Defcon 2!!

(una sirena de submarí sona de fons)
Alerta!! Alerta!! La Banyera (versió americana) passa a Defcon 2 (i es probable que el dos passi a l’u). Bé, si féssim un símil amb els terratrèmols i aquella famosa escala de richter, crec que el sisme seria d’un nou amb dos. Tots els fonaments estan trontollant. Tragèdia a ca la Banyera. Renecs i més renecs han sortit de la meva boca. He repetit en més d’una ocasió aquella famosa frase de: si no vols caldo, dues tasses! I mentre la repeteixo, agafo un bolígraf vermell i assenyalo un nou dia al calendari, concretament al mes de juliol. Amb un cercle ben rodó i ben marcat. Pressionant fort, amb ràbia. Passo els fulls del mateix calendari i veig que al mes de setembre hi ha dibuixats dos cercles vermells més. Sí, companys, sí, l’altre dia en parlava i avui s’ha consumat la tragèdia. No en són dos, no. En són tres!! De casaments estic parlant, als que hauré d’assistir aquest any. Bé aquest any, en tres mesos com qui diu. Hi ha gent que a l’estiu fa intensius d’anglès, servidor farà intensiu de casaments. Si es que hi ha gustos per tot!

I és clar, en dos d’aquests tres casaments que he d’assistir coincideixo amb el T i la G. Recordatori: al T li agrada molt anar als casaments, frueix, quants més en tingui millor, i les invitacions les encaixa amb aquella enteresa i aquell somriure als llavis que ve a ser quelcom semblant a: “Sí, sí, més, doneu-me’n més! En vull més!! M’agrada!!” (frase llegida en horari potser infantil i que no s’ha de treure del context d’aquest post). En canvi, servidor, ho encaixa com si li caigués una llosa molt pesada sobre les espatlles. Amb aquella amargor, aquella parsimònia, aquella mala llet, en poques paraules: “Hòstia tu, un altre!”. I no és que no em faci il·lusió que aquest amics es casin. Evidentment que me’n fa! El que no em fa gens de gràcia és haver de suportar aquella mena de carrinclonisme protocolari que envolta totes les bodes. L’estampa serà, més o menys, aquesta: mentre el capellà està casant als nuvis, al T se li dibuixa un somriure d’orella a orella mentre va fent que si amb el cap (i pensa si aquesta vegada també serà mereixedor de l’estatueta de proper en casar-se, que també li fa molta il·lusió tenir-ne una altra a la lleixa/altar del menjador) i servidor, al seu costat, amb els braços creuats, pensant (i bufant) interiorment quanta estona falta perquè aquell suplici s’acabi.

Ah!!, protagonistes dels casaments als que assistiré. Ja podeu procurar no separar-vos com a mínim fins passat cinc anys de l’enllaç. Perquè sinó, seré el vostre malson. Vindré potser al matí, o potser a la tarda o potser a la nit, i mica en mica, sense que us n’adoneu, us destrossaré la vida. Primer el cotxe, després la casa, després la mascota, i quan hagi acabat amb tot això aniré per vosaltres, un a un, us faré patir fins a l’extenuació. Hi podeu pujar de peus! Faltaria més, amb els nervis que passo i l’estrés que em genera tot això!