagi anat més enllà dels trenta segons.
2) A l'E li han estimbat un carro de la compra a la porta del darrera del cotxe aquest dissabte. Creu que va ser un culé enfadat, ja que el fet es va produir en horari de partit i quan ell es trobava a un McDonalds d'un centre comercial el dissabte mirant-lo per la televisió (sí, sí, heu llegit bé). No està preocupat, té el cotxe a tot risc amb franquícia de cent vint euros i ho posarà en coneixement de la seva companyia asseguradora.
3) He comentat que haurien d'existir les baixes post partit d'un derbi. En podríem tenir dues l'any a disposar quan volguéssim. És molt dur haver d'anar a treballar el dilluns després d'una derrota com la del dissabte. Hem aprovat la moció amb un 100% de vots a favor.
4) També s’ha comentat que en vistes a la propera expedició que farà l’E de cap de setmana a un hotel de la costa brava catalana que li ha costat setanta-tres euros divendres i dissabte amb mitja pensió tres persones (una ganga, segons paraules d’ell), plourà! Sol fins divendres i dissabte mal temps. L’R diu que no donen duros a quatre pessetes i que si li surt tant econòmic serà per alguna cosa. Que vigili amb el menjar que potser torna amb salmonel·losi o alguna cosa semblant.

NOTA DE SUPORT: Per acabar, ja sé que no té res a veure amb aquest post, però donar-li molts ànims a l'Alex que està mig convalescent després de l'operació del dijous. Recupera't aviat!! Els camins necessiten de les teves cames i les teves petjades.

Els corbs han tornat.

Una proposta de Relats conjunts.

Els creia lluny, feia temps que havien marxat sense deixar rastre. No els veia per enlloc. I és que mort el gos, morta la ràbia. Aquella ràbia que em feia estremir de plaer cada vegada que entre les meves mans s’esfumava la vida d’algun desgraciat d’aquells que em gosava portar la contrària. Amb mi no es juga, els repetia. Però no em feien cas i, evidentment, ho pagaven car.

Ara feia temps, però, que havia abandonat aquesta malsana costum de fer desaparèixer aquell qui no m’entrava pels ulls. M’estava desintoxicant. Feia mesos que les coses s’havien posat lletges i vaig haver de guardar sota pany i forrellat aquella doble vida esquizofrènica.

I quan gairebé ho tenia tot oblidat, quan pel meu cap rares vegades em venien aquelles ganes terribles de tornar-hi, de recaure-hi, de sobte, el quadre em va avisar. Ara ells han tornat. Un corb per cada persona que he fet desaparèixer. Dues ales i un bec amenaçants m’esguarden, dia i nit. Per recordar-me que no perdonen. Que no obliden. Que m’esperen. Que el moment menys pensat, quan no m’ho esperi, sobrevolaran sobre mi per emportar-se’m molt lluny. Per cobrar el que és seu. Per fer-me desaparèixer del món dels vius.

Hecatombe blaugrana.

NOTA DE L’AUTOR: aquest post està escrit el diumenge després. Concretament són la una del migdia, la qual cosa suposa que el meu cap ja ha assimilat tot el que ahir va succeir i el tinc més o menys fred. En poques paraules, que no escric amb la calentor que ho hagués fet ahir la nit després del partit.

La primera al front (el bàsquet)! La segona als morros (el futbol)! El que podia ser la pujada al setè cel, va acabar essent una davallada al més cru dels inferns. És allò de si no vols caldo, dos tasses i a més a més de les grosses i ben calent, bullint, amb el que detesto haver-me’l de prendre en el seu punt màxim de calentor. Ahir va ser un dia per oblidar en la memòria culé, d’aquells que fan molt mal. Però no ens enganyem, perquè com som així de masoquistes, passats uns anys recordarem amb un somriure als llavis el dia d’ahir tot dient ostres, te’n recordes quan els pericos ens van guanyar al Camp Nou amb l’arbitratge nefast de l’home aquell, com es deia? I ens va eliminar el TAU de la Copa del Rei en el partit de la impotència, del no en sabem més, del són superiors a nosaltres en tots els aspectes i ens abraçarem i ens en riurem d’això, perquè els culés som així. I és que ahir, va haver-hi dos humiliacions de les que fan mal. El bàsquet, mira, sempre serà la segona secció i el que, segons els culés, interessa, és el futbol. I el futbol, ah! Pam!! Cop a les parts baixes, on fa més mal. Per què mentre el Barça feia el que podia amb l’Espanyol (partit bastant dolent, sent tous), el Madrid li feia un set al Betis marcant sis gols a la primera part. I mentre els gols blancs anaven caient a carretades, i la diferència que fa dues jornades era de dotze punts, ara s’ha reduït a set. I jo, culé confés i declarat d’aquells del de tota la vida, penso que ja venen, que ja els tenim aquí, que l’esperit del Juanito els ha dit a tots aquesta nit passada que ell els ajudarà en la reconquesta, que ens tenen menjada la moral i que van a per totes. Ens han retallat cinc punts en dos partits i la cosa es complica, i molt. En poques paraules, que estic cagat, m’ha entrat la canguelis i totes les pors hagudes i per haver.

Ara, l’indignació pel mal arbitratge d’ahir (que no diré atracament, perquè no considero que ho fos, bàsicament perquè l’Espanyol no en té la culpa) no me la treu ningú. Sempre hi ha hagut àrbitres que només que han trepitjat la gespa del Camp Nou s’han proposat ser els protagonistes. Recordo Manuel Díaz Vega. Recordo Ildefonso Urizar Azpitarte. I a partir d’ara recordaré per sempre més el d’ahir, Carlos Delgado Ferreiro. Com l’anunci aquell de la Nike: “Soy Leo Messi, recuerda mi nombre”. Doncs això igual. Va venir un home a arbitrar que, lluny de cedir el protagonisme als vint-i-dos homes que juguen de curt, no, el va voler i se’l va quedar tot ell. Llegia el divendres que aquest àrbitre no era casolà, estadísticament parlant. I ara ja sé el perquè. L’expulsió totalment injusta al minut trenta-set va trencar totalment el partit. Se’l va carregar tot solet. Adéu futbol, adéu partit! I perquè a ell li va donar la gana ensenyar targetes a tort i a dret i fer-se veure més enllà del que s’hauria de fer veure un àrbitre. Les maneres no ho són tot, però les d’aquest personatge deixen molt que desitjar: fatxendós, aquella curvatura del cos a l’hora d’ensenyar les targetes, provocador, poc dialogant, ... I el Barça, aquest Barça d’ahir jugant amb deu homes, va seguir jugant igual de malament que quan en tenia onze i l’Espanyol encara va poder seguir practicant aquell futbol que no és futbol, sinó que és pèrdua de temps rere pèrdua de temps, provocacions amb picabaralles i suposades lesions per parar el partit. En definitiva, va fer el joc que havia vingut a fer. Visca el futbol! Em dol reconèixer-ho, però el Barça fa dies que no juga bé i que no és el Barça de començament de temporada. Ahir va encaixar la primera derrota des de fa molts partits. I amb tot això, algú sap on és Messi? Ja fa molts partits que no juga bé (descomptant el partit del Racing on va aixecar el partit) i que està desaparegut.

