La maledicció del 10.

-Pare, pare, per què no m’expliques un conte?
-Un conte? Ostres, de contes no en sé, però sí que et puc explicar una cosa verídica que va passar fa molts i molts anys. Se’n diu la maledicció del 10.
-Sí, sí, sisplau!
-Bé, si tanta il•lusió et fa, ho faré. Fa molts i molts anys, quan al planeta futbol manava un equip que es deia Barça, governat per un Profeta anomenat Pep, un visionari de saviesa i bondat infinita, hi havia un equip anomenat Reial Madrid que volia usurpar-li el tron. Recordo que eren bons, sí, però no tant com els blaugranes. Per alguna cosa aquest portaven a la samarreta un escut de color marró que els distingia com els millors del món. Havien guanyat la temporada passada les sis competicions que havien disputat! Imagina’t si eren bons! El Reial Madrid tenia els jugadors més guapos i amb això és creien que podrien derrotar l’etern rival. N’hi havia un que es dia CR9, bell, alt i fort com ningú (bé, això és el que ell deia i proclamava als quatre vents) i que es creia el millor del món, fins i tot s’arribava a posar a l’alçada d’un jugador petit, lletjot i baixet anomenat Leo Messi, que jugava al Barça. És cert que les qualitats físiques no eren el seu fort, però jugava com ningú. CR9 tenia molta enveja d’en Leo. Deien que en privat, mentre es posava cremes a la cara davant del mirall (era el que anomenaven un metrosexual) i li preguntava dia rere dia a aquest: “Mirall, mirallet, qui és el més guapo i el més bo del planeta Futbol?”, el mirall li contestava: “Guti és el més guapo i Leo Messi el més bo” i en CR9 s’enrabiava d’allò més.
>> Els dos equips anaven guanyant les seves respectives guerres entre Villaratos i conxorxes diverses que, segons deien des de la capital, ajudaven al Barça a sortir-ne victoriós. Uns guanyaven amb prepotència, menyspreu i supèrbia. Els altres eren modestos, humils i respectaven els rivals. Va arribar un dia que, per segona vegada, van tornar-se a enfrontar. El primer partit que s’havia disputat en terres blaugranes ja l’havia guanyat l’equip local. Ara, però la guerra era a territori hostil, a casa dels blancs. L’ambient era terrorífic. El duel entre Messi i CR9 estava servit. El partit, però, no va tenir color, igual que el duel entre ells dos. Bé, mentida, sí que en va tenir, i concretament en va tenir dos: el blau i el grana. El Barça va guanyar 0-2, amb un gran gol de Messi i un segon de l’apòstol Pedrooooooo. CR9, novament i com sempre que s’enfrontava al Barça no va fer res de res, a part de fer-se el coix i fingir una lesió a la primera part i d’intentar barallar-se ell tot sol contra la defensa barcelonista. Era orgullós i creia que ell tot sol podia fer front a la fèrria defensa blaugrana. A poc a poc, com el seu equip, es va anar diluint en la mediocritat i el Barça es va alçar amb el triomf absolut d’aquella guerra a vida o mort. T’ha agradat?
-Moooolt! Però, i això de la maledicció del 10?
- Ah, m’ho deixava... Aquella temporada els blancs van ser eliminats de la Copa del Rei el dia 10 de novembre per l’Alcorcó, el dia 10 de març l’Olympique de Lió els va fer fora de la Champions a casa seva i el dia 10 d’abril el Barça va donar un pas molt important per fer-se amb aquella Lliga. Ah! A més a més de tots aquest deus, Messi, que duia el número 10 a l’esquena, es va convertir, si no ho era, en el Déu del futbol mundial.
- I el Barça va guanyar la Champions aquell any??
- Ai, el Barça... La final de Champions, es va celebrar aquell any al Santiago Bernabéu, a casa de l’equip blanc. Però això, ja t’ho explicaré un altre dia... Del que sí que me’n recordo és que circulava una llegenda que deia així:

- I és veritat que també hi havia un planeta que es deia bàsquet?
- Oh sí que existia sí! I aquell mateix dia 10 d’abril, també es van enfrontar els dos equips. No cal que et digui qui va guanyar, no?


Bé, històries a part, no m’ho pensava pas que guanyéssim, sincerament. No sé, veia el Madrid bastant fort. Però ara que s’han enfrontat el dos equips (i ara que està més avançada la temporada i que els dos estan més rodats), s’ha vist clarament que el Barça està un graó per sobre. I me n’alegro molt, de veritat. Amb aquest equip podem anar fins a la fi del món!
Ah!! I no ens oblidem del gran mèrit que té no encaixar cap gol al Bernabéu.

La Lliga està a prop, però encara no està ni de bon tros sentenciada.