Ahir vaig caure-hi de quatre grapes. El que havia de ser una sortida per anar a comprar un (singular) parell sabates per un casament (singular) amb dona (singular) va acabar esdevenint una sortida per anar a comprar dos (plural) parells de sabates per dos casaments (plural) amb dones (plural). És a dir, i resumint, que tant la dona A com la dona G, necessitaven urgentment fer una escapada al centre de Barcelona per fer-se cadascuna amb un parell de sabates per poder assistir a un casament d’aquest que té lloc a l’estiu i on, obligatòriament i seguint les normes no escrites de les dones, no pots repetir ni vestit ni sabates que ja hagis dut en un altre casament (encara que faci un, dos, tres o 
més anys). L’home T va fallar-me. Que sàpigues que no t’ho perdono! Això no es fa! Sé que en lloc d’estar treballant com vas dir-me estaves tranquil·lament assentat al sofà de casa i mirant la televisió!
El recorregut va començar a dalt de tot de les Rambles, tocant a l’avinguda Diagonal. Va consistir en una mena d’eslàlom d’esquí, ja que la baixada va ser fent esses i anant de dreta a esquerra per tal de no deixar-nos d’entrar a cap sabateria situada a banda i banda de les Rambles, però a una velocitat molt més lenta.
Un servidor anava en qualitat de shopper assintance (assistent de compres). Un nom molt maco si te’l diuen així de bones a primeres. Quan vaig començar a opinar i a assenyalar amb el dit sabata rere sabata que creia que eren adequades per portar a un casament sota el lema de “I aquesta?” i veient les cares que feien la dona A i la dona G i no entenent com amb un vestit negre no es poden portar sabates vermelles, verdes, marrons o de qualsevol altre color, vaig decidir passar a un segon pla. Un segon pla que consistia en anar darrere d’elles com un gosset falder aguantant les bosses (el que a l’Everest en diuen portador o sherpa) i quan entraven a una nova botiga, un servidor s’aparcava a fora, preferent ment en alguna estació del bicing (col·locant el dit índex de les mans un a cada forat on aniria ancorada la bicicleta) o sinó en algun banc o si hi havia zona d’estacionament d’homes just davant de la sabateria, també l’aprofitava. He d’aclarir de que no va haver cap afortunada que, anant a buscar una bicicleta en alguna de les estacions que em vaig aparcar, li sortís el número on jo estava an
corat. No sé què hagués passat si en lloc d’afortunada hagués estat afortunat. Crec que hagués sortit corrents...
Passada una estona i quan des de dintre em mostraven sabates per aprofitar-se de la meva dilatada experiència com a comprador de calçat, veient que la catàstrofe estava apunt de davallar sobre el grup (és a dir, que s’acostava l’hora de tancament de les botigues i l’objectiu encara no s’havia materialitzat), vaig decidir agafar el brau per les banyes i emprar la tàctica de que m’agradaven totes les sabates fent cara d’emocionat, alçant el dit polze o fins i tot, de vegades, fent que sí amb el cap i vessant alguna llàgrima d’emoció.
Finalment, i quan tot semblava perdut, l’objectiu es va complir i les dues dones, la dona A i la dona G van sortir amb un parell de sabates cadascuna. Casualment, l’home T va fer acte de presència quan casualment era l’hora de tancament de les botigues del centre de Barcelona argumentant que casualment l’havien entretingut a la feina i que el tràfic a Barcelona un divendres a la tarda està molt malament. Casualment... Jo, casualment, vaig dir-li el nom del porc. Casualment...
P.D.: Avui, doncs, toca durant tot el dia sessió de recuperació, bany i massatge.
més anys). L’home T va fallar-me. Que sàpigues que no t’ho perdono! Això no es fa! Sé que en lloc d’estar treballant com vas dir-me estaves tranquil·lament assentat al sofà de casa i mirant la televisió!El recorregut va començar a dalt de tot de les Rambles, tocant a l’avinguda Diagonal. Va consistir en una mena d’eslàlom d’esquí, ja que la baixada va ser fent esses i anant de dreta a esquerra per tal de no deixar-nos d’entrar a cap sabateria situada a banda i banda de les Rambles, però a una velocitat molt més lenta.