Una de les coses que em rebenta, és el president de l’altre equip de la ciutat. Ho sento, potser algú s’enfada, però és que ho he d’escampar als quatre vents. Cada vegada el suporto menys. Ahir, escoltant una entrevista després del partit que li van fer els de RAC1, va ser incapaç de reconèixer que l’expulsió era injusta i que l’àrbitre es va carregar el partit. Amb declaracions com aquestes, després que no es sorprenguin ni es queixin de res. En el partit d’anada creia veure un complot contra l’Espanyol i pro Barça perquè l’àrbitre suposadament havia ajudat l’equip blaugrana. Ahir, casualitats de la vida, res de res. Ni complots ni històries. Un arbitratge normal i corrent. Per favor! Els presidents representen un club, uns colors i haurien de mesurar les seves declaracions.

Ahir al finalitzar el partit un servidor era la viva imatge de la impotència, del no saber què fer ni què dir. Per això vaig optar pel silenci, per callar, per guardar-me la ràbia dintre i no exterioritzar-la. Em vaig quedar assegut al terra, vint minuts llargs. Sopeu, els hi vaig dir als amics que hi havia per casa. Ara vinc. Respiració profunda. Calma’t em repetia. I aquella ira la vaig aconseguir reprimir de mica en mica. I finalment vaig sopar, perquè això no ho perdono. Com tampoc perdono a l’àrbitre d’ahir.

Avui és un dels dies que els culés ens amaguen a casa. No sortim. Quan inventaran la baixa laboral per depressió post futbolística? Jo no vull anar demà dilluns a treballar. No! Perquè sé que em cauran per tots els cantons. Un petit tast: l’R, que diu que era del Barça però que el vam fer fora (els culés) i ara és del Madrid (no declarat) i perico (declarat) però per sobre de tot anti català, va enviar-me un missatge ahir en el que em reptava a la tertúlia del dilluns a l’hora d’esmorzar i em donava ànims de forma sorneguera.

EN POSITIU.
El sopar estava molt bo. Felicitats Alba!

EN NEGATIU.
L’àrbitre, evidentment, que va permetre que els 76.942 que havien pagat per veure jugar al futbol a vint-i-dos homes, sortissin indignats i amb els nervis crispats de veure un xitxarel·lo fent veure que arbitrava. Que els del comitè d’arbitratge vagin obrint de nou la nevera que en va un altre que hauria d’entrar però no sortir mai més.

La lesió d’Abidal per vuit setmanes. Per si no hi havia prou desgràcies...

El Barça en general i tots en particular.

Al dentista.

Ahir, temps per la higiene bucal. La setmana passada, a la revisió bianual al dentista, em van trobar que tenia un principi de caries. I, com no, segons l’expert s’havia de posar fil a l’agulla i tallar-ho en sec. Quin remei! Així que ahir, malgrat l’atac de pànic, por, tremolors, nervis i acolloniment general, cinc minuts abans de les sis de la tarda traspassava la porta de la consulta dental. Bona tarda. Bona tarda, tinc hora a les sis. Si, segui que ara l’atenen. I aquell ara l’atenen es va convertir en un llarg període d’espera. I jo patia. Primer per mi, ja que m’anava posant més nerviós, i després per mi també, perquè a les set començava l’apassionant Madrid – Barça de bàsquet. Així que li vaig transmetre les meves pors (les segones) a la de recepció dient-li que, a part de patir per la meva càries superficial, patia per no arribar a l’hora a casa per assentar-me davant la televisió i veure el partit. Ja ho sé que li costava d’entendre i que d’important per ella no ho era molt, però un derbi és un derbi i sinó, jo a tres quarts de set marxava cap a casa i ja tornaria un altre dia i santes pasqües i tant amics, que no ens havíem d’enfadar. Que primer és la salut, ja ho sé, però en cas de partit de la màxima rivalitat, la salut pot esperar un, dos o tres dies.

A dos quarts de set em trobava ja estira a la poltrona, amb la boca oberta, i el focus de llum donant-me de ple als ulls. Relaxa’t que això no farà mal, em diu el jove dentista amb un somriure als llavis. Ja veuràs que ho enllestirem en un tres i no res. Això espero! (perquè a les set juga el Barça de bàsquet, vaig estar a punt de dir-li, però m’ho vaig callar per no donar-li més presses i el tres i no res es convertís en un cinc amb algo i amb una dent inutilitzada). La veritat és que tot va anar sobre rodes. Em va dir que utilitzes el llenguatge universal dels símbols i que aixequés la mà per si hi havia algun problema. Quan es disposava a entrar la primera màquina d’aquelles que fan soroll a la boca, vaig aixecar la mà dreta i ell em va preguntar què passava. Li vaig dir que era un prova per veure si estava atent i si anava de debò el que m’havia dit i entenia bé el llenguatge dels signes. Després d’entrar-me ganxos de totes menes i mides, ferros acabats amb punxa, una mini llanterna, algun que altre cotó, una màquina que treu aire, una que xucla la saliva i de tenir-ne tres a dintre la boca alhora, ha enllestit la feina, adéu fins la setmana vinent, demana hora, son seixanta euros, pago amb targeta de crèdit, ensenya’m el DNI, té, signa aquí, adéu, adéu.

Pel que fa al partit, o millor dit, al partidàs de bàsquet, una mica més i em surt urticària i al·lèrgies vàries per la pell i les orelles d’escoltar als impresentables locutors de Televisió Espanyola (la d’ells, no la teva) i de veure com, pel que semblava, només el Reial Madrid feia jugades dignes d’ésser repetides. Se’ls veia el llautó de lluny i el color blanc també. És clar, que amb el Fernando Romay de comentarista, què es pot esperar... Bé, el que és important de debò és que el Barça va guanyar al Madrid, sense gairebé deixar-li opció per la victòria i que el dissabte a les 18:00h hi haurà un altre partidàs a semifinals contra el TAU, suposadament. Tarda doncs maratoniana, esportivament parlant. Perquè quan acabi el Barça de bàsquet, començarà el Barça futbol, un altre derbi a seguir contra els pericos. A gaudir!!

El piropo.

O la floreta, com vulgueu dir-li. Té la seva història. Hi ha qui el considera una cosa elegant i qui s’esforça en ser romàntic com “Ets la flor més maca d’aquest jardí”. Hi ha qui no s’hi esforça molt i diu el primer que li passa pel cap (perquè no en sap o perquè li fa mandra) intentant no ferir els sentiments de l’altre persona com “Vull que siguis la mare dels meus fills”. Però qui veritablement es mereix un capítol a part en l’art de tirar un piropo/floreta, són els treballadors de la construcció. Aquest són els ideòlegs principals i el seu cap (no he dit cervell) és un engranatge perfecte de fabricació made in Spain. A totes hores, tot dinant, pujats a dalt d’una bastida, quan pleguen i van cap a casa amb la furgoneta, ... Sempre tenen una floreta a la boca per llençar a la noia maca que passa per davant seu. Ara, no us féssiu il·lusions. Aquesta floreta sol ser malsonant, grollera i mancada de tota la gràcia que intenten posar-li els dos primers grups que he citat al començament. Exemples com “¡Te voy ha hacer un traje de saliva!”, “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!” o el ja mític “¡Tía buena, te voy a arrancar las bragas a bocados!” encapçalarien la llista dels més anomenats. Sé que me’n deixo molts i espero que em perdoneu, però el propòsit d’aquest post no és aquest. D’altre banda, si sou seguidors/es aguerrits/es d’aquest tipus d’estendard urbà, malgrat que el sector de la construcció està patint una taxa d’atur molt alta i que aquests tipus de piropos estarien, doncs, en greu perill d’extinció, no patiu. És un art. I l’art com a art pròpiament dit mai desapareixerà ni es perdrà. Sempre queden els museus o les gravadores del mòbil per poder tenir-ne un record.

Dit això, els dies que faig festa per la tarda, aprofito per, des de la feina, sortir a fer un circuit per Collserola d’una miqueta més de dues hores. Això implica que he de sortir del meu despatx tot equipat amb una samarreta tècnica de fer esport, unes malles de corredor que m’arriben per sota el genoll (els pantalons curts que ensenyen les cuixes ja els vaig jubilar fa temps per petits problemes tècnics amb les treballadores), un buff al coll i el meu mp3. Intento sortir sense fer soroll, sense que la resta se n’adoni, amb cautela, però com que és l’hora en que tothom arriba de dinar i estan xerrant fora del seu lloc, no ho aconsegueixo mai. Tinc també la mala sort de treballar al fons d’un passadís que per poder baixar a la planta baixa l’he de fer tot sencer per enfilar les escales que m’han de dur a les portes de vidre que s’obren i es tanquen soles i, en conseqüència, a la sortida. Doncs bé, cada dimecres és una odissea. El sector femení de la meva feina (la mitjana d’edat del qual és bastant alta) embogeix i es posa a xiular, a aplaudir i a dir-me grolleries, talment com si fossin treballadors de la construcció. Jo envermelleixo i surto amb el cap cot per dissimular-ho. L’R sempre em diu alguna cosa de les seves com: “¡Qué personaje!¿Ya te piras a correr? ¡Pero si no te persigue nadie!”. Un dia recordo que hi havia una conxorxa per intentar fer-me una espècie de passadís (com el que l’any passat vam haver de fer nosaltres al Madrid) perquè desfilés i tots m’aplaudissin.

Ah!! Però aquí no acaba tot. Una vegada superat el llarg passadís i enfilades les escales, encara em queda un últim escull: l’E. Assegut a la seva cadira darrera el taulell de recepció, com si fos un comandant, controla tothom qui entra i qui surt. No se li escapa ningú. I, òbviament, jo no sóc una excepció. I és clar, que si “tápate que vas a coger frío”, “¡Qué cabrón! Esto se avisa que esta noche no voy a poder dormir...” i de tant en tant em tira alguna floreta versió manobre com “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!”.

Això és el que he d’aguantar tots els dies que intento aprofitar la tarda i la claror per practicar una mica d’esport. Però, és clar, com diuen els castellans ande yo caliente, ríase la gente, que traduït al català seria quelcom semblant a vagi un servidor calent, que es rigui el que vulgui la gent...

Bàsquet 3x3: doble notícia.

Seguint la promesa que només escriuria sobre el torneig de bàsquet 3x3 al que estic apuntat és produís alguna notícia destacable, agafo aquell animal que tant agrada i tant representa les espanyes per les banyes i em sento davant el teclat. No només per donar una notícia, sinó dues. És a dir, doble notícia! Com si fos el Tomate. Com l’acudit, podria dir que tinc una notícia bona i una de dolenta, però no ho faré, o si ho voleu així haureu d’interpretar quina és cada una. Bé, em deixo de tantes tonteries i entro de ple a donar-vos les dues exclusives:
a) Ahir l’ Hohaveuvist Team va guanyar per 14-10 (vaig dir que només faria post quan la notícia fos que no havíem perdut, i ho he fet).
b) Ahir el que vesteix i calça i que està davant de l’ordinador escrivint el post, no va jugar. Estava malalt a casa atacat de febre per tots cantons.

Sí, companys, sí. Sense la meva participació van aconseguir alçar-se amb la victòria. La meva reacció quan he llegit el correu aquest matí on tots els membres de l’equip es felicitaven i feien festes pel triomf aconseguit, ha estat fer un respondre a tots i posar: “Colla de cabrons! Espereu a guanyar quan jo no hi sóc!”. Segons he llegit va ser un festival d’assistències, rebots, talls per la zona i cistelles. En resum, es van sortir.

Ara al cap se m ‘amunteguen les preguntes: com és que no sóc imprescindible (o que sóc totalment prescindible)? M’estaran fent el que vulgarment es coneix com el llit? Si no hi torno a anar més, seguiran guanyant els partits? Quan pagaré d’hipoteca després de la revisió del més d’abril?

Ara mateix el meu estat d’ànim i la meva cara són la viva imatge de la humiliació i la desesperació. Sóc un home perdut, sense nord, que no sap on adreçar les seves esperances basquetbolístiques. No sé si penjaré les bambes definitivament, desinflaré la pilota de forma indefinida o li donaré vacances al meu canell que tants bàsquets ha encistellat. Ja ho veurem. La decisió és meva. Però estic tocat, molt tocat. És per això que avui per la tarda he decidit anar a nedar una mica. Potser és lo meu. Pel que realment estic fet i m’han parit. No arribaré al nivell del Michael Phelps, però potser puc arribar a participar en proves que s’organitzin a nivell de barri o de carrer.

En cas que segueixi endavant i decideixi jugar els partits que resten, segurament faré cas a les propostes que l’Alex m’ha fet avui per mail, i que fan referència a un seguit de nomenaments:
- L’Assumpta com a Product Manager.
- La Núria Feliu com a cheerleader.
- L’Òscar com a “boighooligan”.
- Les tres bessones, sòcies del club.
- Jaume Pastallé, pastisser de l’equip.

Li he dit que faria els possibles perquè aquests nomenaments arribessin a bon port, però també li he remarcat que trobava a faltar que la Carmen de Mairena sortís abans de començar els partits a cantar els segadors (com fan els americans amb els seu himne) i que després donés suport en moments comptats a la Núria Feliu per fer alguna coreografia.

Bé, us deixo que vaig a provar-me el banyador que potser després de tant temps ja ni m’entra o està massa descolorit...

L’entrepà de calamars.

Divendres per la nit. Sopar improvitzat amb els amics. En principi n’havíem de ser només tres i vam acabar sent-ne set. Vam triar un restaurant, recomanat per l’Alba, on fan tapes, amanides, entrepans i altres coses (entenguis per altres coses algun plat més elaborat). Crec que vam demanar de tot: croquetes i patates braves per duplicat, calamars a la romana, músclos al vapor, un parell d’amanides, navalles, truita de patata, i segur que em deixo més coses.

