Problemes domèstics.

Ahir vaig tenir un petit problema domèstic. Sóc dels que, per estalviar temps i no fer cues, em tallo el cabell a casa, amb una màquina d’aquelles que li poses la mida que vols i tot seguit només has de passar-te-la pel cap i te’l deixa tallat. Doncs bé, ahir que no tenia la màquina que faig servir normalment, vaig decidir utilitzar-ne una altra. Tot anava a la perfecció, fins el moment en que vaig adonar-me que al costat dret m’havia deixat una clapa. Ostres, una clapa!! I tota la resta ben tallat!! Uff!! Doncs res, vaig dir-me davant del mirall, a grans mals grans remeis, així que vaig posar la màquina al número aproximat que creia que hi havia a la clapa i vaig començar a talla. El problema va ser que la clapa no era tant superficial com semblava i els números anaven baixant a marxes forçada. Finalment, el resultat va ser que avui porto el cabell tallat al, aproximadament, número 1... Sí, sí, com si fos un recluta i marxés a fer el servei militar.

Avui, a la feina, tothom ha quedat sorprès amb el meu nou new look. Ja us ho podeu imaginar! “Apa, quina rapada!”, deien uns. “Però, què t’ha passat?”, preguntaven uns altres. I jo, responia: “M’he tallat les puntes” (gran frase que diuen les dones quan van a la perruqueria i que generalment va acompanyada també de “i m’he fet metxes”).

L’R, però ha anat més directe al gra i m’ha preguntat si m’havia anat a tallar el cabell ahir d’urgències i per la Seguretat Social. L’E, en canvi, m’ha trobat una certa semblança amb el Krilín, aquell company del Son Goku de Bola de Drac, que anava amb el cap tot rasurat. També m’ha preguntat si no coneixia aquelles perruqueries dels xinesos que segons ell tenen final feliç... Tanmateix, ens ha confessat que el cabell li talla una perruquera, que a ell el cap no li toca un home no volent-ho.