L’altre dia xerrava amb un amic. S’ha canviat de pis i em comentava que s’havia passat tot el cap de setmana fent bricolatge per casa. I jo em vaig preguntar: pot haver-hi quelcom pitjor que això? Per què aquest patiment? Per què aquest calvari? Per què aquesta tortura? Que si hi ha gent que s’hi dedica professionalment i té títols homologats (encara que siguin del CCC), serà per alguna cosa! I llavors vaig preguntar-li que què tal, que com li havia anat... Em va dir que no ho havia fet del tot malament i que a mesura que avançava les hores s’hi trobava millor.
Però no, companys, jo sé que mentia. Ho sé del cert! Per què és impossible gaudir fent bricolatge a casa. A mi no m’enganyen. Per molt que aparegui aquell basc amb barba per la televisió amb un somriure d’orella a orella exhibint davant tota la concurrència què divertit que és muntar una piscina, què distret que pots estar instal·lant una zona de rec en un jardí, o què fantàstic que pot resultar folrar de tela asfàltica anti-goteres el terrat de casa teva. Sempre, evidentment, coses que poden fer tots els mortals del món, perquè evidentment, tots tenim jardí, piscina o casa unifamiliar.
No us el cregueu, de veritat. Feu-me cas a mi, que d’això en se un munt. Penseu que penjar un quadre a la paret és més difícil del que sembla i comporta tot un seguit de riscos per la salut amb els que s’ha d’anar molt en compte. Per exemple: el quadre, per molt nivell que utilitzis, mai quedarà recte, és impossible. A més a més, quan fas el forat amb la màquina de perforar, sempre queda més ample que el tac. Gran nyap! Però aquí no acaba la cosa, perquè llavors, el nyap es converteix en nyap al quadrat quan s’ha de posar un escuradents perquè aguanti el que seria el tac que va a dintre del forat. I després la bonica tasca de passar l’escombra per recollir aquella mena de polsim que ha embrutat el terra! Ah!! Què pot haver-hi més maco que això, que passar-se una tarda de diumenge penjant coses a les parets de casa: cortines, quadres, lleixes, ...
Perquè si això no us sembla fàcil, ja no parlem muntar el sifó de l’aigüera, enrajolar un terra, canviar un endoll (oh, impossible fer-ho!)... i un llarg etcètera de coses que a mi ja em provoquen taquicàrdies només de pensar-hi.
L’única cosa que pot resultar “fàcil” (fixar-se que he posat fàcil entre cometes) en aquest
apassionant món, és muntar un moble comprat a l’IKEA. Té les seves instruccions, et ve amb els claus i les eines corresponents, ... Ah! Sempre i quan ho facis sol, perquè si ho fas en parella, la discussió i les baralles estan assegurades!
Al que anava, que a mi em fa molta ràbia sentir al Kristian Pielhoff dir amb aquella facilitat i aquell somriure als llavis paraules com “tirafondos”, “lija del seis” o “cola de carpintero” (paraules que mai podré aprendrem ni reproduir-les a cap lloc), veure com sosté amb les seves mans una “moladora/fresadora”, un tornavís elèctric o qualsevol tonteria que funciona amb electricitat, ...
En conclusió, companys, que si a mi em donessin a escollir, el meu programa predilecte no seria “Bricomania”, no, seria “Mania al brico”. I no us dic jo a on ni d’on penjaria aquest personatge televisiu...
Però no, companys, jo sé que mentia. Ho sé del cert! Per què és impossible gaudir fent bricolatge a casa. A mi no m’enganyen. Per molt que aparegui aquell basc amb barba per la televisió amb un somriure d’orella a orella exhibint davant tota la concurrència què divertit que és muntar una piscina, què distret que pots estar instal·lant una zona de rec en un jardí, o què fantàstic que pot resultar folrar de tela asfàltica anti-goteres el terrat de casa teva. Sempre, evidentment, coses que poden fer tots els mortals del món, perquè evidentment, tots tenim jardí, piscina o casa unifamiliar.
No us el cregueu, de veritat. Feu-me cas a mi, que d’això en se un munt. Penseu que penjar un quadre a la paret és més difícil del que sembla i comporta tot un seguit de riscos per la salut amb els que s’ha d’anar molt en compte. Per exemple: el quadre, per molt nivell que utilitzis, mai quedarà recte, és impossible. A més a més, quan fas el forat amb la màquina de perforar, sempre queda més ample que el tac. Gran nyap! Però aquí no acaba la cosa, perquè llavors, el nyap es converteix en nyap al quadrat quan s’ha de posar un escuradents perquè aguanti el que seria el tac que va a dintre del forat. I després la bonica tasca de passar l’escombra per recollir aquella mena de polsim que ha embrutat el terra! Ah!! Què pot haver-hi més maco que això, que passar-se una tarda de diumenge penjant coses a les parets de casa: cortines, quadres, lleixes, ...
Perquè si això no us sembla fàcil, ja no parlem muntar el sifó de l’aigüera, enrajolar un terra, canviar un endoll (oh, impossible fer-ho!)... i un llarg etcètera de coses que a mi ja em provoquen taquicàrdies només de pensar-hi.
L’única cosa que pot resultar “fàcil” (fixar-se que he posat fàcil entre cometes) en aquest
apassionant món, és muntar un moble comprat a l’IKEA. Té les seves instruccions, et ve amb els claus i les eines corresponents, ... Ah! Sempre i quan ho facis sol, perquè si ho fas en parella, la discussió i les baralles estan assegurades!Al que anava, que a mi em fa molta ràbia sentir al Kristian Pielhoff dir amb aquella facilitat i aquell somriure als llavis paraules com “tirafondos”, “lija del seis” o “cola de carpintero” (paraules que mai podré aprendrem ni reproduir-les a cap lloc), veure com sosté amb les seves mans una “moladora/fresadora”, un tornavís elèctric o qualsevol tonteria que funciona amb electricitat, ...
En conclusió, companys, que si a mi em donessin a escollir, el meu programa predilecte no seria “Bricomania”, no, seria “Mania al brico”. I no us dic jo a on ni d’on penjaria aquest personatge televisiu...
Ostres!, m’he dit, però no un ostres! desganat, sinó un ostres! entusiasmat i ple d’energia, i si Pedro (a partir d’ara Pelédrooooooo) és Pelé i Messi és Maradona (ja l’ha igualat amb el gol aquell contra el Getafe que marca regatejant a tothom des del mig del camp i amb el gol amb la mà de Déu que ara no recordo a quin partit va ser), aquest equip del nostre cor, oh companys i amics barcelonistes, culés tots, definitivament és el millor equip de la història, ja no dels que es fan i es desfan, sinó dels que mai podran arribar-se ja a fer, per més que s’intenti. Unir a Pelé i a Maradona (una mica retocats, sí) en un mateix equip, això, automàticament, et converteix en el millor equip del món, si més no sobre el paper. I si, a més a més, jugues tant bé com ahir, pressiones tant bé com ahir, asfixies al rival tant bé com ahir, la toques tant bé com ahir, gaudeixes jugant com ahir... i poseu el que volgueu més, com ahir, ara sí que definitivament estem davant del millor equip, ja no del món, sinó de la història. Si el Madrid va ser el millor equip del segle XX, nosaltres, amb un any i mig n’hem tingut prou per ser el millor equip de la història, sense necessitar un segle llaaaaarg...
Segur que ara mateix se us ha dibuixat un somriure als llavis i us ha pujat la moral un munt. Som-hi, el Bernabéu espera!! I, hi ha millor manera d’anar-hi que aquesta?