En resum, que després d’aquestes delicioses tapes, i mentre la resta demanava ja els postres, tant l’estòmac del Toni com el meu encara se’ns queixava de gana. Així doncs, vam tornar a demanar la carta. L’acord al que vam arribar, va ser partir-nos un entrepà. La llista era llarga: que si llom, que si embotits, que si hamburguesa… Però n’hi havia un que, malgrat estar escrit amb el mateix tipus i mida de lletra que tots els altres, destacava per sobre la resta: l’entrepà de calamars. No us enganyaré. Sempre he desitjat menjar-me’n un, ja que encara no havia tingut el plaer de fer-ho (i sí, dic plaer). Típic de la regió central de les espanyes, allà on es decideix el finançament i l’aprovació dels estatuts autonòmics, sempre m’havia fet gràcia provar-ne un. No és que tingui arrels madrilenyes ni res de semblant, però n’he tingut bones referències. I sí, al Toni li va agradar la idea i ens vam demanar un per cap. Però no només això! Sinó que dos companys més, engrescats per la proposta, van afegir-s’hi. I així va ser que mentre uns menjaven ja pastissos de xocolata i gelats, els altres menjaven un suculent i deliciós entrepà de calamars. El primer de la meva vida (perquè sempre hi ha una primera vegada per tot), però espero que no sigui el darrer… Bona cuina!

Es neguen a perdre.

L’alineació del partit d’ahir era d’aquelles de mans al cap i “però que caram fa aquest tio?”. Però bé, si el Profeta diu que Messi i Henry han de començar a la banqueta i que en el seu lloc han de jugar Iniesta i Hleb i, a sobre, Martín Cáceres ha de formar parella de centrals amb Piquè, doncs Amén! I, perquè ho diu el Profeta Pep, i perquè té el suficient marge com per fer invents amb gasosa perquè tots els que ha fet fins ara li han sortit bé. No seré jo qui li porti la contrària. Ahir quan vaig assabentar-me de l’aliniació, com un fidel més i com un creient a ulls clucs de la seva filosofia, vaig acotar el cap i vaig dir Amén i que el Pep sigui amb tots nosaltres!

I de vegades hi ha invents que es paguen una mica cars, perquè la defensa ahir no va estar fina. Diguem de forma suau, que va haver-hi una descoordinació absoluta. Vaja, un desastre, perquè les coses s’han de dir, però això no vol dir que no segueixi creient i seguint al Mestre. Al minut vint-i-quatre ja anàvem perdent dos a zero (maleïdes jugades a pilota aturada). Iniesta ho provava, s’internava, lluitava, regatejava i feia jugades de molt mèrit, però ahir, senyors, teníem un porter que se li va aparèixer la verge de Lourdes, la de Fàtima i la de la Macarena, totes juntes, alhora. Ho va aturar tot! Sort del beneït penal (inexistent, i ja ho poso entre parèntesis, perquè a mi no em costar dir aquestes coses) a les acaballes de la primera part que a Eto’o (quan va xutar, i no és per penjar-me medalles però ja ho vaig comentar perquè no va agafar embranzida i semblava mancat de concentració) l’amic de les Verges li va aturar, però el camerunès, que no dona ni una pilota per perduda, va agafar el rebot i va marcar. Les coses ja es veien diferent amb aquest marcador, i la segona part agafava un altre color, un color de remuntada, de Barça pletòric que sortís a per totes. I jo, entre tota la munió de gent, cridava ben fort: “Meeeeessiiiiiiiii!! On eeeeeeets?? Vineeeeee!!”.

Però a la segona part tant bolcat va sortir el Barça sobre la porteria bètica que la seva defensa va patir un parell d’incursions molt perilloses que en Valdés (i la Moreneta que ja en tenia prou de la coalició pro-Betis de Verges d’arreu del món) va salvar amb dues magnífiques aturades. I així va ser que es va poder igualar el partit. Gràcies a aquestes dues parades i amb l’entrada de Messi i Henry al minut dotze (tots ens vam posar dempeus al bar esperançats d’allò més i sabent ja que amb el talismà Messi al camp no podíem perdre) que vam poder empatar. És clar que ara les forces estaven igualades: les verges de Fàtima, Lourdes i la Macarena contra la Moreneta, el visionari Profeta i Déu-Messi omnipotent (que ahir va fer ben poc, posat a ser sincers, perquè si les coses s’han de dir, com he dit abans, les dic). Ah!! I Eto’o, gran entre els grans, golejador entre els golejadors, la fera indomable, el millor davanter del món, amb un gran regat a la frontal de l’àrea, va fer que es quedés sol davant del porter i fes pujar el dos a dos. I tots vam entonar (seguint el caire religiós del partit) l’al·leluia i el Sant, sant, sant és l’Eto’o, Déu de l’univers. I per més que ho va intentar, per més centres a l’àrea que es van fer, per més rematades a porteria, el marcador ja no es va moure.

I jo em vaig quedar allà assegut a la taula del bar, mirant la pantalla, perquè feia molt temps que no veia no guanyar a aquest Barça. Incrèdul, una mica trasbalsat, esperant que el Barça, malgrat que el partit ja havia acabat, marqués el gol que ens donés els tres punts. Però no va ser així, i passada una estona, em van venir a buscar per portar-me a casa.

Des d’aquí he de donar gràcies a un amic que va venir a veure el partit. No li agrada molt el futbol i es pensa que l’Alexanco, el Rojo i el Calderé encara juguen al Barça. Va fer-me un parell d’apreciacions que de les quals m’agradaria deixar constància:
1) “Jo el que faria ara és anar a veure un DVD amb un concert del Bruce”.
2) Després de les fantàstiques aturades d’en Víctor Valdés: “Si hi fos en Pinto, ara estaríem deu a zero. Quina merda de defensa!”.

Per acabar, si el Profeta diu que no els retreu res als jugadors, que han lluitat, que s’han esforçat, que han insistit en tot moment, jo no puc més que acotar el cap en senyal de respecte i dir... Amén!

EN POSITIU.
Eto’o, que va marcar per partida doble i amb el primer d’aquest gols va sumar-ne cent amb la samarreta del Barça.

Gran Víctor Valdés amb dues parades de molt mèrit a la segona part.

La reacció i les ganes de no perdre que té aquest equip.

El Barça encara es manté invicte des de que va perdre el primer partit de Lliga.

EN NEGATIU.
Els experiment, que com dia aquell (que no recordo com es diu, per això li dic aquell), és fan a casa i amb gasosa. Que després passa el que passa...

Messi ahir no va ser Déu-Messi, sinó va baixar de l’Olimp per convertir-se en un jugador de carn i ossos.

Em sento estafat.

Estic una mica enfadat, amb la mosca darrera l’orella. En poques paraules, em sento ensarronat. Sé que s’han produït al llarg dels anys estafes immobiliàries a gran escala; financeres, on l’últim exemple sonat que recordo és aquella del cas Madoff; d’art on donaven gat per llebre i et pensaves que compraves un Miró o un Velázquez i resulta que el que et venien era una falsificació d’un tal Ruiz o d’un tal González; de marques de roba, sobretot als mercats aquests dels diumenges on pots comprar roba Lacoste, Ralph Lauren o Tommy Hilfiger per vint euros i quan el desplegues a casa posa Licosta amb un cocodril enorme, Rafa Lauren o Toma mi finger. Aquest són només exemples del que la història o la quotidianitat d’un diumenge qualsevol ens ha deixat.

