Apoteosis total! (o quan la fe en quelcom ho pot tot).

Un club. Una afició. Uns colors. Un sentiment. Una fe. Una data. Un minut. Un home. Un xut. Un destí. Un golàs. I tornem a fer història! Qui li anava a dir a Don Andrés, que no ha marcat un gol en tota la temporada (com aquell que diu), que ens portaria cap a Roma. Se l’estava reservant, guardant en un racó de la bota, polint, per tots nosaltres, per fer-nos saltar com hem saltat, per fer-nos abraçar com ens hem abraçat, per fer-nos vibrar com hem vibrat, per fer-nos cridar com hem cridat, i per fer-nos plorar com hem plorat, perquè ho hem fet! Llàgrimes sanes, però, d’emoció, d’alegria, d’eufòria, de màgia,... de les que no fan mal.

Parlant del partit (i passant de puntetes pel bolígraf que tenia a la mà de Serveis Funeraris de Barcelona, sempre al teu costat... i al del Barça), li demanava al Toni (un amic) només una ocasió de gol, ens la devien, no havíem xutat ni una vegada entre els tres pals. Només en volia una i que passés el que estes escrit. Si la fallàvem, no passava res, havíem donat la cara, i molt. Ara, si marcàvem, tocàvem el cel amb les mans obertes. La glòria. L’Olimp. Què caram! Jo volia estar a la final on esperava el millor rival que ens podia tocar, el Manchester United. Volia tenir l’ocasió i ficar-la dintre. I finalment ha estat així. Un partit on la fe ha mogut muntanyes i on ha tornat a triomfar el futbol art, el futbol bonic, el futbol màgic, el futbol atac ... en definitiva, el futbol. I, permeteu-me dir-ho, s’ha fet justícia.
I finalment, com deia, hem tingut l’ocasió que havia demanat, aquella que havia somiat, aquella oportunitat. Minut noranta-tres. Doble o res. Glòria o fracàs. Classificació o eliminació. Vida o mort. I l’eclosió d’alegria incontrolada, passat un segon per assimilar el gol, que s’ha produït en l’espai reduït del bar ha estat fantàstica, màgica, increïble, com la de Kaiserslautern (detall, en Pep va estar allà i ha estat aquí). Jo m’he abraçat a l’Alba, m’he abraçat al Toni, no m’he abraçat a la Gemma perquè no arribava, però m’he abraçat amb dos o tres desconeguts. He saltat, he brincat, he aixecat els braços, he xisclat, m’he emocionat, he plorat i m’he sentit l’home més feliç i més afortunat del món. Gràcies, de tot cor! Gràcies per fer-nos somiar d’aquesta manera. Gràcies per fer-nos oblidar el problemes per unes hores. Per fer-nos tant feliços. Per regalar-nos futbol. Per alegrar-nos cada dia que jugueu. En definitiva, gràcies per ser tant grans!

EN POSITIU.
Iniesta. Don Andrés. No hase falta desir nada más. Tot el que pugui escriure, quedarà curt. El millor de llarg!

Capítol a part: Valdés. Ens ha tornat, com a París, a salvar el partit. Si hem guanyat ha estat gràcies a ell, tant al Camp Nou, com a Stanford Bridge. Moltes gràcies

La lluita, l’entrega i la fe que ha tingut tot l’equip.

EN NEGATIU.
La targeta groga a l’Alves (que no era) i l’expulsió d’Abidal (que tampoc era), que ens privaran de tenir-los per la final.