diumenge, 9 d’octubre del 2011

Un sopar atípic en un bar atípic.

La història té lloc el passat dissabte. Estàvem de cap de setmana per terres penedenques. Tornàvem a Bellvei del Penedès, el poble on dormíem. Havíem decidit sopar per allà, ja que donant una volta el divendres vam descobrir que de bars li’n sobraven. Decidim entrar al primer que passem, sota el reclam del cartell de “Tapas variadas” (con confondre amb “Tàpies variades”, el programa radiofònic del Pere Tàpies). Pot estar bé, ens convencem mútuament. En defensa nostra, diré que sempre fa respecte entrar en un bar que no coneixes, no?


Un cop a dintre, ens assentem a la taula. Tovalles de paper netes reposaven allà sobre. Passats un parell de minuts, li demanem al cambrer la carta. Carta?, ens diu, nosaltres no en tenim aquí. Servim a tothom el mateix. Ah! Ens guaitem amb mirada còmplice, dient-nos que ara que hi estàvem ficats de ple no podíem sortir per potes. D’acord, li responem. Què hi ha? Bé, de primer posem una mica de vermut i després unes gambes a la planxa i si teniu més gana doncs podem posar pa amb embotit. Sí, sí, li diem, ja està bé.


Quan marxa, alço les celles cap amunt i li dic a l’Alba: ens en sortirem (amb la millor cara de polític convençut que sé fer). Miro cap a la meva dreta i veig... dos rotllos de paper de cuina? Sí, sí, no estic somiant. Se’ls deuen haver deixat, penso. Però al mirar a les altres taules ho descarto, ja que també se’ls haurien d’haver deixat a sobre de totes les altres. On carai ens hem posat?, em pregunto. No sé si comentar-li això del paper de cuina a l’Alba perquè no li agafi un cobriment de cor però... massa tard. M’està assenyalant amb un lleuger cop de cap la seva esquerra (és a dir, la meva dreta) on reposen elegantment els rotllos de paper de cuina. Premo els llavis i assenteixo lentament, molt lentament, com donant transcendència al moment.



Passats cinc minuts ve el cambrer amb una safata i comença a descarregar la mercaderia: un parell de plats amb mini escopinyes (un per cada un), uns plat de musclos en escabetx, un plat amb patates de xurreria, un plat amb cloïsses (de llauna), uns cacauets amb closca, unes olives farcides i uns seitons en vinagre. Home, així per sopar, no està malament, no? No havíem sopat en la vida un primer així, però... endavant! Endavant... sí, amb escuradents, perquè sembla que el tema coberts no el toquen.



La veritat és que mica en mica va anar entrant, i ostres, tampoc no és tant dolent. Comentem que el bar sembla que té bastant èxit, ja que no para d’entrar i sortir gent i mai queda una taula buida. L’Alba em diu que hi ha una taula al fons on els hi ha deixat directament les botelles de licor perquè es posin el que vulguin. Ostres, què curiós. Els deuen conèixer.


Seguim avançant en la ingesta i quan acabem el vermut arriben les gambes. Ostres, ens en fem un fart de menjar (els coberts segueixen sense aparèixer i ja els donem per morts i enterrats), però com que encara tenim més gana demanem que ens portin una mica de pa amb tomàquet i embotit. I ostres, quan arriben són dos llesques de pa torrat per cap amb pernil, formatge, bull blanc i espetec.



I de postres? Bé, com que hi ha el mateix per tothom, doncs gelat. El cambrer ens aborda amb una safata amb dos classes de cucurutxos i tres classes de tarrines. Escollim i... tatxan! Hi ha cullera per menjar el vaset de gelat. Sí, però de plàstic. Faig un minut de silenci per l’acer inoxidable que crec que fa anys que va morir en aquest bar. Com a conseqüència d’això, el resultat de menjar el vaset de gelat és haver utilitzat tres culleretes, i les tres es van trencar.



Bé, i ara tocava el colofó final. De sobte apareixen dos gots de tub amb tres glaçons cadascun i tres botelles a sobre la taula: una de whisky marca no t’hi fixis, una que contenia un líquid similar al Baileys i una altre de licor desconegut. Doncs resulta que els d’aquella taula no els coneixien i això és el normal! Li demano que si em canvia l’ampolla de whisky no t’hi fixis per una de J&B i em porta una coca-cola, encara farem alguna cosa. Els meus desitjos són ordres per ell.


L’Alba remata el sopar amb un tallat, que no pot faltar mai. Mentre se’l pren fem una juguesca, que també la podeu fer vosaltres: quan costarà? Fem recompte? El vermut, les gambes, el pa amb embotit, dos begudes (canya i clara), els licors (un amb coca-cola) i el tallat. Li dic que a la de tres hem de dir el preu que creiem. Un... dos... tres... Trenta euros!, coincidim. I vosaltres quan heu dit? Sabeu quant va acabar costant? Ara em fa vergonya i tot, i que consti que li vam repetir per activa i per passiva que si no s’havia equivocat. Doncs (so de tambors)... vint-i-dos euros! Al•lucinant, no?



Ah! Us deixo una foto del lloc (bé, del nom del cartell) No us perdeu el pare noel que penja a la part superior esquerra. Té pinta de portar molts anys allà dalt...

15 comentaris:

Carme R. ha dit...