Però res comparable al que m’ha passat avui. No té nom. Em sento estafat, companys. És un tràngol pel qual no us desitjaria mai que passéssiu. Indignant. Tot va començar ahir, quan després de treballar vaig entrar a un supermercat de nom i vaig comprar-me un paquet de galetes Príncipe. Però no un paquet qualsevol d’aquesta de terminada marca, no!! Un paquet de galetes Príncipe amb doble capa de xocolata. Uff!! Això és massa!! Quan vaig arribar a casa el vaig desar cuidadosament a la motxilla, resistint les enormes ganes que van entrar d’agafar-ne una. No pot ser, vaig dir-me, són per demà esmorzar.

Avui pel matí, tot sobre rodes. Arribo a la feina, m’assec a la taula, fitxo i trec el paquet de galetes. El deixo sobre la taula, me’l miro de reüll disposat a passar comptes amb ell. L’obro i assaboreixo la primera galeta. Increïblement bona! I així amb la segona, la tercera, la quarta... Però ah!, quan arribo a la darrera, aquella que et menges amb més plaer i amb més ganes perquè justament és això, l’última, la que et deixarà aquell bon regust a la boca. Punyalada en mig del cor! Quan me la miro, a part de faltar-li mig tros d’una de les dues meitats (i que després de buscar-la dintre el paquet no l’he trobat, però bé, és perdonable), tenia només un trosset minúscul de xocolata. Se m’ha caigut el món a sobre. Ja us ho podeu imaginar!! Un crit desbordat i de desesperació ha sortit del meu pap per ressonar entre les quatre parets del despatx: Noooooooooooo!! Ho haveu vist no això? Ho haveu vist? La mare que els va pariiiiir!! He rebut el suport dels companys, m’han animat, m’han intentat fer veure les coses d’un altre color, des d’un altre prisma, però per molt que hagin fet, que els agraeixo, avui no serà un dia per oblidar. Ans al contrari. Quedarà marcat com un dels pitjors dies de la meva vida i passarà als anals de la història com el dia en que vaig decidir no tornar a menjar més galetes d’aquesta marca *. Sí, companys, perquè avui encara no he tornat a somriure. Em sento estafat!!

* Decisió presa en calent, però segur que, com tantes altres coses, em faig enrere demà o a molt tardar, demà passat.

“Un home a les fosques”.

Gran llibre del gran Paul Auster. D’aquells que te’l llegiries tot d’una tirada (jo vaig trigar dos dies i perquè havia de dormir), perquè relativament és curt i perquè des de la primera paraula (estic) fins la darrera (avança.) ja enganxa. No sé pas que té aquest autor que de moment, els tres llibre que m’he llegit, m’han encantat. Escriu d’una manera molt planera, però la trama de les històries és molt original. Aquesta vegada ens sorprèn amb una novel·la que transcorre en una sola nit, on un home estirat al llit que li costa molt dormir a conseqüència de la mort de la dona i les desgràcies de la seva filla i la seva neta, s’inventa històries per no pensar-hi.

Tinc un amic que quan parlem d’en Paul Auster diu que sempre escriu igual i remata la frase amb un “si agafes un llibre d’aquest autor sense saber-ho i comences a llegir-lo, saps a ulls clucs que és d’ell”. Pot ser, no dic que no. Té una manera peculiar d’escriure. Però endavant, a mi m’agrada molt!

Basquet 3x3: no aixequem el cap.

Sé que no som el Barça. Sé que som cinc arreplegats que ni ens coneixíem entre nosaltres i això es pot notar al camp. Sé que no ens guanyem la vida amb això del basquet i que, per tant, és normal que no siguem bons. Sé que al Pau Gasol no li arribem ni a la meitat de la meitat de la meitat de la meitat de la punta de la sola de la sabata. Però, caram, tant costa guanyar un partit?

El dilluns i el dimarts passat (és a dir, ahir i abans d'ahir) vam tornar a tenir partit. El resultat, no cal que us el digui, no? Derrota i derrota. No aixequem el cap. Això va de mal en pitjor. De totes maneres el partit d'ahir dimarts vam ser per primera vegada els cinc components. I es nota, sobretot perquè tenim banqueta per recórrer en cas de que ens quedem sense aire als pulmons. I també es nota que cada vegada estem més compenetrats, perquè cada vegada anotem més punts i ens en fan menys. Però bé, seguim perdent! Ja se senten rumors de destitucions...

Pel que fa als contrincants, persones altes i fornides. Mira que jo sóc alt, però em donen un cop i m'envien a l'altra punta de la pista!! Ells són forts i voluminosos i... em fan por!! Ja entro al rebot, i n'agafo, però no tants com m'agradaria. És més, això de ser un quatre ulls declarat, fa que si no jugo amb ulleres corro el risc de
a) no conèixer els meus companys
b) de no saber on està la cistella.
Per tant, he de jugar amb les ulleres posades i sempre tinc por que algun cop de colze o una manotada me les faci volar pels aires.

Pel que fa a nivell personal:
- Dilluns 5 cistelles.
- Dimarts 4 cistelless.
- Dimarts: nou pinçament a l'esquena però aquesta vegada a la zona esquerra. No aixeco cap, jo tampoc!
Conclusió a simple vista: pateixo una davallada nefasta (el primer partit 6 cistelless) del meu nivell de joc i em faig gran.

Em sembla que el que faré a partir d’ara és que fins que no guanyem un partit (que ho veig una mica improbable), no publicaré post, perquè realment la notícia serà que hem guanyat, no que hem perdut! Trist, però real! Aquesta aventura basquetbolística no és tant productiva com m’esperava...

Esmorzars i àvies nedadores.

El tema de conversa avui ha estat aquesta noticia de l'àvia nedadora. Quina dona, per treure's el barret. L'E, com sempre, tenia coses a dir:

E: No veas tú con abuela de las narices. Pero, ¿eso se lo ha hecho de un tirón?
P: No, no, según pone en la noticia en veinticuatro días.
E: Uff!! Veinticuatro días pero sin dormir, no? Porque sino pierde la gracia...
Servidor: Estoy contigo, y en caso de dormir, que sea en el agua, que sino pierde la emoción.
P: No, la acompañaba un barco y se subía después de estar nadando unas seis u ocho horas al día.
E: Pues nada, eso es de maricones. Imagino que la ataban al barco para que no se perdiera. Se ve que hubo un momento que el marinero le dijo al capitán: "Eche el barco a un lado que viene la abuela detrás haciendo luces y nos quiere avanzar". No veas tú con la abuela. De tanto en tanto la tripulación se asomaba por la barandilla para ver si aún respiraba o no. “Parece que tiene aún la boca abierta·. Y no te lo pierdas, se ve que quería hacer de punta a punta e ida y vuelta buceando, sin respirar. Pero cuando ya estaba volviendo tuvo que parar porque sentía como una pequeña presión en el pecho.
Servidor: Para entrenar se cruzó el estrecho de Gibraltar buceando tres o cuatro veces sin respirar.
E: Sí, sí, ríete del Meca. Si es que está la abuela del Betis y la abuela del Meca.
Servidor: Cuando acabó la prueba llamó al Meca y le dijo: "Chúpate esa, Meca". Ah!! Y a la hora en punto le decían desde arriba: "Abuelaaaa, abra la boca que le toca la pastilla de la presión". Y se la tiraban desde arriba.
S: Y luego le acariciaban la cabeza, como a los delfines.
E: Sí, y no veas el mérito que tenía la abuela que llevaba encima la máquina de la diálisis.

