Victòria insuficient.

Quan t’asseus davant de l’ordinador en dies d’aquests se’t fa molt difícil poder escriure quelcom. Molt coll amunt. No saps què posar, sincerament. Només et preguntes que per què? Per què jugant el millor futbol del planeta, per què sent el millor equip del món, per què meravellant a propis i estranys, per què deixant-te la pell... quedem eliminats. Per què? Només se m’acut una resposta: per què el partit el vam perdre a Milà. Aquell tercer gol va fer molt mal. Massa. Irremuntable pràcticament. Marcar-li un gol a l’Inter ja és difícil, doncs imagineu-vos dos. Quan sentia la gent els dies abans dient que li’n fotríem tres, quatre... imaginàriament m’emportava les mans al cap i pensava que eren uns insensats.

El que més greu em sap de tot és que ahir tots els ingredients per la gran remuntada estaven sobre la taula: mosaic, afició bolcada, crits de “Barça, Barça!”, moltes esperances, motivació, ... en definitiva, tot i més. Vaig arribar a veure coses impensables fa uns anys: la gent seguint l’autocar des de l’hotel fins al camp, gent esperant-los al camp amb pancartes, .... coses que fan posar la pell de gallina. Però bé, el futbol són onze contra onze i qui marca els gols són els jugadors, no els aficionats. De tot, però, em quedo amb el suport incondicional de la gent i amb el canvi de motivació de l’aficionat culé que lluny de veure-ho perdut ho veia guanyat. Bé, suposo que érem una minoria els que veiem que la cosa estava molt complicada. Però no em feu cas, tampoc em vull posar medalles, els culés pessimistes i negatius ja ho tenim això. Sempre ho veiem negre.

No es pot dir que una altra vegada serà, perquè de finals al Bernabéu trigarem molts anys en tornar-ne a veure una altra, però bé, de finals, encara en podem jugar moltes més. I les jugarem. I les guanyarem. I tant que sí! Faltaria més, que som el Barça! Que ningú es vingui avall, que queda una Lliga molt emocionant per guanyar i mentre ningú digui el contrari, el Barça va primer, no?

I avui què? Doncs avui, en lloc de samarreta del Barça, i com que tocava guardar el dol, ha tocat samarreta negra.

I demà què? Doncs demà (és un dir) toca buscar un bon davanter. Ahir definitivament es va fer palès que el Barça actual no en té. O si més no, no en té un de referència. Amb Messi diluït en la mediocritat (fa tres partits que ho intenta però que no li surt res) i sense poder marcar, no vam tenir un home gol que ho intentés. Va fer més Bojan els pocs minuts que va ser sobre el terreny de joc que l’Ibra (XeXu, no li he dit pel seu mal nom, eh!!).

Res, que tot guanyat i tot per guanyar. El tot per guanyar no inclou la Champions, però sí que inclou la Lliga, i hi hem d’anar a mort. Visca el Barça!

Ah! El tema aspersors. Ho trobo bé! Que vingui un psicòleg de pacotilla a riure's de tots nosaltres i a provocar-nos i tu t'ho hagis de mirar sense poder fer res, sent casa teva. Fins aquí podíem arribar! Espero que se li hagin mullat totes les idees! Mou, cada vegada caus més baix...