Com no podia ser d’una altra manera!

Campions d’Europa, que s’escriu aviat. Però mires enrere, totes les final four a les que ha arribat el Barça i saps el que costa. Les eliminacions que ha patit, les injustícies arbitrals, els partits ajustats, les tantes vegades que ens hem quedat a les portes de la glòria, ... He estat aficionat al bàsquet (per part de pare) des de ben petit, veient i patint els partits al costat del meu pare a casa i ens hem emportat moltes decepcions. Però llavors estava la Yugoplastica d’en Kukoc i res es podia fer. Sí, sí, ja en teníem una, la de Barcelona, però la segona també fa il•lusió. Molta il•lusió! Avui m’ha vingut al cap en nombroses ocasions la imatge d’en Roger Grimau, el capità, alçant la copa i cada vegada se’m posa la pell de gallina. Deia l’entrenador abans de començar la semifinal que París no li devia una Copa al Barça, sinó que era el Barça qui li devia una Copa a l’afició. I així ha estat. Ara ja estem en paus.

Recordo la final del Barcelona al Sant Jordi que vam guanyar de la mà d’en Bodiroga i veig vides paral·leles amb aquesta d’ahir. No es va patir per res i des del primer moment el partit va estar controlat. Però el partit plàcid d’ahir no ha de desmerèixer la gran gesta blaugrana. Si va ser plàcid, tranquil i va estar controlat en tot moment, va ser perquè tenim el millor equip. Una pinya de jugadors que s’entenen a la perfecció i que practiquen el millor bàsquet del continent. I un entrenador, no, un enorme entrenador davant del qual em trec el barret i el que faci falta. Espero que tinguem Xavi Pascual per anys.

Vaig vaticinar a començament de temporada, plantilla en mà, que aquest any el Barça ho guanyaria tot. De moment, tres de tres (comptant la supercopa d’Espanya), i encara falta la Lliga. Imagineu-vos com de convençut estava sent com sóc un culé la moral del qual sempre està pel terra (bé, els que em llegiu ja ho sabeu), dels pessimistes de pro i de per si. Però és que aquest equip sempre m’ha transmès molt bones vibracions. Recordo la trobada amb el Jaume Ferrer que li vaig dir que aquest any en bàsquet ho guanyaríem tot. Va dir-me que s’havia de jugar i que hi havia equips molt forts, que a un partit mai se sabia el que podia passar. Però jo, que n’era conscient d’això, mai he perdut la fe i he fet meu aquest credo de campions de tot. I així serà!

Mirava les cares dels jugadors ahir mentre ho celebraven i un entre totes ressaltava més. Una amb uns ulls plorosos, plens de llàgrimes. Era en Juan Carlos, que va tornar per això, per portar aquests títols a les vitrines del museu. I ho ha aconseguit. Però ell sol, poso les mans al foc, no ho hagués pogut fer. Sense Ricky, Erazem, Gianluca, Jordi, Jaka, Bonifaci, Terenci, Fran, Víctor, Lubos, Pete i Roger al seu costat, la fita hagués estat gairebé impossible. Donem gràcies per tenir-los tots al nostre equip, de veritat. Grans jugadors a les mans d’un gran tècnic.

En resum, en una paraula que intueixo el que pot significar perquè no figura a l’enciclopedia catalana: APOSTOFLANT!

NOTA: jugadors com el número 21 de l’Olimpiacos haurien de comptar com a dos! Quina por trobar-te’l de nit en un carreró sense sortida!

NOTA2: Un deu per d’ideòleg de la fila zero i que els catalans del Barça de futbol assistissin a la final. Chapeau!