En P, que seguia llegint, ens comenta que a més a més a participat en maratons, i en grans travessies com la de Iowa (482 km en 12 dies), França (643 km en 16 dies), Xile-Argentina (926 km en 21 dies) i la Índia (724 km en 16 dies).

E: Ah!! Y porque lo hizo descalza, que no veas tu si se llega a poner bambas...

Torna el nostre Barça.

Deia el nostre Profeta el dissabte que l'equip no estava cansat, que estava en perfectes condicions, que els periodistes no veiessin coses que no eren i no s'inventessin titulars del no res. Amén. Doncs bé, en Pep la va tornar a encertar. Ahir, fora cansament, els jugadors en plena forma i de nou va tornar el futbol espectacle al Camp Nou. Jugades, passades, gols macos, lluita, entrega i tot el que voleu afegir-hi. Fins i tot el Marca titula "La galaxia es ahor azulgrana", i no seré jo que els hi porti la contrària. I és que ahir vam tornar a veure guanyar el nostre Barça, aquell que ens diverteix i ens enamora. Aquell que no dona una pilota per perduda. Aquell que asfixia als rivals amb la seva pressió. Aquell que porta tres gols i busca el quart. Resumint, el nostre Barça guanyador!

I és que aquest equip va camí de batre records i records. De moment el tercer, el Sevilla, ja està a 21 punts. El Madrid, segon i que no afluixa amb una ratxa de victòries de set partits guanyats (raquíticament) seguits, segueix a 12. I per més pressió que ens posin, més conscienciats surten a jugar per tirar el partit endavant. No vull pensar què pot arribar a passar si el Madrid perd un partit i el Barça en guanya: 15 punts i Lliga ara sí totalment sentenciada. Però tampoc vull arribar a pensar què pot passar si succeeix al revés...

Capítol a part, Alves. Quin jugadoràs!! Un tot crack!! El veus jugar i no defalleix mai, córrer, gaudeix i sempre el veus riure. El gol que va fer ahir va ser un premi a la constància ofensiva que a cada partit demostra.

EN POSITIU.
La victòria i el joc de l’equip que permet seguir a dotze punts del segon.

Eto’o pel ser bigolejador i per seguir al capdamunt de la taula de màxim anotadors amb vint-i-un gols.

Henry, que cada partit que passa m’agrada més. Ai, que ara recordo els pals que li vaig pegar a començaments de temporada...

EN NEGATIU.
La retransmissió per La Sexta que és desastrosa. TV3, torna, per favor!!

Ja la tenim aquí!!

Fent-me meva aquella famosa frase que va desenterrar en Pep Guardiola quan, enfilat al balcó de la Generalitat i amb la primera copa d’Europa recolzada a la barana, ja puc dir: “Ciutadans de Catalunya: ja la tenim aquí!!”. Preguntes bàsiques:

- El què tenim? La Copa Catalana de Caminades de Resistència que m’acredita com a un dels molts vencedors en la categoria d’individual.

- A on la tenim? Doncs a la meva particular vitrina de casa on tinc exposats (és un dir) tots els trofeus que ens han donat a les diverses caminades en les que he participat. A la foto que adjunto a continuació, podeu veure alguns d’ells:

Ahir per la tarda estàvem citats tots els campions de Copa (és a dir, aquells que havíem arribat la temporada passada al mínim de punts fixats per la FEEC) a Gavà per a l’entrega de premis. Va ser un gran tarda, de retrobament amb els amics, coneguts i saludats. Tarda de bromes, d’alegries, d’anècdotes, d’aplaudiments, de reconeixements i de records emotius pels companys que van perdre la vida la temporada passada en alguna de les marxes que es van disputar. En fi, una tarda amb sabor nostàlgic per tot allò que va succeir la temporada passada, però a l’hora amb sabor d’arrancada de temporada, ja que el quinze de març tornem de nou a trepitjar els camins i a participar a les proves de Copa Catalana.

No va faltar ni un dels companys de club que ens vam proclamar campions l’any passat: el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, la Txell, el Josep i un servidor. Nerviosos. Des de l’escenari ens anaven cridant a tots, un a un, i d’aquesta manera tots teníem el nostre petit moment de glòria i de reconeixement. A mi m’han fet patir, ja que he estat dels cinc últims. Ja em pensava que no se’n recordaven de mi...

Tampoc va faltar l’aperitiu de després on la vam fer petar amb tots els coneguts preguntant objectius per aquesta temporada i l’estat de les lesions de més d’un (entre els que m’incloc).

Ah!! Finalment de record me’n vaig emportar uns pals que van tocar-me en un sorteig massiu de material una mica trucat, perquè no dir-ho. Hi havia regals per gairebé tothom i els que no s’havien aixecat a recollir-ne cap, només dir el número en veu alta, el presentador de la vetllada el deia com si l’haguessin tret de la bossa i l’ “afortunat” s’aixecava amb una alegria immensa. A mi em va tocar legalment, malgrat la meva mala sort en els sortejos...

Bé, tampoc va faltar la foto de guanyador estil Rafa Nadal:

De baixa.

Fa un parell de dies que a la feina em va agafar un pinçament a l’esquena. Ni pomades, ni escalfors, ni res de res ha aconseguit reduir-me el grau de dolor. Com que avui encara em feia mal, després d’una reunió maratoniana de dues hores, he decidit posar fil a l’agulla i fer-m’ho mirar. He parlat amb la gent de personal i després d’omplir-me un paperet amb certes dades m’han enviat de pet a la Deixeus.

Quan he arribat allà, la gentil senyora del mostrador m’ha segellat el paperet i sense mirar-me me l’ha entregat i m’ha dit allò tant típic de: “Vagi a la sala u i ja el cridaran”. Quan he trobat la sala d’espera en qüestió, quina ha estat la meva sorpresa quan he vist un munt de gent assentada. Caram!! Jo que em pensava que estaria sol... Imagino que portava el xip de dia feiner pel matí. Però, casualitats de la vida, també la gent es visita i pateix accidents.

