“Al loro, que no estamos tan mal”.

Ahir va tocar el tràmit de la visita al fisioterapeuta pel matí. Puntual com un clau era allà (jo i ell, pacient i metge). Sense més preàmbuls, pantalons i sabates fora i anem per feina. Calor, cremes i fregues i més fregues per dir-me que el que tinc és una sobrecàrrega a l’Isquión. Nom molt bonic. L’hora ha passat agradable, relaxada, explicant-nos mútuament anècdotes de travesses que cadascú ha fet (afició comuna compartida, perquè sinó ja em veia parlant del fred que fa i de la crisi que hi ha a tot arreu) fins el moment en que tocant, tocant ha aconseguit trobar-me el punt on tinc el mal. Allà he patit. I llençat algun ai i algun ui, però baixet, que no em sentís.

Finalitzada la sessió i una vegada efectuat el pagament, m’ha dit que comenci a córrer per provar-me, que descans en sap receptar tothom i que torni el dilluns que ve (mateix lloc, mateixa hora).

La conclusió que he tret de la sessió és, com deia en Laporta (la versió que ell mateix no es reconeix), que “al loro, que no estamos tant mal”. És a dir, que em pensava que estaria pitjor, en altres paraules. Al·leluia!!