32ena cursa d’El Corte Inglès.

Avui he participat a la trenta-dosena cursa d’El Corte Inglès. Per definició seria aquella cursa on:
- No pares de passar a gent, gent i més gent. I quan et penses que ja n’has passat molta, encara te’n queda molta més per passar.
- Reps cops de colze, cops de peu i travetes constants (sobretot durant els cinc primers quilòmetres).
- Els bombers treuen les mangueres (les de treballar, no les seves, no sigueu mal pensats!) i comencen a ruixar als corredors acalorats que passen per davant.
- Per un dia s’amortitza la pista de l’Estadi Olímpic de Montjuic, ja que ens han fet passar-hi per dintre.
- El teu nas capta tot un seguit d’olors a suat diferents però no per això menys desagradables.
- Et creues senyores grans acollonides a sobre la vorera, aturades, que a manca de tres passes per arribar al portal de casa seva es troben que tota una multitud enfervorida li passa per tots cantons (a hores d’ara, la Guàrdia Urbana a informat que la senyora ja està sana i estàlvia a casa seva i fins i tot ha fet la migdiada).
- Aquelles “Señoras que lo dan todo bailando un politono de telecinco” també ho donen tot animant als corredors.
- Hi ha senyors surten als balcons i que quan veuen tanta gent passar pensen que el Barça ha guanyat un altre títol i llavors fan onejar la bandera blaugrana.

Per acabar, dir, valgui la redundància, que no estic acabat i que he aconseguit arribar a la meta amb un temps de cinquanta-sis minuts i quinze segons. No està gens malament, eh! Que la pujada a Montjuic té tela i que eren onze quilòmetres!