Supercampions… novament!

Companys i amics barcelonistes. Chamonix (França) ja fa olor a blaugrana! Avui, pels carrers d’aquest poblet tant pintoresc situat al peu del massís del Mont-Blanc, respirava Barça per tots cantons. I no és que veiés algú amb samarretes, no és que veiés banderes penjades dels balcons, no és que les bufandes onegessin al vent, no és que pels altaveus d’emergència escoltés l’himne del Barça. No, res d’això! Senzillament avui, quan he sortit al carreres com a humil turista, a passejar, a donar un volt amb les companyes que amb les que per aquí, m’he tornat a sentir novament campió, han tornat a aparèixer aquelles sensacions de fa un parell de mesos on no ens van cansar de celebrar victòries i alçar trofeus. I amb això, sentint-me l’únic culer afortunat en terres chamoniquesques, m’he sentit feliç i he ensumat flaire blaugrana. La meva flaire. La dels campions. Cap aixecat. Espatlles rectes. Pit enfora. Mirada a l’infinit, ben a dalt. Presumint.

Torna de nou el vell Barça, el guanyador, aquell (com diria en Monegal) que mossega, que marca, que enamora, que emociona i que fa vibrar. Us seré sincer. El partit no el vaig poder veure, però si escoltar per internet com al últim recurs. Tenim televisió via satèl·lit, però a cap canal feien el partit. Me’ls vaig recórrer tots de dalt a baix i d’esquerra a dreta (sense deixar-me els considerats eròtics, per si de cas, ja que veure jugar a aquest Barça a més d’un li provoca algun orgasme que altre). Però res. TVE internacional donava un reportatge gens interessant. L’única conclusió positiva és que el divendres, el dia abans de la sortida de la TDS i malgrat que sigui a les 5:00h del matí, podré veure per TV3, perquè es sintonitza, el partit de la supercopa d’Europa per proclamar-nos, aquest vegada, el rei de reis de tota l’Europa futbolística, per si algú a aquestes alçades en té algun dubte, que no crec.

Així doncs, ahir, abans de d’anar a dormir i per celebrar el triomf de l’equip, com que de font de Canaletes aquí van curts, vaig resar tres himnes del Barça, vaig dir en veu alta deu vegades l’alineació de Wembley, de París i de Roma, i davant d’una foto del Profeta Pep extreta d’internet i orientat cap al Camp Nou, vaig fer mitja hora de reverències sentides. Molt sentides.

Visca el Barça i com dirien per aquí (de forma aproximada i segurament amb alguna falta), allez allez moi equipe et courage.

Debat sobre l’estat de la nació… blaugrana.

Cambra dels diputats barcelonista.

President de la cambra: Té la paraula, el molt honorable culé optimista.
Culé optimista: Aquest any ho guanyarem tot! Repetirem èxits, segur. L’any passat va ser el triplet i aquesta temporada serà el sextet: Cooooopa, Lliiiiiga, Champions (pica dues vegades de mans), Champions!! que la guanyarem al Bernabéu marcant-li cinc al Madrid. I a més a més, les dues supercopes, l’espanyola (deixa anar un calfred) i l’europea, i el mundialet de clubs, que aquest any, per fi, serà nostre! No ho dubteu! Som el millor club del món i ho seguirem sent aquesta temporada, no ho dubteu! Amb en Pep, a la fi del món! Visca el Barça i visca Catalunya!

El culé optimista baixa de l’entarimat amb un somriure d’orella a orella. Feliç, cofoi, content i amb molta moral. Sobretot molta moral.

President de la cambra: Té la paraula el molt honorable culé moderat.
Culé moderat: Aquest any serà complicat. Venim d’una temporada passada plena d’èxits, reconeixements i on ho vam guanyar tot. Vam besar la glòria, vam ballar amb l’eufòria, vam arribar a l’olimp del futbol on només hi són els millors. Vam gaudir d’allò més, ens vam emocionar, vam plorar, vam cridar els gols i vam abraçar-nos els uns amb els altres. Vam omplir Canaletes cinc vegades, sinó recordo malament: tres títols més el gol de l’Iniesta contra el Chelsea i el 2-6 contra el Madrid. Però serà complicat. Precisament per això, perquè som l’equip a batre, la gent ens tindrà moltes ganes i els jugadors poden caure en la tant maleïda autocomplaença que tant mals records ens porta a tots plegats. Però hi ha en Pep, i amb en Pep les coses funcionaran diferent, segur. A la més mínima sabrà posar a cadascú al seu lloc. I d’aquesta manera, amb treball i sacrifici, de ben segur que el que hagi de venir vindrà. I si són títols, millor que millor. Visca el Barça i visca Catalunya!

El culé moderat baixa de l’entarimat amb un rostre reflexiu, pensatiu, que mostra preocupació. Però als seus ulls encara hi brilla aquella espurna d’il·lusió.

