Un petit pas pel Barça, però un gran pas per la Lliga.

Llegint avui el titular del partit del Barça de l’As (cosa que sempre faig després d’un partit del Barça per saber que és cou per terres estranyes, i només el titular per saber per on van els trets) m’he trobat amb aquesta grata sorpresa:
Ostres!, m’he dit, però no un ostres! desganat, sinó un ostres! entusiasmat i ple d’energia, i si Pedro (a partir d’ara Pelédrooooooo) és Pelé i Messi és Maradona (ja l’ha igualat amb el gol aquell contra el Getafe que marca regatejant a tothom des del mig del camp i amb el gol amb la mà de Déu que ara no recordo a quin partit va ser), aquest equip del nostre cor, oh companys i amics barcelonistes, culés tots, definitivament és el millor equip de la història, ja no dels que es fan i es desfan, sinó dels que mai podran arribar-se ja a fer, per més que s’intenti. Unir a Pelé i a Maradona (una mica retocats, sí) en un mateix equip, això, automàticament, et converteix en el millor equip del món, si més no sobre el paper. I si, a més a més, jugues tant bé com ahir, pressiones tant bé com ahir, asfixies al rival tant bé com ahir, la toques tant bé com ahir, gaudeixes jugant com ahir... i poseu el que volgueu més, com ahir, ara sí que definitivament estem davant del millor equip, ja no del món, sinó de la història. Si el Madrid va ser el millor equip del segle XX, nosaltres, amb un any i mig n’hem tingut prou per ser el millor equip de la història, sense necessitar un segle llaaaaarg...

Però bé, al que anàvem, que era al nostre benvolgut Pelédrooooo. Quin golàs el d’ahir, des de gairebé el mig del camp, xuta i gol, com no podria ser d’una altra manera. Però no un gol qualsevol entrant a ras de terra, o fent saltironets, noooooo!! De vaselina, ben a dalt, gairebé tocant el cel, per després tornar a baixar i clavar el bot just a la cantonada esquerra de la xarxa, ben ajustat al pal. Bé, millor que si no heu vist el gol, el veieu, perquè paga la pena, perquè se us caurà la baba i perquè, com jo que ja he demanat hora a un que s’hi dedica a les Rambles, us tatuareu amb gena el número i el nom de Pelédroooooo al braç. Feu-ho, és de justícia! Ah!! No voldria acabar aquest apartat sense demanar als senyors del BBVA, aquells del concurs “La jornada de tu vida” que a la mitja part conviden als espectadors a xutar des del mig del camp, que aquesta jornada els diners se’ls ha d’emportar el nostre Pelédrooooo. Feu-ho, és de justícia!

Bé, canviant de terç, però sense deixar el partit d’ahir, tinc una amiga, la G, que està enamorada de l’Alves, malgrat la seva parella (i malgrat ser molt lleig... l’Alves, és clar, i això és aportació meva). Pobre! La seva parella, vull dir. Ell és el que va escriure en un tovalló la temporada passada que ens havíem de vendre Messi. Ahir, però em reconeixia (com altre vegades) que es va equivocar. Però bé, al que anàvem. La G, que està enamorada de l’Alves i que la temporada passada la seva parella va regalar-li una samarreta oficial del Barça amb el dorsal i el nom del jugador, ens va confessar que si l’Alves hagués marcat aquella xilena impossible que va provar... bé, no es pot reproduir en aquest bloc les paraules que va dir, per temor a la censura de blogger, ja em perdonareu. Si us pregunteu si encara són parella la G i el meu amic, sí! Ahir, en sortir del bar, si més no, encara ho eren...

En resum, que ahir el partit acaba set a zero i ningú s’emporta les mans al cap. Estem d’acord? Ah! M’ho deixava. Ja em perdonareu que, en el títol d’aquest post, m’hagi apropiat d’aquella frase que va fer tant cèlebre Neil Amstrong i l’hagi modificat una mica. Però ja és això, no? Tres punts més, i un partit menys. Un passet petit, però ja queda menys... I la pressió, pel Madrid que ara ens té a sis punts (bé, que són set).

Vídeo gentilesa de l’Elur: