Copa + Lliga + Champions = Triplet històric!!

Permeteu-me que escrigui aquest oda a la Copa d’Europa en blaugrana d’ahir a la nit de genolls, després d’anar-me’n a dormir a altes hores de la matinada amb els calçotets, els mitjons i la bufanda del Barça i mentre vaig fent reverències amb els braços (aprofito la baixada per picar damunt d’una tecla, dos o més, segons pugui), canto l’himne del Barça una vegada rere l’altre i petonejo l’escut de la samarreta que porto posada en honor del millor equip del món. Perquè ara ja ho podem dir: EL BARÇA ÉS EL MILLOR EQUIP DEL MÓN!!

M’agradaria explicar-vos a tots i cadascun de vosaltres a cau d’orella mentre us abraço una i altre vegada tot el que vaig sentir i sento avui, però no tinc veu. M’agradaria plorar amb tots vosaltres, però ja no em queden llàgrimes. M’agradaria veure les vostres cares contentes i alegres, regalant somriures a tort i a dret a tota persona humana que avui us creua per davant, però no puc obrir gairebé els ulls de la son que tinc. M’agradaria poder-vos escoltar, que em relatéssiu, un per un el que sentiu dintre vostre, però a les meves orelles només hi escolto cants culers que encara duren d’ahir la nit a Canaletes. M’agradaria poder-vos descriure l’olor a blaugrana que respiren avui els carrers. Perquè sí, el nas sembla que sigui l’únic sentit que encara em queda sa i que no tinc danyat. I és que això és gran. Grandiós. ENORME!! HISTÒRIC!! I esperem que no sigui IRREPETIBLE, perquè volem moltes més temporades com aquesta.

Oblidem-nos, companys culers del Camí de Sant Jaume. Pels barcelonistes acaba de néixer una nova via de peregrinatge, tenim el nostre propi Camí de la Champions, que comença al Camp Nou, passa per Londres, continua per París, segueix per Roma, passa per la basílica de Montserrat i acaba finalment al museu del Barça per veure els tres títols europeus junts, agermanats, un al costat de l’altre, lluents, brillants i ocupant un lloc de privilegi a la millor vitrina que tinguem.
Avui és un dia on tothom va a treballar més contents: els uns cofois perquè ha guanyat el Barça; els altres alegres perquè els uns estan contents; els merengues perquè falsament sempre diuen que volen que guanyi l’equip espanyol de torn que disputa la final; els que els agrada el futbol perquè va guanyar l’equip que millor el practica; un company de la feina perquè ahir va poder anar al Carrefour a l’hora del partit i no va trobar-hi ningú. En definitiva, que plou a gust de tots!

EL PARTIT.
Ahir vam jugar contra qui? El Man... uff!! Ara no me’n recordo. Crec que era un tal Manchester United, batejat pel Profeta com “el millor equip del món”. I la veritat que el partit d’ahir va ser un dels partits més plàcids que recordo aquesta temporada. Algú va patir? Algú es va posar nerviós? Algú es va estirar dels cabells? Algú es va tapar la cara alguna vegada? Bé, exceptuant la Gemma, és clar!

I quin parell de gols. El primer d’Eto’o, gol per la vena, injecció intravenosa, copets de ràbia a l’avantbraç, crits de joia i emoció. Al córner, bon lloc de celebració. Gol d’Eto’o reserva de la final del 2009, per guardar a la videoteca
El segon de Messi... de cap!!... i superant en vaselina al porter!! Mare meva, un que en fa de cap i a la final!! Per emmarcar!! Amb la bota a la mà riu content i feliç, perquè ja sap que ara ningú dubte de qui és el millor jugador del món. És el Déu blaugrana, és ell, és el nostre Messi!! Per si quedava algun dubte!

A CANALETES.
No us podeu arribar a imaginar la quantitat de gent que hi havia congregada per la font i els voltants. Milers i milers de persones amb samarretes, bufandes, trompetes i tot el necessari per celebrar aquesta exitosa temporada blaugrana.

Casualitat de les casualitats, ens vam trobar amb un antic company que havia estudiat amb nosaltres. Jo amb la samarreta del Barça, ell amb la bufanda. Abraçada enorme i frase (també per emmarcar), que li vaig deixar anar: “Què fas per aquí?” (sé que recorda sobradament a aquesta frase mítica de l’APM) . Llest que sóc, i després d’analitzar totes les pistes i les evidències i de descartar que no anava a comprar el pa, ni a veure els sogres, ni venia del gimnàs, vaig deduir que anava a Canaletes a celebrar el títol. I cap allà ens vam encaminar!

Allà, vaig fer un poti-poti de cançons, empalmant trossos d’una amb una altra, cantant al son que marcava la gent. Recordo que alguna cançó feia quelcom així:
Toooot el caaaaamp,
és un claaaaaam,
neix el club que porto al cor,
blaugrana són els colors,
ser del Barça és, el millor que hi ha,
Michel, Míchel, Míchel maricóoooooon (pels nostàlgics),
Visca el Barça...
Copa, Lliga i Champions.... Champions
... i visca Catalunya
Barça, Barça, Baaaaaaaaaaarçaaaaaaaaa!!

LA PROMESA.
Com que allò que es promet, s’ha de complir, en breu, pujada del Cor de l’Anginesca a Montserrat per commemorar el triplet històric. No tenim ni dia, ni hora, però si lloc de peregrinació! Si algú de la catosfera s’hi vol apuntar, ja sap! Som-hi!!

Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.