Retorn.

Com costa afrontar el retorn, la tornada a la normalitat després de tants dies de festa!! Dies en que tampoc he fet res que es sortís del corrent, a part d’estar per casa llegint i curant els meus dos constipats que he enganxat. Sí, digueu-me avariciós, però me’ls he endut tots dos. Un justament començades les vacances (dia disset de desembre) i la posterior setmana de tossir i tossir sense parar, i l’altre el vaig enganxar la nit de final d’any entre ball i ball. Forma bastant fotuda de començar l’any. Original, si més no! Què li demanes al nou any? Un refredat... i dels forts. I mira que tothom vol començar l’any amb bon peu... Doncs bé, jo fins el dia de reis no m’he pogut desempallegar dels símptomes característics d’aquest virus tant fatigós: mocs a punt pala, un mocador enganxat a la mà les vint-i-quatre hores del dia, plorera d’ulls i tos seca. Però tots tranquils, si més no la gent que em paga, que torno en bona forma a la rutina diària de les set hores i pico de feina non stop. Estic ja del tot recuperat, però amb les vacances mig enlaire, que és el que em fot més. Ja sé que no volia fer gran cosa, però home, no es molt demanar de trobar-me una mica bé en els meus dies d’oci que m’he guanyat a pols durant tot l’any?

D’altra banda, estic molt enfadat amb els Reis Mags. Una cosa que demano i no m’ho porten. Home, que no he estat un bon jan durant tots els dies de l’any? No he fet bones accions? No m’he comportat com un home com cal? És cert que no he anat com un boig pel carrer ajudant a les senyores d’edat avançada a creuar voreres ni a portar les coses del supermercat, però sí que de tant en tant he fet alguna bona acció com ara... umm.. umm... bé, no me’n recordo de cap, però alguna n’he fet. Memòria no en tinc, però bon cor sí! Bé, al que anava, que només els he demanat una cosa i no m’ho han portat. La meva il·lusió era tenir a casa un equip complert per fer kebabs o shawarmes o com es diguin els trastos aquells d’origen indeterminat, que es compondria de la bombona de butà, aquella mena d’estufa per fer la carn que encenen i apaguen quan volen, la màquina elèctrica per tallar la vianda (si això no m’ho portaven, no passava res, ja que m’ho hagués menjat a queixalades), un parell de rodones d’aquelles grans de cinquanta quilos de carn i un parell de capses de pans per començar ja a preparar entrepans d’aquests. Una mena de Kebabnova, però per grans. De mida real. Doncs bé, res de res. La meva il·lusió se m’ha anat en orris, però seguiré lluitant per poder tenir-ho! Segur que en trobo algun de segona mà a l’Ebay!