A vegades els llocs mes desconeguts amaguen grans sorpreses, gran la imatge de la façana del bar amb pare noel inclós !! Bona setmana.

Uri ha dit...

Hosti, els Avidesa diria que són els gelats que donaven al menjador de l'escola!

Lluïsa ha dit...

Encara com no us van portar els tomàquets perquè us ho féssiu vosaltres mateixos. Ah, no, calla, que per obrir-los cal un ganivet.

Anònim ha dit...

Carai, quin cap de setmana gastronòmic i bé de preu.

Mama

Yáiza ha dit...

El món està ple de sorpreses... hahaha!! Va ser un sopar anti-crisis, no? Estalvien en les coses més supèrflues... et donen menjar, que és el que interessa.... i el preu és reduït. Amb raó té èxit el lloc!

M'has fet pensar en un bar-restaurant amb un "Menú-crisis" que vaig descobrir gràcies a un bloc i que vaig poder provar jo mateixa, perquè està a prop d'on estudio. En una zona on qualsevol menú de migdia costa més de 9€, la idea no està gens malament. I era ben bo! Per més referéncies: http://barcelona93.blogspot.com/2011/03/los-milagros-existen.html

Clidice ha dit...

cal moure's amb l'esperit obert ;)

Sergi ha dit...

A mi no em sembla tan mala opció de sopar. És clar que els de ciutat no estem acostumats a aquestes coses, però no et queixaràs, ni pel que vas menjar ni pel preu. Molta por tens tu, i poca vergonya (com em deien a mi a casa).

Assumpta ha dit...

Ara proveu de demanar exactament el mateix al TAPA TAPA de Passeig de Gràcia...

Bé, no, millor no ho proveu ;-) Fa anys que no hi anem, però recordo unes "arrissades" per unes cerveses i unes patates braves! mara meva! :-DD

Doncs res, ja sabem que a Ca la Juanita (Bar Nou) ens tractarien bé ;-)

Garbí24 ha dit...

necessitarien la posició gps del lloc per poder comprovar la veracitat del apunt......
una estona acollonit abans del compte si que vares estar......eh?

Barcelona m'enamora ha dit...

Osti, 22 eurets pel que vau menjar està "de luju" i a més amb tema per fer un post!!! Tot i que això del paper de cuina no sé quina cara se m'hagués quedat al veure-ho!

Bon dilluns!

Jordi ha dit...

Carme R.: Doncs sí, o al pot petit hi ha la bona confitura. Bona setmana per tu també!

Uri: Avidesa... umm... encara existeix aquesta marca?

Lluïsa: hahaha doncs sí, no vas errada. Gavinets imagino que només n'hi ha a la cuina, perquè sinó no sé com tallen el tomàquet.

Mama: Doncs sí, però bé de preu només dissabte per sopar.

Yáiza: ostres sí, un sopar anti-crisi. No hi havia caigut.

Interessant el Chiu Chiu... imagino que les racions no deuen ser gaire generoses, però per 6,50 no es pot demanar gaire.

Clidice: i tant! Esperit i ment oberta!

XeXu: no m'he queixat pas. Un sopar d'aquests informals a mode de sorpresa agradable no li fan cap mal a ningú!

Assumpta: Segurament el que vam pagar nosaltres al tapa-tapa només arribaria per dos cerveses i un parell de platets (dic platets). No es poden trepitjar aquests llocs.

Si al bar nou vas de part de la Banyera et posen una escopinya més!

garbi24: home, acollonit, acollonit... més aviat pensarós i cavil·lós. Et dic un secret? Pagava l'Alba!

Barcelona m'enamora: la mateixa que se li va quedar a l'Alba, segur. De pasta de moniato!

Yáiza ha dit...

Ep! Els plats eren d'allò més formosos. El problema és que per qualsevol suplement que volguessis (entengui's... una beguda diferent, o més pa, o el que se't passi pel cap), et cobraven 1€ més. Completament prescindible... nosaltres vam sortir tips i prou contents!

(Quina publicitat que faig... aviso que no em paguen comissions, i tampoc són família meva!)

Jordi ha dit...

Bé, bé, doncs me l'apunto. Segur que no t'ha promès menús gratuïts?? :-)

Ferran Porta ha dit...

Ostres, quin puntasso de lloc, no? És veritat això que diuen per aquí dalt, Jordi, que de vegades els llocs més "insospitats" donen sorpreses molt agradables. Ja fa molts, molts anys, de camí a Andorra on anàvem sempre a passar els Nadals, mons avis es van aturar a un restaurant de carretera. No que tingués mala pinta, no, però vaja, un lloc on normalment no crec que hauriem parat.

En aquell lloc ens hem fotut dels esmorzars, dinars o sopars (segons l'hora d'arribar-hi, esclar) més gloriosos que recordem. I per quatre xavos. I, a sobre, ens recorden sempre, d'any en any; és com estar en família.

La descoberta devia ser a finalíssims dels anys setanta:
http://www.poblescatalunya.com/La-Torre-restaurant-Castellfollit-de-Riubregos--588.htm

Jordi ha dit...

Ferran la teva descoberta també és de les bones! Me l'apunto per si algun dia passem per allà. Durant la vida he après que els llocs més inhòspits la majoria de vegades són els millors.