Un servidor anava en qualitat de shopper assintance (assistent de compres). Un nom molt maco si te’l diuen així de bones a primeres. Quan vaig començar a opinar i a assenyalar amb el dit sabata rere sabata que creia que eren adequades per portar a un casament sota el lema de “I aquesta?” i veient les cares que feien la dona A i la dona G i no entenent com amb un vestit negre no es poden portar sabates vermelles, verdes, marrons o de qualsevol altre color, vaig decidir passar a un segon pla. Un segon pla que consistia en anar darrere d’elles com un gosset falder aguantant les bosses (el que a l’Everest en diuen portador o sherpa) i quan entraven a una nova botiga, un servidor s’aparcava a fora, preferent ment en alguna estació del bicing (col·locant el dit índex de les mans un a cada forat on aniria ancorada la bicicleta) o sinó en algun banc o si hi havia zona d’estacionament d’homes just davant de la sabateria, també l’aprofitava. He d’aclarir de que no va haver cap afortunada que, anant a buscar una bicicleta en alguna de les estacions que em vaig aparcar, li sortís el número on jo estava an
corat. No sé què hagués passat si en lloc d’afortunada hagués estat afortunat. Crec que hagués sortit corrents...Passada una estona i quan des de dintre em mostraven sabates per aprofitar-se de la meva dilatada experiència com a comprador de calçat, veient que la catàstrofe estava apunt de davallar sobre el grup (és a dir, que s’acostava l’hora de tancament de les botigues i l’objectiu encara no s’havia materialitzat), vaig decidir agafar el brau per les banyes i emprar la tàctica de que m’agradaven totes les sabates fent cara d’emocionat, alçant el dit polze o fins i tot, de vegades, fent que sí amb el cap i vessant alguna llàgrima d’emoció.
Finalment, i quan tot semblava perdut, l’objectiu es va complir i les dues dones, la dona A i la dona G van sortir amb un parell de sabates cadascuna. Casualment, l’home T va fer acte de presència quan casualment era l’hora de tancament de les botigues del centre de Barcelona argumentant que casualment l’havien entretingut a la feina i que el tràfic a Barcelona un divendres a la tarda està molt malament. Casualment... Jo, casualment, vaig dir-li el nom del porc. Casualment...
P.D.: Avui, doncs, toca durant tot el dia sessió de recuperació, bany i massatge.
Avui és un dia on tothom va a treballar més contents: els uns cofois perquè ha guanyat el Barça; els altres alegres perquè els uns estan contents; els merengues perquè falsament sempre diuen que volen que guanyi l’equip espanyol de torn que disputa la final; els que els agrada el futbol perquè va guanyar l’equip que millor el practica; un company de la feina perquè ahir va poder anar al Carrefour a l’hora del partit i no va trobar-hi ningú. En definitiva, que plou a gust de tots!
El segon de Messi... de cap!!... i superant en vaselina al porter!! Mare meva, un que en fa de cap i a la final!! Per emmarcar!! Amb la bota a la mà riu content i feliç, perquè ja sap que ara ningú dubte de qui és el millor jugador del món. És el Déu blaugrana, és ell, és el nostre Messi!! Per si quedava algun dubte!
