La banyera al diari Avui.

Ahir em truca al mòbil la meva tieta, esverada, dient-me que si ja sabia que m’havien publicat un article del meu bloc al diari. Vaig posar cara de sorpresa i vaig dir-li que no, primera notícia, acompanyat d’un no-m’estaràs-prenent-el-pèl?. Va assegurar-me que no, que ella no era d’aquella mena de persones que tiren la pedra i amaguen la mà, que donen falses esperances a la gent, que viuen única i exclusivament per fer la vida impossible al familiar de torn, que ella m’estima molt, que sóc el seu nebot predilecte, que tinc les portes de casa seva obertes quan vulgui, que sempre m’ha posat un plat a taula, que mai m’ha negat un parell d’ous ferrats amb patates fregides, que la crueltat mai ha format part del seu vocabulari ni del seu tarannà com a persona humana que és i serà pels segles dels segles, que ella em té en un altar, que... (bé, pararé d’invertar-me coses d’una vegada per no emportar-me un clatellot quan la vegi, quedeu-vos amb les primeres quatre paraules d’aquesta frase). Vam quedar que després de fer els encàrrecs pertinents que havia de fer, passaria per casa seva.

Dit i fet, una hora i mitja més tard picava a la seva porta. Em va ensenyar el retall de diari i vaig al·lucinar. Era veritat! Sortia el primer paràgraf que havia escrit arran del partit de tornada del Barça al camp del Chelsea. Increïble!! I més quan un servidor ni té cap familiar treballant al diari Avui (vulgarment anomenat endoll o favoritisme), ni res que se li assembli.

AGRAÏMENTS.
Des d’aquest humil bloc, donar les gràcies a la gent del diari. Que sàpiguen que tenen un vermut pagat on vulguin i que això de ser periodista per un dia m’ha agradat. Per parlar del tema dels emoluments que em mereixo ja hi haurà temps... jejeje

Ah!! I també agrair al pare de la meva estimada tieta que s’hi fixés, perquè si ell no s’hagués llegit el diari, aquest fet m’hagués passat inadvertit. Moltes gràcies!!

Bé, també donar gràcies als milers de milions de persones que llegeixen cada dia dos o tres parells de vegades aquest bloc sense les quals això no hagués estat possible. I a la meva mare i al meu pare que des de que jo era petit sempre han confiat amb mi dient-me frases del tipus: “Treu-te el dit del nas!”, “Estudia, que sinó no seràs res a la vida!”, “Recull l’habitació que la tens feta una porqueria!” o “Si ets gran per anar-te’n a dormir tard, ets gran per aixecar-te d’hora!”.