I la ronda següent la paga… l’Espanyol.

Derbi al canto. Com als vells temps. Uns quarts de final que prometen ser emocionats de veritat. Si més no, plens de morbo. Els pericos tenen la revenja a la mà del partit de Lliga. El Barça té a les seves mans infligir una dolorosa derrota que deixi a l’etern rival de la ciutat encara més enfonsat. Desenllaç? En propers dies...

Canviant de tema i anant al partit d’ahir pròpiament dit, poca història. Bé, per història (o històric), el fred que feia ahir al Camp Nou. Com que un servidor va ser previsor, vaig anar ben abrigat de dalt a baix. I vaig passar fred, i tant!, però no tant com em pensava. Miraves a dreta, esquerra a dalt i a baix, i tothom lluïa bufandes, barrets, jaquetes gruixudes, es tapava la cara com podia de tal manera que només se’ls veien els ulls. Fins i tot vam veure un home que baixava les escales per situar-se al seu seient que portava una manta a les mans!

I la poca història del partit la resumiria dient que l’Atlético de Madrid va començar avançant-se al marcador. Realment no m’agradava això! Em feia por! El pànic es va començar a apoderar de mi. No sé, sensacions estranyes de culé pessimista. Em giro cap a l’Alba i li deixo anar un “Avui patirem”, però encara no he acabat de pronunciar la p del patirem, que Bojan marca un excel·lent gol per empatar l’eliminatòria. Després vam tornar a patir amb en Martín Cáceres que ens volia posar l’eliminatòria emocionant i va regalar una pilota de forma infantil que Márquez va haver de treure de sota els pals. I aquesta va ser la història de la primera part.

A la segona part, sobre el minut quinze, vaig tirar del tòpic de la primera per assegurar. Vaig tornar a pronunciar la frase d’ “avui patirem”, però els seus efectes no es van notar fins al minut setanta-cinc quan el Bacallà, sí, sí, el nostre home ros del planter, l’home de gel, o digueu-li com voleu, va marcar el gol de la més que merescuda tranquil·litat (si no la teníem ja) mercès a una fantàstica jugada d’Iniesta. Senyors de la FIFA que segur que em llegiu, Iniesta FIFA World Player l’any vinent. Si més no, un segon lloc! Sé que és blancot, de Fuentealbilla, no és guapo i no és mediàtic, però juga com els àngels.

Ahir, tornant al post d’insults de l’altre dia, vaig perdre el compte de la quantitat de vegades que vaig arribar a insultar a l’àrbitre. Però bé, més o menys els insults que van sortir de la meva boca van ser:
- “Ho haveu vist, no, això? Ho haveu vist? La mare que els va parir!” => Sis vegades. A la foto que hi ha sota d’aquestes línies podeu veure’m imitant aquest ídol televisiu.

- “Serà fill de p..., sempre venen aquí a liar-la!” => Tres vegades.
- “Què cabró!” => Cinc vegades
- “Quins collons!” => Deu vegades.

L’anècdota del partit es va produir a la graderia, no al camp (deixant de banda el gol del Bacallà que allò sí que és una anècdota). Una encarregada dels serveis del Barça (aquelles persones que es passegen per les graderies amb jaquetes de color verd molt llampant) va fer fora a una seguidora estrangera de la primera fila de totes per estar mal assentada. Li mira l’entrada, puja les escales i veu que el seient correcte està dos files més enrere d’on estàvem nosaltres asseguts. “Tu, no estàs al teu lloc!”, li diu assenyalant a un a l’home de mitjana edat que estava ocupant el seient prohibit. Ell, tot indignat, s’alça i senyala dos seients més cap enllà i amb veu de mala llet deixa anar: “Doncs aquests dos tampoc. Sortiu d’aquí!”. Aquests do s’alcen i fan moure dos més que tampoc eren al seu lloc. En fi, allò es va convertir en un tetris per intentar encabir tothom al seu lloc de la manera millor possible.

EN POSITIU.
Novament començava perdent el Barça i va acabar remuntant.

Iniesta, gran entre els grans.

Touré Yaya va jugar ahir un partit molt complert. Cada vegada m’agrada més! Futbolísticament parlar, és clar...

EN NEGATIU.
Les dues errades d’en Martín Cáceres que van poder complicar, i molt, l’eliminatòria.

Els gols a pilota parada.

El fred que feia! Ostres, no podrien mirar d’instal·lar uns calefactors enormes al sostre?