He hagut d’estar esperant el temps estàndard d’una hora a que em cridessin. Aquests seixanta minuts, però que se m’ha passat bastant ràpid gràcies al meu inseparable llibre que sempre m’acompanya i a l’improvisat i continuat concert en politó major (el volum estava al màxim) de músiques de mòbils de tot tipus, començant per la clàssica sonata de Bach, passant per la cançó discotequera de moda (acompanyada per un lleuger moviment de cap seguin tel ritme de la música del propietari de l’aparell abans de despenjar) i acabant pel típic ring del telèfon analògic que hi ha al menjador de qualsevol casa.

Quan he sentit el meu nom alt i clar a la llunyania, m’he aixecat i una infermera m’ha acompanyat al primer box. Després de les preguntes de rigor m’ha dit que m’estirés o que em posés còmode que ara vindria el doctor. I aquest ara vindrà el doctor s’ha convertit en una espera de gairebé tres quarts d’hora, on durant diverses vegades m’he plantejat agafar-me al peu de la lletra l’oferiment de l’infermera d’estirar-me i posar-me còmode. El temps l’he passat mirant la frase del salvapantalles que deia “Prevenir infecciones está en nuestras manos (dibuix d’una mà) Lavémonos las manos” i debatent am mi mateix si aquest últim rentar-se les mans feia referència a que havíem de ser nets i polits i emprar el sabó o que ens n’havíem de desentendre. Ha guanyat la primera opció.

El doctor ha arribat, m’ha mirat, m’ha dit amb accent sud-americà que aquesta lesió no els fa gràcia a les mútues i m’ha començat a apuntar un seguit de medicaments i de coses a fer. Després, amb un somriure als llavis m’ha dit que em posarien una injecció. “Al braç, no?”, li he preguntat. “No, en el culete”, m’ha respòs sense esborrar el somriure dels llavis.

Al minut de marxar el doctor i de tenir l’informe a les meves mans, ha entrat una noia molt jove amb una xeringa a les mans. Com que sóc molt aprensiu ja m’han començat a tremolar les cames. “Vinc a posar-te la injecció!”, m’ha dit amb veu convençuda. “Sí.. Sí...”, i m’he començat a arremangar la màniga de la samarreta i li he dit, per si colava “Al braç, no?”. Se m’ha quedat mirant i la resposta ha estat: “No, no, al cul. Baixa’t una mica els pantalons. I, tranquil, que les sé posar molt bé. No et farà mal. Només notaràs una mica de molèstia quan entri el líquid”. I així ha estat.

Però, ah! quan he començat a caminar m’han entrat tots el mals. No, si la noia tenia raó. La punxada no m’ha fet mal, però el que realment em feia mal era el cul cada vegada que feia una passa. Com si fos el Chiquito de la Calzada pel seu caminar de caballo-que-viene-de-Bonanza, he fet el que he pogut, i he arribat a la feina mig ranquejant. Allà m’han enviat a la mútua, a l’altre punta de Barcelona. I apa, plovent com estava, ves a agafar el metro, fes el transbordament de rigor i planta’t a l’edifici de la mútua.

Un cop allà, de nou explica que t’ha passat de rigor, el on em fa mal de rigor, omple els formularis de rigor, m’assec a la sala d’espera de rigor, sento que criden el meu nom de rigor, entro al despatx de rigor, l’infermera em diu que em tregui la samarreta de rigor que ara vindrà el metge de rigor i em farà l’ullada de rigor per fer-me el diagnòstic de rigor, això sí, després d’estar els deu minuts de rigor sense samarreta esperant que vingués el metge de rigor. M’ha revisat i m’ha preguntat què volia fer: si em veia en cor d’anar a treballar demà o em donava la baixa. Me l’he quedat mirant i li he dit: “Vostè sabrà! Jo el que sé és que em fa mal!”. M’ha dit que em donava la baixa per demà i que dilluns tornés a la feina (on segur que m’hi esperaran amb els braços oberts i més després de la reunió d’avui). Si el dilluns em seguia fent mal, que l’anés a veure.

I així estic, a casa amb la manta tèrmica i amb el llibre al meu costat que l’obriré tot just quan acabi d’escriure aquest post.

P.D.:He trucat al Guardiola per dir-li que aquesta nit no em convoqui que no aniré.

Deixem-lo fer, caram!

Pobre! Mira que havia trobat una bona feina. I ara amb temps de crisi això s’agraeix. Però és clar, hi ha feines i feines. Si resulta que et dediques a anar contra les espècies en extinció ja se sap. I si a més a més vols fer desaparèixer l’últim exemplar (protegit) que actualment adorna la nostra geografia catalana, doncs et pots arriscar a que et multin i fins i tot a alguna que altra pena de presó. Tot té un preu!

A mi mai m’ha agradat conduir per l’autovia i anar veient com una figura d’un toro negre es retalla a l’horitzó i poc a poc va emergint des d’un punt llunyà i em recorda que, per poc que volem, formem part d’una Espanya plural, única, lliure i indivisible. Aquella Espanya de la pell de toro, de la pandereta i de les folklòriques amb el vestit de faralaes. Del cigaló del conyac Osborne. I la del Bertín (amb cognom d’aquesta marca), dels Morancos i dels Cruz i Raya de torn. Em fa ràbia, què voleu que us digui. Ni mi identifico ni m’hi identificaré mai.

És per això que crec que entre tots hauríem de posar mig euro per persona per tal que aquest pobre home pugui fer la seva feina i eliminar de la geografia catalana aquesta mena de símbols que tant molesten a més d’un (entre els que m’incloc). En poques paraules, perquè pugui anar pagant les multes que li vagin posant...

La Sònia Brava.

Dissabte passat em trobava en una botiga d’electrodomèstic tafanejant una estona mentre feia temps perquè havia quedat. Em trobava a la secció de televisors mirant aquells que, a diferència del meu que té unes corbes d’allò més provocadores, són més plans que una taula de planxar. Doncs bé, observo que s’acosta un home gran al dependent que tenia al costat:

Home gran: Vull veure la Sònia Brava.
Dependent: Perdoni?
Hg: Vull veure la Sònia Brava.
Dependent: Un momentet, sisplau.

El dependent s’acosta al taulell i parla amb la noia que hi ha darrera del mostrador. Després d’una estona de parlar i posar cara d’estranyats, la noia alça l’auricular del telèfon i després d’una breu conversa fa que no amb el cap al dependent. Aquest es torna a apropar a l’home gran.

