Victòria entre boira.

Això de victòria, per la tònica general del Barça que va tornar a guanyar ahir (com no) i ja ha superat el rècord del millor inici lliguer de tots els temps. L’altre part del titular, la part de la boira, ve perquè a part de que aquest fenomen atmosfèric va estar present durant tot el partit, a la segona part el Barça s’hi va contagiar i va sortir també una mica com el temps: emboirat. Però bé, ja sabem que aquest equip no es conforma amb un simple empat. Aquesta màquina (gairebé) perfecta amb la que ens està sorprenent en Pep, ha estat creat única i exclusivament per una cosa: guanyar, guanyar i guanyar. No els serveix un altre resultat. Els empats no condueixen a res. Són missèria.

I el partit va anar de la següent manera: la màquina (gairebé) perfecta va sortir a la primera part a jugar i no va aconseguir marcar el primer gol fins al minut quaranta-cinc. Va disposar d’ocasions per avançar-se (amb un pal d’en Messi després d’un eslàlom grandiós on va regatejar a déu i la seva mare), però la (mala) sort, van fer que fins el darrer minut Eto’o no aconseguís avançar als blaugranes. Tot flors i violes, contents cap al vestidor i una segona part de tràmit.

Doncs nooooooo!! Perquè van sortir amb aquesta idea, emboirats, pensant que ja estava tot fet. L’Ossassuna va saltar al camp amb ganes de remuntar (no tenien res a perdre, pobres, que van últims) i el Barça a veure-les venir, pecant una mica (però només una mica i molt lleugerament i passant de puntetes) d’allò que va patir el Barça les dues darreres temporades: tot estava fet i a passejar-se. I es va repetir aquella famosa història de David i Goliat on el petit, amb deu minuts (del disset al vint-i-set) va capgirar el marcador. El joc es va tornar brut, amb entrades (com ja és habitual) molt lletges sobre els components de la màquina (gairebé) perfecta. I va ser quan Messi es va enfadar. Tremolem tots (i sobretot els rivals). Li van pica l’amor propi en una jugada on va aturar-se perquè hi havia un jugador del Barça estirat al terra, però un jugador contrari, murri, va prendre-li la pilota i com que l’àrbitre no havia xiulat res va llençar un contraatac (poc mortífer). Ai, i ja tenim al Messi enfadat! Què heu fet, insensats! No sabeu que amb l’argentí no s’hi juga?

Quedava un quart d’hora per acabar el partit i... som-hi tots!! El setè de cavalleria (abans màquina (gairebé) perfecta) amb Messi al comandament. I així va ser que van arribar els gols de Xavi i del mateix comandant del destacament armat, que va poder consumar la venjança i demostrar que amb ell, poques bromes, que no s’hi juga i que si 0s’enfada pot fer molt mal. Dos a tres al marcador i tots contents i feliços cap a casa. La conclusió del d’aquest conte (la moraleja castellana), la traieu vosaltres.

EN POSITIU.
La reacció després del dos a u. Sensacional. D’equip amb orgull i amb amor propi que no dona res per perdut. Un deu!

La diferència amb el segon, una setmana més, s’eixampla. Ara ja són dotze els punts. O el que és el mateix: el Barça es pot permetre el luxe (que no ho faran ni de casualitat) de perdre quatre partits. Increïble!

Sergi B. va fer un gran partit ahir. Semblava un veterà amb una gran experiència. I només fa que juga a primera des d’aquest inici de temporada.

Eto’o, perquè sempre obra la llauna dels gols.

Messi, pel de sempre. Ho he de tornar a repetir? Hi ha algú tant gran com ell? He sentit Robben (As, Marca, etc)? Sisplau, no em feu riure!! Messi no admet comparació possible amb ningú!

EN NEGATIU.
La desaparició de l’equip blaugrana durant bona part de la segona meitat. Si baixes els braços i et confies, no hi ha equips fàcils. Oi Pep?

L’excessiu joc brut dels jugadors d’Ossassuna que van fer que el partit es tornés massa calent amb moltes discussions entre els dos equips.