Dos anys.

Avui estic d’enhorabona. O està d’enhorabona millor dit. Del bloc parlo, que avui fa dos anys que va obrir portes, va llevar àncores, va fer el seu primer pas, digueu-ho com millor us sembli, un dimecres divuit de juliol de 2007. Potser ho trobareu estrany, però encara recordo el dia en que vaig asseure’m a la mateixa cadira davant del mateix ordinador on ara estic escrivint aquest post i vaig començar a escriure el primer esbós, l’article inicial que penjaria, la meva posada en escena, evidentment, en català. I després del primer en va venir el segon, i després el tercer, i així fins un total de quatre-cents setanta quatre (o quatre-cents setanta cinc si comptem aquest). Uff!! En són molts, no? I dona per parlar de moltes coses, encara que moltes vegades un servidor sigui monotemàtic. O bitemàtic, ja que escric bastant sobre les meves grans dues passions a la vida (a part de l’Alba que sempre intenta estar al meu costat): el meu Barça i les marxes per la muntanya.

Molts m’heu preguntat que d’on ve aquest nom tant curiós (no us ho negaré) pel bloc. Ara us ho explico, perquè quedi palès i públic. Com deia abans, encara recordo el dia en que va començar tot. Una vegada escrit l’article a casa meva, vaig anar a casa la meva mare (una dona moderna i endollada al món de les últimes tecnologies) a connectar-me a internet (ella té internet a casa, jo no, coses de la vida...), i donar-me d’alta al blogger. Mentre durava el procés, estava parlant amb l’Alba per telèfon i li comentava que no sabia com titular el bloc, que no me’n sortia. Sempre quedava la típica opció de titular-lo: “El bloc d’en Jordi”, però no em feia el pes, era massa d’estar per casa. Volia un títol enginyós! Xerrant va dir-me quelcom semblant a tinc molta calor i he omplert la banyera d’aigua freda. Em vaig quedar glaçat (mai millor dit), petrificat. Ja tenia nom pel bloc! Original, diferent, únic... Li vaig donar les gràcies i crec que li vaig penjar, ara no ho sé. Que ho digui ella... però des d’aquell dia no em parla... jejeje I així va començar tot. Ah!! I coses de la vida, un servidor que és molt home, mai seria capaç de posar-se dintre d’una banyera amb aigua freda. Com més calenta millor!

I des de que estic dintre d’aquesta nostra catosfera quatribarrada, em sento com peix a l’aigua (freda). I és que els blocs són com la vida: coneixes gent (però virtualment) que un bon dia formen part del teu món; gent que només està de pas, amb els que creues dues o tres frases; amics de fa anys, de l’escola, que em diuen que saben de mi pel que escric al bloc (eh, Jorgito? Sí, sí, tu... ); gent amb la que et llegeixes de tant en tant, i t’emociones quan et deixen un comentari; gent anònima que et llegeix però mai s’atreveixen a escriure cap opinió per vergonya o perquè són així, i a les que ara mateix els animo que a que ho facin; gent que ha marxat i que ja no tornarà; gent que s’ha agafat un període sabàtic, que ja no passa pel bloc (ni pel meu ni pel seu), però que de segur que quan ho tornin a fer em farà molta il·lusió tornar-los a retrobar; gent entranyable amb la que em trobo de tant en tant quan vaig a fer alguna marxa; i gent que he conegut en persona, com l’Alex, l’Òscar i l’Assumpta, grans persones, i que ens uneix un Cor anginesc i una promesa complerta. Però tots, coneguts i no coneguts, bona gent, que és el que interessa! Gent meravellosa, oberta, senzilla, màgica, fantàstica, increïble, formidable, única, ... En definitiva, que aquest bloc amics (permeteu-me aquesta deferència), no seria res sense tots vosaltres, que sou els verdaders protagonistes. Els que amb més o menys ganes em llegiu, em comenteu i m’aguanteu les meves paranoies... sempre amb clau d’humor, és clar. Perquè la vida, sense un somriure al llavis, no és vida. I si un servidor, deixant a part la modèstia, en pot arrencar algun, doncs ja em dono per satisfet.

Ara ve aquella part en que hauria de donar les gràcies (com als Óscars de Hollywood) al qui em van animar, els qui m’empenten a seguir, a la meva mare que sempre està al meu costat i gairebé cada dilluns em baixa carn del poble (i un fuet quan li demano), al meu pare que em truca cada dia i es preocupa per mi, a la meva tieta, fidel seguidora del bloc (quan té temps i se’n recorda), a la Moreneta per ser com és i guiar els passos de tots els catalans, a la Guillermina Mota pel seu remena nena, a les Tresines, les més bones veïnes que es poguessis a una escala trobar, ... Però no, no vull posar noms. No vull personalitzar en ningú ni en res. Ho faré de manera anònima, sense cita a ningú. Només amb un MOLTES GRÀCIES A TOTS!