161è joc literari.

Basat en una proposta d'en Jesús M. Tibau del bloc Tens un racó dalt del món.
Aquella tarda vaig decidir anar a buscar a les golfes la caixa metàl·lica on guardava totes les fotografies. Era una afició que, de tant en tant, se’m despertava dintre meu. Potser ho feia un, dos, o fins i tot tres cops l’any quan algun diumenge a la tarda m’envaïa la nostàlgia. M’ajudava a recordar el passat ara que ja era gran. Davant meu desfilava la família, els moments bons, els somriures que es perden amb el temps, la innocència de quan érem petits, i infinitat de coses més que em feien esbossar un somriure melancòlic. Però sempre que tenia les fotos a les mans, sempre que les mirava, sempre em venia la mateixa pregunta al cap: perquè carai sempre apareixia en totes elles aquella mena de Pare Noel al meu costat?