Aquest equip té límits?

Mentre estic assegut a la cadira escrivint aquest post, m’he fet la pregunta que figura al títol: aquest equip té límits? Té sostre? Ha arribat ja a dalt de tot? La veritat és que no ho sé, però, evidentment, m’agradaria que no. La resposta la tenen ells, jugadors i tècnics. Arribaran fins on ells vulguin arribar. Poden posar el sostre tant alt com vulguin, perquè si s’ho proposen segur que l’assoliran. Perquè ahir, una altre golejada: 5 a 0, que semblava reflectir els 50 punts que el Barça ha aconseguit a la classificació, tot un record a la Lliga, signant el millor inici que qualsevol equip hagi pogut tenir durant la seva història. No està malament, no? I es que els registres van caient mica en mica: màxims golejadors, màxima puntuació, més ocasions, millor joc... “No vull parlar de triplets ni de trèvols ni de trios”, que deia el president amb un somriure als llavis, sabent que l’última paraula quedava lletja. Jo tampoc en vull parlar (ara que de trios..., bé, és una altra història, un tema a part). El que és segur és que si ha d’arribar, arribarà (el triplet i el trio, és clar). I si aquest equip s’ho proposa, de ben segur ho pot aconseguir si segueix la mateixa línia (ara va per lo del triplet).

Lluny de la samba brasilera, aquest equip és elèctric, efectiu, pressionador i intimidador. Van de cara a barraca, que es sol dir. Una cosa que jo sempre he demanat. Es deixen de floritures, de tocs de pilota innecessaris, de lluïments personals i de malabarismes que, si bé són part del futbol, de vegades no porten enlloc. És 100% efectiu i gens conformista. Quan en tenen un (Messi, de jugada d’aquestes que mentre l’executa no pots parar de dir “Oh! Oh! Oh!... Goooool!!), van a pel segon. Després del segon (Henry), a pel tercer. I després del tercer (Eto’o), com ahir, arribats a la mitja part, es permeten el luxe de descansar , que també se’l va permetre Déu quan va crear el món, que el setè dia va ser per descansar, però de no relaxar-se. Senzillament és qüestió de no humiliar al rival, de no deixar-lo enfonsat, perquè saben que si realment volessin, en podrien marcar molts més. I això va ser el que va provocar l’entrada d’Iniesta durant la segona part. Un home amb ganes de gol, de moure l’equip, en definitiva, de jugar a futbol i de divertir-se. I com qui no vol la cosa van arribar el quart (Henry) i el cinquè (Eto’o) com a conseqüència d’un penal, de la justa expulsió del porter i de que es posés sota pals un jugador, ja que el (Mini que no Super) Depor ja havia fet els tres canvis. I llavors sí que el Barça, per molt malament que ens sàpiga, ja no va voler atacar més. Un gest senyorívol que l’honra. Cinc ja n’eren més que suficients.

EN POSITIU.
Ahir tot l’equip, que va sortir endollat des del començament i van passar literalment per sobre del Deportivo, com un rodet, els van esclafar ben esclafats.

A destacar el trident ofensiu del Barça: Messi, Eto’o (pichichi de la Lliga) i Henry. Hi ha una millor davantera actualment al món?

La porteria a zero i Valdés un espectador més!

Permeteu-me que es coli aquesta línia, però l’emocionant partit d’ahir entre la Penya i el Barça, preàmbul del que ens esperava al Camp Nou. Quin Barça que tenim de bàsquet aquest any!!

EN NEGATIU.
L’empatx de crispetes. Vaig veure tant el bàsquet a les 18:00h com el futbol a les 20:00h i mà a mà amb un amic vam acabar amb l’existència de blat de moro de la seva despensa. Quin vici! (evidentment, això és per posar alguna cosa)