Dependent: Ho sento, però aquí no hi és. S’haurà equivocat de botiga.
Hg: Sé d’un amic que la va trobar aquí...
Dependent: I quan temps fa d’això?
Hg: Doncs ara no ho sé pas, però més o menys uns tres o quatre mesos.
Dependent: No em sona que hi hagi ningú per aquí amb aquest nom...
Hg: Però, com pot ser? Si fa tot just quatre mesos que el meu amic en té una a casa...
Dependent: (posant-se una mica vermell) Perdoni? Vol dir que no s’ha confós de botiga o de porta?
Hg: Rotundament, no... Sé que la va adquirir aquí.
Dependent: Aquí poques Sònies i que siguin braves haurà pogut comprar. Les que tenim aquí no es venen per diners, ja m’enten...
Hg: Doncs ja m’explicarà on en puc trobar una. Miri, crec que és molt semblant a aquella (Senyala cap a una senyora que està mirant un televisor d’aquells grans que valen molts diners) Sí, crec que sí...
Dependent: (posant-se encara més vermell) Senyor, crec que això ja passa de taca d’oli. On s’ha cregut que ha entrat?
Hg: Doncs a una botiga d’electrodomèstics! Ves per on!
Dependent: Miri, ho sento molt, però si m’està prenent el pèl, jo tinc molta feina. I comprendrà que si m’estic aquí escoltant-lo a vostè i les seves tonteries la meva comissió es veurà reduïda a la meitat.
Hg: Miri jove, si no vol ensenyar-me la Sònia Brava, ja aniré a parlar amb qualsevol altre dependent o dependenta.
Dependent: Li prego que no molesti als meus companys, que li diran exactament el mateix que jo.
Hg: Jo no estic per perdre el temps. Puc parlar amb l’encarregat?
Dependent: Amb molt de gust.

Passats uns cinc minuts el dependent arriba acompanyat per un home amb corbata i el botó de l’americana de dalt cordat.

Encarregat: Disculpi, sóc l’encarregat.
Hg: Sí, volia parlar amb vostè.
Encarregat: Si em fa el favor de venir amb mi al meu despatx, amb molt de gust el podré atendre.
Hg: I tant que sí!

Els dos homes marxen i el dependent se’ls queda mirant com desfilen i es tanquen dintre del despatx. Jo, tot encuriosit, malgrat que corria el risc de fer tard a la meva cita, vaig decidir esperar per saber com acabava definitivament la història. Passats uns cinc minuts, l’encarregat i l’home gran surten del despatx, es planten davant d’un televisor, se’l queden mirant força estona mentre que l’encorbatat no para de xerrar, i seguidament el senyor, després d’una encaixada de mans, passa per caixa i paga amb targeta de crèdit.

Una vegada que el client en qüestió surt de la botiga, l’encarregat s’adreça al dependent. Jo, encuriosit com estava, vaig acostar-m’hi dissimuladament.

Encarregat: Què t’ha dit que volia aquest senyor?
Dependent: Volia comprar una tal Sònia Brava! Ja li he dit que aquí hi ha senyores que es venguin ni res per l’estil. Som una casa molt seriosa!
Encarregat: Talòs!! El que aquest senyor volia era comprar una Sony Bravia!! Un televisor com aquell d’allà!!

NOTA: Evidentment, aquest cas és pura ficció, però el nom no és inventat. El vaig sentir l’altre dia com pel carrer un senyor deia que s’havia comprar un televisor Sònia Brava. M’agradaria dedicar aquest post a totes les persones que canvien els noms de les coses. En conec una que del Leroy Merlín li’n diu Eloy Martín, al Bruce Sprinsting li’n diu Bud Spencer, al Firewall de l’ordinador li’n diu Fideuà, i molts altres noms més que ara no recordo. Eh Mama?? Aquest va per tu!! Amb molt d’amor!!

Enèsima remuntada.

Tornant cap a casa pensava que aquest Barça ni volent, perd. I per què? Doncs perquè són bons perquè sí! Tenen tanta qualitat i estan en tal estat de gràcia (potser degut a aquells angelets del blog de l’Assumpta) que jugant només un quart d’hora són capaços de remuntar un gol en contra (de penal... molt justet). El que l’equip contrari no pot fer, si vol treure un empat i no perdre, és marcar-li un gol al Barça. I per què? Doncs perquè si reben un gol es piquen i van a guanyar. I això és el que ha passat. Un Barça bastant mediocre (amb Messi a la banqueta) s’ha dedicat a controlar el partit, tenir la possessió, però a no xutar entre els tres pals (durant la primera part i fins que ha marcat el primer gol). I evidentment, si no xutes, no marques. Però ah!, quan Guardiola li diu a Messi que entri i aquest apareix a escena, quan el Déu terrenal s’enfunda la samarreta, es lliga les botes i trepitja la gespa, tot fa un tomb inesperat (o esperat, depèn de com ho mirem). I ell solet, amb dos golets (el segon, el gol 5.000 del Barça en Lliga) dóna la volta al marcador i fa que el Barça s’emporti els tres punts al sarró. Així de fàcil...

Si Berd Schuster fos l’entrenador del Barça (que ni ho vull ni ho desitjo, Déu –el de dalt no Messi – me’n guardi) o si aquest arbitratge l’hagués rebut el Madrid quan l’alemany s’assentava a la banqueta crec que s’hagués preguntat més de vint vegades “¿De dónde es el árbitro?”. I és que aquest home, igual que són bons els jugadors del Barça perquè sí, ell és dolent perquè sí. Necessita urgentment, sota el meu modest parer, un curs accelerat CCC d’arbitratge de primera divisió (sobretot incidir en l’apartat de què és i què no és targeta). Ah!! I a la nevera un mes també. I si segueixen així, a aquest pas els del comitè d’àrbitres hauran de comprar un xalet adossat de neveres perquè la que tenen se’ls omplirà a marxes forçades. Trist, però real! No ha tingut criteri a l’hora de treure targetes. El Barça ha acabat amb Márquez i Piqué expulsats, que no dic que no ho sigui, però que el Racing hagués també hagut d’acabar amb algun jugador menys, i no ho ha fet. Però tant se val. Com he dit abans aquest Barça guanya amb nou, amb deu o amb onze jugadors. Perquè són bons perquè sí! I que consti que no he insinuat, que ho podia haver-ho fet, una possible mà blanca al comitè arbitral...

I seguint amb les comparacions amb l’equip de la capital, us diré que aquest Barça em recorda aquell Madrid de fa anys que el veies i pensaves: “Avui sí que perden!”. I rebent un gol i tot en contra, sempre acabaven remuntant i guanyant. I això fa ràbia. Molta ràbia. I per tant, ara a la capital deuen estar rabiant. I això m’agrada, què voleu que us digui. Sincerament, aquest partit d’avui crec que ha estat clau cap a aconseguir el títol de Lliga. Un camp bastant difícil, i la prova superada. I els rivals veient impotents com facin el que facin, aquest Barça no afluixa. I això, anímicament, és molt dur.

EN POSITIU.
Messi, Messi i Messi. Quin crack!! És impressionant com canvia l’equip quan ell és sobre el terreny de joc. I això encara s’accentua més si entra des de la banqueta, ja que descansat fa encara més entremaliadures. Crec que passaré a dir-li M per no escriure tantes vegades el seu nom, que el teclat té ja gairebé esborrades la ema, la e, la essa i la i.

La remuntada, enèsima ja aquesta temporada. Espectacular!!

EN NEGATIU.
Els seixanta-cinc primers minuts (fins al gol de Messi) on el Barça crec que no ha jugat a res.

L’entrada que fa Alves sobre Moral que li doblega el turmell i el lesiona. Si reclamo que no vull que amb Messi li facin entrades fortes, tampoc ho vull amb altres jugadors. Ah!! I no crec, ni molt menys, que Alves hagi anat amb mala intenció!

Per si no ha quedat clar, l’àrbitre.