Els components del club d’aquesta nova aventura érem: la Maria, el Josep (que anava amb uns 
Passamuntanyes ........................ 20 euros
El sopar a la mitja part va servir per recuperar forces. A part de l’olor a gambes, truita de patates, bunyols de bacallà, croquetes i pernil, un servidor ja començava a olorar a recital i a títol. Digueu-me sobrat, si voleu, però la veritat és que a l’Atlétic se’l veia poca cosa. I així va ser, que va començar a funcionar la màquina perfecte de fer futbol i els gols van anar caient per posar cadascú al seu lloc. El somni bilbaí es va anar fonent mica en mica com es fon la neu a les muntanyes i la Copa cada vegada tenia més color blaugrana. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit, televisor apagat, estelada lligada a l’esquena i cap a Canaletes que hi falta gent! Nit llarga amb crits que es poden reproduir i amb d’altres que no es poden reproduir. Però tothom feliç i content amb samarretes, bufandes, banderes i cares pintades amb els color del Barça. Què gran!
Per cert, que sembla que no haguem fet res! Avui venint de casa cap a la feina, lluint samarreta (tradició dels segles del segles després de guanyar un títol), no he vist a ningú fent el mateix que jo. Però què passa, que no hem guanyat res? He tingut una visió fugaç, allà a l’horitzó, de tres o quatre nois asseguts en un banc i fullejant un diari esportiu i he pensat que sí, que algú sensat hi havia avui a Barcelona. A la que passo pel seu costat veig un d’ells senyalant una fotografia d’una noia lleugera de roba tot dient: “Mira qui s’ha trincat el cabró!”.
No em vull allargar amb les explicacions. La veritat és que vaig ratllar-me molt. Físicament anava bé, però de cap no. A més a més, anava amb molta por pel problema al genoll. Vaig anar tota l’estona amb el Josep i el Jordi Atleta. Ens ho vam passar molt bé, tot sigui dit, però ni els quilòmetres ni el temps passaven. La nit tampoc ajuda molt. És molt dura psicològicament. I jo no em trobava en les millors condicions. El perfil tampoc ajudava gaire, ja que era un bon trencacames: un continuat puja i baixa de petits turons per pistes que, si estàs físicament bé, et permeten córrer de valent (no era el meu cas, evidentment).
Van passar anècdotes, algunes de molt divertides. El Jordi Atleta va obsequiar-nos amb dues o tres caigudes, alguna que altre ensopegada en llocs on era impossib
La nota.
I finalment, com deia, hem tingut l’ocasió que havia demanat, aquella que havia somiat, aquella oportunitat. Minut noranta-tres. Doble o res. Glòria o fracàs. Classificació o eliminació. Vida o mort. I l’eclosió d’alegria incontrolada, passat un segon per assimilar el gol, que s’ha produït en l’espai reduït del bar ha estat fantàstica, màgica, increïble, com la de Kaiserslautern (detall, en Pep va estar allà i ha estat aquí). Jo m’he abraçat a l’Alba, m’he abraçat al Toni, no m’he abraçat a la Gemma perquè no arribava, però m’he abraçat amb dos o tres desconeguts. He saltat, he brincat, he aixecat els braços, he xisclat, m’he emocionat, he plorat i m’he sentit l’home més feliç i més afortunat del món. Gràcies, de tot cor! Gràcies per fer-nos somiar d’aquesta manera. Gràcies per fer-nos oblidar el problemes per unes hores. Per fer-nos tant feliços. Per regalar-nos futbol. Per alegrar-nos cada dia que jugueu. En definitiva, gràcies per ser tant grans!
Les càmeres de la televisió al començament enfocaven unes lletres grans darrera la porteria: tengo una corazonada... i jo també la tenia. I més quan he vist com has sortit a jugar el Madrid. Que, de pas els felicito per haver sortit a això, a jugar a futbol. A tractar de tu a tu al Barça. I és per això que se n’han emportat sis (i jo avui no soparé perquè m’he afartat a gols). Ah!! I el resultat no és que hagi estat curt, sinó que ha estat curtíssim. A nin
La crònica dels gols al bar (jo hi era des de tres hores abans i apunt vaig estar per la nit d’instal·lar-hi una tenda de campanya)? Uff!! Seria aquesta aproximadament:
Bé, us deixo, que me’n vaig a Canaletes...
