“Un món sense fi”.

O un llibre sense fi, també es podria titular. Perquè és llarg i sembla que no s’acabi mai (i amb això no estic dient que sigui avorrit). El pla per aquestes vacances, com que no tenia res a fer, era clar: començar i acabar la segona part d’ “Els pilars de la terra”, d’en Ken Follett. I ja ho he fet. Les 1.259 pàgines que integren el llibre (amb agraïments inclosos), me les he fos en nou dies. Tot una fita! He passat matins sencers llegint, mitges tardes, nits... I ahir, vaig finalment enllestir les darreres seixanta pàgines que em quedaven.

És un llibre distret, amè, enrevessat (per com l’escriptor entrellaça les històries de tots els personatges que hi apareixen). Hi ha molts bons, bons, dolents i molt dolents, i la història es situa on acaba la primera part: a la catedral de Kingsbridge. Tot una gran novel·la (digne de ser portada a la gran pantalla o emetre’s en capítols com “El cor de la ciutat” per amenitzar les sobretaules de dilluns a divendres). En fi, un llibre del tot recomanable... si teniu temps i us atreviu a enfrontar-vos a un dels llibres més gruixuts que m’he llegit (descomptant “El senyor dels anells”). Ara, quan comenceu a llegir, no el podreu deixar...