Amb el cap ben alt.

Culés tots! Estic cardat, sí, molt cardat. Ostres que és fotut això de perdre una final. Ja no ho recordava. Suposo que fer-ho contra el Madrid també hi fa. De totes maneres, per perdre una final, s’ha de jugar. I si la jugues vol dir que estàs allà, i el Barça hi ha estat (que és el que li hem d’exigir). Una altra cosa és el que hagi passat una vegada l’àrbitre xiula el final del partit. Una final es pot guanyar i es pot perdre i avui ens ha tocat la segona cosa. Què hi farem! Però, repeteixo, hem estat allà. I hem perdut amb la cara ben alta. I hem demostrat que sabem fer-ho. Si amb el 5-0 de la primera volta vaig aprendre com volia guanyar i com no volia perdre, avui he après com no vull guanyar i com vull perdre. Sempre se’n pot treure lliçons, no?

Ara, és curiós que tingui premi la manera barroera de fer les coses davant de la manera elegant. Que tinguin premi les patades davant del futbol. Que tingui premi el joc brut davant del joc net. Que tingui premi el protestar-ho tot sense solta ni volta davant de l’intentar ajudar a l’àrbitre a fer les coses. En definitiva, que tingui premi l’estil de joc de Mourinho i no tingui premi l’estil de joc del Profeta. Però, amics, la cara fosca del futbol de vegades també serveix per guanyar. I avui s’ha demostrat. Mou va veure amb el 5-0 que si sortia a jugar a futbol davant del Barça se n’emportava cinc cap a casa. Solució? No jugar-hi. De totes maneres, em queda el consol que tot el món ha pogut veure les entrades, els cops i les trepitjades (l’estil que va triomfar) i com no van rebre sanció (no dic amb això que l’àrbitre hagi influït en el resultat, de veritat). Grans repeticions les que ens ha ofert la realització televisiva. Ara m’ha vingut al cap la trepitjada que rep Messi; les entrades al Villa i, com a la primera part, al terra estant després d’haver rebut una entrada, és aixecat per dos jugadors del Madrid, un per cada braç, com si es tractés d’un combat de pressing catch.

Poca cosa més a dir, perquè no tinc moltes ganes de seguir escrivint. Tinc ganes de deixar passar un o dos dies i de que arribi el partit de dissabte i sobretot el del dimecres per fer net i tornar a afrontar la competició de debò, la que ens fa vertadera il·lusió, la copa de les copes: la Champions.

Per part del Madrid, per cert, felicitats, sou els campions, em quedo amb el “señorío” de Casillas, sens dubte, que va felicitar un per un a tots els jugadors del Barça. Em trec el barret. Sempre he dit que és l’únic que es pot salvar d’aquella casa.

Sí, Mou, has tornat a acabar amb 10. Per alguna cosa serà, no? Ah! I no, Sergio Ramos, el resultat d’avui no és resultat fantàstic pel partit de tornada. Ah!! I Rosell, espero que hagis après que no es pot parlar abans d’hora. Gràcies!