Matagalls-Montserrat’09 & Barça & genolls.

Tercera participació a la Matagalls-Montserrat i… abandonament! De nou vaig haver de tornar cap a casa abans d’hora i sense poder creuar la línea d’arribada. Segona vegada que em retiro des de que faig marxes de resistència i segona vegada aquesta temporada. Però bé, què hi farem! Ens ho hem de prendre amb filosofia i resignació. Els esportistes (té gràcia això de qualificar-me d’esportista) de vegades tenen temporades negres, i enguany és la meva. Aquesta vegada la culpa l’han tingut els genolls que m’han estat mortificant des de l’exigent baixada a Aiguafreda. Bé, i si a més a més li afegim que tenia la panxa bastant malament, dons tenim el còctel perfecte per deixar-ho córrer al quilòmetre quaranta-cinc, a Sant Llorenç Savall, com així va ser.

L’aventura començava a les 17:54h, temps assignat de sortida des de Collformic. Sortim forts i els primers setze quilòmetres els fem amb gairebé dues hores, a un ritme gens menyspreable de vuit quilòmetres per hora. Com deia abans, baixada exigent i amb molta pedra i arribo a baix amb la panxa i els genolls destrossats. Un bon home, propietari d’un bar d’Aiguafreda, em permet utilitzar el lavabo del local. Gràcies bon home, em va salvar la vida!

A la pujada enganxo als companys, el José Luis i el Xavi. De la panxa em trobava millor, però els genolls ja em molestaven. La pujada per pista la fem a bon ritme. Al pla de la Garga traiem els frontals i ens plantem a Can Janot on ens trobem amb el David que ens ha enganxat després de sortir més tard. Allà ja endollo els cascos al mòbil i començo a escoltar els prolegòmens del partit del Barça – Atlético de Madrid. Com l’última vegada que havia escoltat el Barça fent una marxa (la Trenkakames), repetia escenari (Camp Nou) i rival i esperava que el resultat també fos el mateix (6-1).

I la veritat que entre que anàvem pujant i baixant, els gols anaven caient, com l’any passat. I tot és repetia com l’any passat: un gol, dos, tres, quatre... uff!! Semblava haver entrat en un dejavú o dia de la marmota. El Barça em va ajudar una mica a distreure’m i a no pensar tant en el mal de genolls i panxa, però arribant a Sant Llorenç Savall vaig parlar amb l’Alba pel mòbil i, pobra ja anava a dormir i es va oferir per venir-me a buscar (infinites gràcies!). Eren dos quarts de dos del matí i estava tocat: tant mentalment per l’abandonament com dels genolls i la panxa. S’acabava l’aventura de la Matagalls-Montserrat. Físicament i de cames em trobava perfectament i segurament hagués pogut acabar. Però no va poder ser! Vam poder finalment sortejar la pluja, per sort nostre, però no vaig poder lluitar contra el mal de genolls. Vaig parlar amb el Xavi (ell continuava), li vaig desitjar sort i que deixés el pavelló ben alt, com així va ser acabant la prova en 15:24h. Un gran temps! Moltes felicitats!