Massa derbi...

... per tal i com està l’Espanyol de malament. I és que ens les van fer passar magres. Ben magres. I ens van fer patir bastant. El que havia de ser una eliminatòria d’aquelles de golejada al partit d’anada i tornada per part del gran que està millor que mai, es va convertir en un acabar demanant l’hora quan faltaven vint minuts per acabar. La còmoda avantatge que va agafar el Barça de tres gols va ser el pitjor que va poder passar. Es van desendollar (alerta Pep!! posa’ls al seu lloc), va entrar la relaxació, el tot està fet, el ja hem passat i la veritat és que la cosa va estar a punt d’anar-se’n en orris. Així que per tot això vam acabar donant vida a un equip que estava tocat de mort. La sort en rebotar la pilota en Puyol al primer gol descol·locant el porter i la cantada operística (pròpia d’en Josep Carreres a Turandot) d’en Pinto al segon, van fer entrar els pericos una altra vegada al partit. Jo ja havia extret i consultat el meu costumari culé i havia trobat frases tant boniques com “La Copa és un títol secundari” o “El que realment ens interessa a nosaltres és la Lliga i la Champions” tenint el compte el que m’esperaria l’endemà si quedàvem eliminats. Però no va ser així, per sort!

Ara, que també us diré una cosa: si jo fos aficionat i/o soci de l’Espanyol estaria enfadat. I per què? Doncs perquè només juguen contra el Barça. I amb la resta d’equips què passa? No els motiven suficient per sortir a totes? És per fer-s’ho mirar... Vaig per endavant que els felicito perquè han fet una eliminatòria molt digne. Aquesta és la veritat i la grandesa del torneig del KO. I ens han posat les coses difícils fins al final. Felicitats, però alerta que la Copa no és la vostra guerra! (malgrat que semblava que sí).

Cas a part el del nostre profeta Pep. La gent se’l creu, com si fos el messies. A ulls clucs. Si diu que s’ha d’omplir el camp, la gent hi va i respon. Com ahir, que després de la crida que va fer el dia abans, l’aficionat i el soci culé no s’ho va pensar dues vegades i va gairebé omplir el Coliseu blaugrana. Paraula de Pep.

I menció especial al nen del Barça, en Bojan. Va marcar els dos primers gols i va fer un partit francament bo. S’ho mereix el noi. Per la lluita, el compromís i les ganes que posa a cada partit. En la celebració del segon gol es va besar l’escut de la samarreta. Quina diferència de quan ho fan els de fora! Ell ho fa amb aquella innocència del nen que de sempre ha volgut jugar amb el primer equip. Aquest sí que és un petó fet amb el cor i amb sentiment.

EN POSITIU.
L’emoció de la Copa. De tant en tant ja ens convé als culés passar angoixa. Ens estàvem acostumant massa bé i després quan vinguin maldades el cor se’n ressentirà i haurem de córrer a l’hospital. Que ser culé ja ho té això de patir! Ho portem als gens (i a la sang)!

L’assistència a l’estadi, que va ser molt alta. Per fi!!

Bojan, que va fer el que ha de fer un davanter: marcar gols.

EN NEGATIU.
La baixada en el joc de l’equip després del tres a zero. Sé que és inevitable relaxar-te, però que vagin en compte.

Crec que ahir va faltar actitud. Ho he contrastat amb un company de feina que en sap molt d’això i m’ha donat la raó. Ahir, aquella pressió a la que ens tenen acostumats els jugadors del Barça no la vaig veure gairebé mai.