Copa amb recital.

Sí, sí, sí, la Copa ja està aquí! La primera ja la tenim al sac. El doblet no ens el treu ningú. I si arriba la Champions, aquesta temporada ja seria la millor de les millors! Però bé, pas a pas o poc a poc i bona lletra. Escolliu la que vulgueu. Ah!! I aquesta no és una Copa Dalki de Danone, ni una Copa d’estar per casa, ni una Copa devaluada. No companys, no, és la Copa del Rei (per molt que ens pesi i així ho van mostrar tota la gent present a Mestalla). Tercer títol amb importància, que si no el guanyes no passa res, però si l’aconsegueixes aixecar és la hòstia!

Si us he de ser sincer, no vaig patir en cap moment. Bé, la part masculina dels reunits a casa l’Alba, per ser més exactes. La part femenina, però, es va mostrar patidora fins al final. El gol de l’Athletic no va ajudar gaire. La part femenina ja ho veia tot perdut, no ho veia gens clar. La part masculina, versats amb finals (perdudes i guanyades) posàvem el punt d’equilibri tirant de tòpics com que el partit encara no havia acabat i que encara quedava molt (finalment és va demostrar qui entén més de futbol... ;-) ). La part femenina s’aferrava als coixins del sofàs a la primera part per fer passar l’angoixa, pressionant-los amb força. A la segona part, però, els va tocar patir als caps de les gambes i a les croquetes, perquè va ser quan vam decidir sopar i el coixí no es podia tacar. La part masculina, en canvi, estàvem asseguts a la cadira gaudint de la final i sense patir ni gota. I la raó va caure del nostre costat, del masculí, dels que fem pudor a suor, dels que se’ns nota la corba de la felicitat, dels qui històricament conduïm millor, dels que bevem cervesa com a cosacs (d’aquestes afirmacions nosaltres només en complim una, que consti!) quan el Barça es va posar mans a l’obra i quan en Touré Yaya va aconseguir el primer gol (quin golàs!). Bots, alegria, abraçades i petons (la part masculina amb la femenina i la femenina amb la femenina, què us pensàveu? Els homes no ens petonegem).
El sopar a la mitja part va servir per recuperar forces. A part de l’olor a gambes, truita de patates, bunyols de bacallà, croquetes i pernil, un servidor ja començava a olorar a recital i a títol. Digueu-me sobrat, si voleu, però la veritat és que a l’Atlétic se’l veia poca cosa. I així va ser, que va començar a funcionar la màquina perfecte de fer futbol i els gols van anar caient per posar cadascú al seu lloc. El somni bilbaí es va anar fonent mica en mica com es fon la neu a les muntanyes i la Copa cada vegada tenia més color blaugrana. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit, televisor apagat, estelada lligada a l’esquena i cap a Canaletes que hi falta gent! Nit llarga amb crits que es poden reproduir i amb d’altres que no es poden reproduir. Però tothom feliç i content amb samarretes, bufandes, banderes i cares pintades amb els color del Barça. Què gran!
Per cert, que sembla que no haguem fet res! Avui venint de casa cap a la feina, lluint samarreta (tradició dels segles del segles després de guanyar un títol), no he vist a ningú fent el mateix que jo. Però què passa, que no hem guanyat res? He tingut una visió fugaç, allà a l’horitzó, de tres o quatre nois asseguts en un banc i fullejant un diari esportiu i he pensat que sí, que algú sensat hi havia avui a Barcelona. A la que passo pel seu costat veig un d’ells senyalant una fotografia d’una noia lleugera de roba tot dient: “Mira qui s’ha trincat el cabró!”.

Si voleu veure vídeos de la celebració a Canaletes, podeu anar aquí, però aquest és el millor de tots. Per veure alguna de les fotos, aquí.

EN POSITIU.
En ocasions com aquestes, és quan solc posar el tot, tot i tot!

Les aficions, que no van parar d’animar enmig d’un clima de germanor.

EN NEGATIU.
L’energumen que va llençar la llauna al cap de l’Alves. Persones com aquestes, fora del futbol, sisplau!

Algú pot explicar per què tres quartes parts les graderies de Mestalla estaven ocupades per seguidors de l’Athlètic? Crec que la Federació hauria de donar explicacions d’on van anar a parar les 20.000 entrades que van quedar-se per tot el morro!