Espies a can Barça.

Ostres tu, què fort! Ara resulta que hi ha espies a Can Barça! Increïble! Ahir ja no sabia si estava llegint el diari o estava immers en una novel·la d’en Frederick Forsyth. Un altre capítol de F.C. Mafialona, al que ja ens té acostumats el padrino de l’entitat, Al Laportone, tirant del carro fins que l’any vinent se li acabi el seu període electoral. Aquesta junta o ho fa tot molt bé (triplet) o ho fa tot malament (com és el cas que ens ocupa i preocupa).

Tornant al tema dels espies, ahir, sol com un mussol, sortia el director general de l’entitat, il signore Joan Oliverini, també conegut com a Bud Spencer per la gran semblança amb l’actor (falta per confirmar si també reparteix mastegots amb la mà ben oberta i cops de puny a la part superior del cap dels adversaris) a donar explicacions. Segons ell, Al Laportone no estava assabentat d’aquest afer (cosa molt poc creïble) i lluny de dir que quatre vicepresidents (o vispresidents com deia aquell) se’ls havia posat un detectiu privat (no, mai a la vida!), es va referir molt subtilment a una auditoria de seguretat. Veus, cada dia s’aprenen coses noves, vaig pensar. Em pensava que les auditories només eren de números! I per què es va fer? Doncs perquè van rebre queixes d’un dels vispresidents (com m’agrada aquesta paraula, gràcies Gaspart!), Joan Franquesa, informant que tenia indicis de que estava essent espiat. Llavors, Joan Oliverini va posar en marxa la maquinària de seguretat del Barça (on tenen destinada una partida d’uns quatre milions d’euros), és a dir que es va passar a Defcon 2, i va manar fer aquesta auditoria (que per auditoria ben feta la del Palau de la música). I vosaltres us preguntareu en què consisteix una auditoria de seguretat, igual que jo m’ho preguntava. Doncs el doble del Bud Spencer va dir-nos que:
- És: verificar les informacions que hi ha en els registres i en els llocs públics sobre la persona investigada i preguntar en determinats ambients si hi ha una informació rellevant sobre aquesta persona.
- No és (ni conté): seguiments a persones ni activitats relacionades amb les comunicacions (ni controls de telèfons, ni e-mails, ni correu).

Aclarit aquests punts, no entenc res de res, sincerament. Si algú ho entén que m’ho faci saber que amablement li donaré les gràcies. Avui no he pogut dormir intentant treure’n l’entrellat. I què fem les persones quan no entenem les coses que ens expliquen i no podem dormir per treure’n l’entrellat? Doncs muntar-nos les nostres pròpies pel·lícules. Per tant, el que crec jo que van fer (i no volen reconèixer) és seguir als que seguien al seguit (segons sempre la seva versió, perquè jo crec que els que seguien es pot ometre i quedaria, per tant, seguir al seguit). Uff!! És a dir, jo contracto algú i li dic que hi ha una persona (el seguit) que pensa que hi ha algú que l’està seguint. Bé, estudiem-ho millor en aquesta conversa (sembla el Digui-Digui):
Joan Oliverini: Et vull encarregar una feina.
Detectiu: Sóc tot orelles.
JO: Has de seguir algú.
D: Fàcil. No em pots donar més dades?
JO: Sí, algú que segueix algú.
D: uff! Va de veritat?
JO: Sí, sí, i tant!
D: I quan el trobi, què li dic? Què faig?
JO: No sé, tu mateix. Pots dir-li: “Pillaaaaaaat! Ara pares tu!” o agafar-te a ell i fer el trenet mentre ell s’agafa al que a la vegada estava seguint. Jo no entenc d’aquestes coses. Tu sabràs!

Em recorda tot plegat al Mortadelo i Filemón i la TIA

Com que tot això és una mica irreal, per dir-ho d’alguna manera, pensant pensant, he arribat a la conclusió que potser va ser Fèlix Millet, vispresident tercer de la Fundació del Barça (abans de dimitir per l’escàndol econòmic del Palau de la Música) que va dir-los que tenia indicis que l’estaven espiant (òbviament deprés del desfalc). Quan va dimitir, ja s’havien contractat els detectius, i com aquí som catalans del puny tancat, van pensar que ja que estava tot pagat (cinquanta-sis mil euros no bescanviables amb vals de compra pel Carrefour o Caprabo), s’aprofités per vigilar d’altra gent. Però com que el pressupost ja estava tancat, només donava per espiar a quatre vispresidents, no cinc. Per això Alfons Godall es va quedar fora.

Per últim, m’agradaria fer una crida al Frederick Forsyth perquè prengués nota de tot això, que en surt una novel·la d’aquelles de les bones, com ens té acostumats. Gràcies!