Peregrinació a la casa blaugrana.

Ahir em va tocar fer la meva UTMB particular. I no em refereixo a la Ultra-Trail Mont-Blanc, no, sinó a la Ultra-Trail Museu del Barça, que inclou un tour per gairebé totes les instal·lacions dels Camp Nou, acabant pel museu i totes les relíquies que allà s’hi guarden per a tots els fetitxes barcelonistes. La temporada anterior no podia acabar-se tal i com es va acabar. El que va fer el nostre Barça va ser molt gran, grandiós, enorme, colossal, fantàstic, històric... malgrat que les televisions estatals facin mans i mànigues per donar-li més importància als fitxatges galàctics del salvador messies FP, el constructor que obra (o construeix) miracles com a president blanc en la seva reaparició a la poltrona merengue. Però jo, què voleu que us digui, estic tranquil. Sóc més del Profeta Pep, home humil i bondadós, amic dels seus amics, que lluny d’aparentar i presumir, creu més amb el treball, la constància, les persones, el grup i l’equip i no cau pas amb la temptació del dimoni que en forma de bitllets euros, tant perverteix avui en dia el món (i no només del futbol).
Com a bon culé vaig fer peregrinació i penitència al santuari barcelonista, la meca blaugrana, el camí de Santiago culé, la catedral dels miracles, l’espai més sagrat de (Visca) Barcelona. Començava la visita amb un vídeo en tres dimensions (ulleres incloses) on vaig poder gairebé tocar a l’Iniesta, al Puyol, al Valdés, al Messi i on un escut del Barça ens portava i ens guiava com un estel al firmament.

Després, ens mostraven els vestidor (visitant), baixàvem per les escales que enfilen els jugadors per sortir al camp, passant per la capella on la Moreneta va mirar-me als ulls (ella, sí, ella) i em va dir que en Pep us guiarà per una temporada mística on segurament caurem, però ens tornarem a aixecar i quelcom semblant a que no ens podia prometre títols, però sí que us dono la meva paraula d’honor que l’equip no fallarà i que persistirem seguit d’un estrenyeu-vos els cinturons perquè ens ho passarem bé. Llavors vaig tenir dubtes. Sí, sí. Però no en la meva fe, sinó en si m’estava parlant la Moreneta en tant que Profeta Pep o m’estava parlant el Profeta Pep en tant que Moreneta. Bé, tant se val, el més important és el missatge. I em va arribar, no ho dubteu.

Després de veure la zona mixta, la sala de premsa, la llotja i les cabines de radio i televisió situades a dalt de tot de l’estadi, va tocar la peregrinació al museu, lloc sagrat barcelonista on vaig arribar-hi rampa amunt pujant de genolls, patint, guardant penitencia. L’estada al museu va estar guarnida d’un munt de sensacions i calfreds. Una experiència religiosa en color blaugrana que va rejovenir-me uns quants anys i em va portar a la ment noms inesborrables de la història barcelonista com Bakero, Stoichkov, Maradona, Ronald Koeman, Kubala, Belletti... i Romerito, Escaig, Korneyev i Bogarde.

El millor moment va ser quan vaig ser davant del quintet aconseguit per aquest equip: Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya i Supercopa d’Europa. Allà davant, agenollat i pregant perquè l’ànima del Profeta Pep sigui eterna i estigui entre nosaltres molts anys i anys per molts anys a la una per molts anys, vaig cantar cinc vegades l’himne del Barça, vaig repetir cinc vegades l’alineació de Wembley, París i Roma, vaig pronunciar la fórmula màgica “picarà Stoichkov, pararà Bakero i xutarà Koeman. Pica Stoichkov, para Bakero, xuta Koeman i gooooooooooooool”, vaig alçar les mans i cridar “Etoooo’o, Etooooo’o, com a tu t’apelles, je m’apelle Samuel” per acabar la pregària amb un “Al loro, que no estamos tan mal!”.

Companys, una experiència del tot recomanable per tot, menys per la butxaca, que l’entrada costa 17 euros per persona. Però bé, aquests cracks que tant ens fan gaudir se'ls ha de pagar el sou, no?