L’home que xiuxiuejava als gossos.

Diuen que hi havia un home que xiuxiuejava als cavalls. Si més no, van estrenar fa temps una pel·lícula, que no vaig veure, però que anava, imagino, d’un home que parlava amb els cavalls. Doncs bé, jo conec un home que xiuxiueja als gossos, els parla, els domestica, els fa estar quiets. És a dir, una mena de Cocodrilo Dundee a la catalana. Si voleu saber com va anar la història, seguiu llegint.

Tot va començar aquest diumenge passat, entrenant per Collserola com un posseïts, quan el líder del grup, el que tirava més, el que corria com ànima portada pel diable, l’explorador nat que The North Face encara no s’ha fixat en ell però que el never stop exploring del seu logotip li queda curt, el Moisés, va veure un corriol a peu de carretera i va dir tot assenyalant-lo: “Anem per allà! No el conec, però segur que ens porta al camí que vull agafar.”. I dit i fet, per allà que ens vam enfilar l’Atleta i un servidor seguint l’estela del Cristòfol Colom català tot esgarrinxant-nos cames i braços, pujant, baixant fins que vam anar a parar a un camí que va portar-nos a una finca que, a banda i banda hi tenien cavalls. Va ser llavors quan vam reduir el pas i vam començar a caminar, guaitant els animals fins que vam trobar-nos un gos estirat en mig del camí. Amb molta cura i precaució vam passar pel seu costat i ell va aixecar-se i va començar-nos a seguir amistosament. Una mica més endavant, el camí feia un revolt que anava a parar a una tanca que es podia saltar. I allà, a la corba, es veia un ramat de sis o set gossos: alts, fornits, grossos,.... en fi, dels que anomenaríem perillosos. Crec que eren boxers. Vam començar a cridar fort per si hi havia algú a la casa que quedava a mà dreta, “Hola? Hi ha algú?”, però ningú ens va contestar. Vam decidir tirar endavant, molt a poc a poc, passant per davant d’ells, quan de sobte, un dels gossos, de color blanc, va aixecar-se i va venir corrents cap a nosaltres tot bordant, ensenyant les dents i traient bilis per la boca. Evidentment, la resta de gossos, van seguir al seu cap i també van venir cap a nosaltres amb cara de poc amistosos. Llavors va ser quan l’home que xiuxiuejava els gossos, va agafar la paella pel mànec. Es va girar cap a ells, es va quedar quiet amb els braços oberts i els va plantar cara. Sssssht ssssshtt els anava fent i mica en mica anava reculant. Va aconseguir agafar una escombra que hi havia abandonada i gos que s’acostava, gos que l’assenyalava amb l’escombra i li xiuxiuejava Sssssshtt. Així va ser com, mica en mica, a poc a poc, pas a pas, va aconseguir mantenir a ratlla als gossos rabiosos i anar desfent el camí pel que havíem vingut.

Això és veritat, paraula! Explicat com si fos una mena de conte, però vaig arribar a passar molta por. A més a més, en cap moment vam veure cap rètol on posés camí particular ni res per l'estil. Segurament de no haver estat pel Moisés, pel seu cap fred, la seva experiència i manera de fer, a hores d’ara seríem a un hospital o plens de mossegades per tot arreu. Ja tinc un heroi al que idolatrar! Moltes gràcies company!