Un sopar atípic en un bar atípic.

La història té lloc el passat dissabte. Estàvem de cap de setmana per terres penedenques. Tornàvem a Bellvei del Penedès, el poble on dormíem. Havíem decidit sopar per allà, ja que donant una volta el divendres vam descobrir que de bars li’n sobraven. Decidim entrar al primer que passem, sota el reclam del cartell de “Tapas variadas” (con confondre amb “Tàpies variades”, el programa radiofònic del Pere Tàpies). Pot estar bé, ens convencem mútuament. En defensa nostra, diré que sempre fa respecte entrar en un bar que no coneixes, no?

Un cop a dintre, ens assentem a la taula. Tovalles de paper netes reposaven allà sobre. Passats un parell de minuts, li demanem al cambrer la carta. Carta?, ens diu, nosaltres no en tenim aquí. Servim a tothom el mateix. Ah! Ens guaitem amb mirada còmplice, dient-nos que ara que hi estàvem ficats de ple no podíem sortir per potes. D’acord, li responem. Què hi ha? Bé, de primer posem una mica de vermut i després unes gambes a la planxa i si teniu més gana doncs podem posar pa amb embotit. Sí, sí, li diem, ja està bé.

Quan marxa, alço les celles cap amunt i li dic a l’Alba: ens en sortirem (amb la millor cara de polític convençut que sé fer). Miro cap a la meva dreta i veig... dos rotllos de paper de cuina? Sí, sí, no estic somiant. Se’ls deuen haver deixat, penso. Però al mirar a les altres taules ho descarto, ja que també se’ls haurien d’haver deixat a sobre de totes les altres. On carai ens hem posat?, em pregunto. No sé si comentar-li això del paper de cuina a l’Alba perquè no li agafi un cobriment de cor però... massa tard. M’està assenyalant amb un lleuger cop de cap la seva esquerra (és a dir, la meva dreta) on reposen elegantment els rotllos de paper de cuina. Premo els llavis i assenteixo lentament, molt lentament, com donant transcendència al moment.

Passats cinc minuts ve el cambrer amb una safata i comença a descarregar la mercaderia: un parell de plats amb mini escopinyes (un per cada un), uns plat de musclos en escabetx, un plat amb patates de xurreria, un plat amb cloïsses (de llauna), uns cacauets amb closca, unes olives farcides i uns seitons en vinagre. Home, així per sopar, no està malament, no? No havíem sopat en la vida un primer així, però... endavant! Endavant... sí, amb escuradents, perquè sembla que el tema coberts no el toquen.

La veritat és que mica en mica va anar entrant, i ostres, tampoc no és tant dolent. Comentem que el bar sembla que té bastant èxit, ja que no para d’entrar i sortir gent i mai queda una taula buida. L’Alba em diu que hi ha una taula al fons on els hi ha deixat directament les botelles de licor perquè es posin el que vulguin. Ostres, què curiós. Els deuen conèixer.

Seguim avançant en la ingesta i quan acabem el vermut arriben les gambes. Ostres, ens en fem un fart de menjar (els coberts segueixen sense aparèixer i ja els donem per morts i enterrats), però com que encara tenim més gana demanem que ens portin una mica de pa amb tomàquet i embotit. I ostres, quan arriben són dos llesques de pa torrat per cap amb pernil, formatge, bull blanc i espetec.

I de postres? Bé, com que hi ha el mateix per tothom, doncs gelat. El cambrer ens aborda amb una safata amb dos classes de cucurutxos i tres classes de tarrines. Escollim i... tatxan! Hi ha cullera per menjar el vaset de gelat. Sí, però de plàstic. Faig un minut de silenci per l’acer inoxidable que crec que fa anys que va morir en aquest bar. Com a conseqüència d’això, el resultat de menjar el vaset de gelat és haver utilitzat tres culleretes, i les tres es van trencar.

Bé, i ara tocava el colofó final. De sobte apareixen dos gots de tub amb tres glaçons cadascun i tres botelles a sobre la taula: una de whisky marca no t’hi fixis, una que contenia un líquid similar al Baileys i una altre de licor desconegut. Doncs resulta que els d’aquella taula no els coneixien i això és el normal! Li demano que si em canvia l’ampolla de whisky no t’hi fixis per una de J&B i em porta una coca-cola, encara farem alguna cosa. Els meus desitjos són ordres per ell.

L’Alba remata el sopar amb un tallat, que no pot faltar mai. Mentre se’l pren fem una juguesca, que també la podeu fer vosaltres: quan costarà? Fem recompte? El vermut, les gambes, el pa amb embotit, dos begudes (canya i clara), els licors (un amb coca-cola) i el tallat. Li dic que a la de tres hem de dir el preu que creiem. Un... dos... tres... Trenta euros!, coincidim. I vosaltres quan heu dit? Sabeu quant va acabar costant? Ara em fa vergonya i tot, i que consti que li vam repetir per activa i per passiva que si no s’havia equivocat. Doncs (so de tambors)... vint-i-dos euros! Al•lucinant, no?

Ah! Us deixo una foto del lloc (bé, del nom del cartell) No us perdeu el pare noel que penja a la part superior esquerra. Té pinta de portar molts anys allà dalt...