President de la cambra: Té la paraula el molt honorable culé pessimista.
Culé pessimista: Benvolguts tots! Aquest any ho veig molt negre. Crec, sincerament, que no guanyarem res de res. Guanyar tants títols la temporada passada va ser el pitjor que ens va poder passar. Per què? Doncs perquè ara els jugadors que tenien tantes ganes de títols i tanta fam de glòria i honors, ja l’han tinguda. Ara ja viuran de glòries passades, de trofeus individuals i de lloances tripletistes a tort i a dret. Sortiran al camp pensant que ja tenen guanyat el partit només per vestir la samarreta que vesteixen i per ser els únics a tota Espanya que han guanyat el triplet. Posem-nos, doncs, dempeus, per rebre aquella vella companya de camí anomenada autocomplaença. No auguro res de bo. Això pot ser una hecatombe, una catàstrofe blaugrana sense precedents. I a més a més, la final de la Champions al Bernabéu... el que faltava! Aquest any, la Copa d’Europa és d’ells, com si ho veiés. Els fitxatges que han fet em fan por. I nosaltres, a qui hem fitxat? A ningú! I tot el planter és un any més vell! Quina por! Que Déu ens agafi confessats! Això sí, sort d’en Pep, que sinó no sé on aniríem a parar...


Això seria a grans trets, les tres opinions que ara mateix hi ha entre els aficionats culés. On em situo jo? Uff!! Què complicat! Imagino que al culé moderat. Perquè repetir triplet (o sextet) ho veig francament complicat. Ara, tampoc us dic que no guanyem un dels títols que ja vam alçar la temporada passada. Tot és possible. Com coincideixen les tres opinions (la optimista, la moderada i la pessimista), en que sort en tenim de que el Profeta Pep sigui entre nosaltres. Ell ens guiarà. No patiu. Ens marcarà el camí i la línia a seguir. A nosaltres i, el més important, als jugadors. Sabrà què fer quan les coses vagin maldades (si és que ho van). Parlarà, nosaltres ens l’escoltarem i direm amén, com la temporada passada. Ell ho sap.

De totes maneres, tot i situant-me a l’òrbita del culé moderat, tinc trets del culé pessimista, com no! Ho tinc a la sang, pels gens blaugranes que vaig adquirir del meu pare al néixer. L’altre dia, parlant del partit de la supercopa contra l’Athlétic de Bilbao, va sortir aquella pregunta del sector femení que deia: “Però si juga el campió de Lliga contra el campió de Copa, el partit no s’hauria de jugar, no? Perquè el Barça va guanyar els dos títols la temporada passada.”. Vaig dir que sí, que cert, que tenia raó, però que d’aquesta manera els de la Federació Espanyola de Futbol (o Furbol, com ho pronuncia el president), no farien calaix. Sí, el més lògic seria que jugués el Barça contra el Barça. Llavors em vaig sorprendre amb l’afegitó: “I encara perdríem...”.

Ah!! M’agrada en Pedroooooo, com ja m’agradava la temporada passada. Espero que aquest any tingui més oportunitats. I de nou, malgrat haver alleugerat pes (Hleb i Càceres), encara tenim entre nosaltres el Bacallà... El planter és curt. Molt curt. Massa curt... Però bé, tampoc no tant diferent que el del triplet. Aquest any, cantera al poder!!

Us deixo una foto que vaig fer per les Espanyes, per Galícia. S’ho emmarquen i tot. Llàstima que visquin de glòries passades...
Al del bar li vaig dir que trobava a faltar la foto emmarcada del 2 – 6. Em va mirar malament. Molt malament...

La ruta dels estanys amagats.

És un circuit d’alta muntanya circular de setanta-tres quilòmetres que transcórrer per l’alta Cerdanya, la característica principal del qual és, com el seu nom indica, la descoberta d’estanys per tot el recorregut.
Vagi per endavant que va ser un intent de fer la ruta completa. És a dir, que la idea era fer-la tota, però que finalment no va poder ser. Un intent per dos motius. El primer, perquè ens pensàvem que seria més assequible i que el podríem fer en menys temps del que veritablement anàvem veient sobre la marxa que faríem. Conforme anaven caient els quilòmetres veiem que la previsió de divuit o dinou hores que portàvem no seria possible i que la cosa s’allargava. Al no portar suficient menjar ni aigua, vam decidir retallar camí.

El segon motiu va ser que, coses del destí o de la mala sort, ens vam perdre per la Portella Blanca d’Andorra, fins enfilar-nos a un cim situat a uns 2.800 metres. La nostra sorpresa va ser majúscula, ja que anàvem direcció al port de Vallcivera situat a 2.575 metres d’alçada i el GPS del Xavi només feia que marcar més i més metres per sobre d’aquesta alçada. Finalment i després de veure a l’altre banda de la vall una estació d’esquí vam arribar a la conclusió per majoria que ens havíem perdut i al treure el mapa, vam descobrir que havíem agafat el GR-107 en lloc del GR-11. Coses que passen...
L’aventura començava al poble de Talltendre a les sis del matí. El grup el formàvem cinc valents: el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, la Txell i un servidor. La veritat és que no començava molt bé, ja que un gos ens va donar un bon ensurt quan va aparèixer enmig del camí bordant amenaçadorament amb cara de sàdic, i perquè vam estar un quart d’hora mirant el mapa i buscant senyals que ens indiquessin cap on era el camí. Finalment, els punts blaus ens van dur pel camí correcte.
Però la mala sort no va acabar aquí, ja que passats els primers quilòmetres i arribats al poble de Meranges, el sender que s’havia d’agafar no estava molt ben mantingut i era ple d’ortigues i d’esbarzers. Destrosses indiscriminades a les cames, plenes d’esgarrinxades i picors generalitzats a cames i braços. Res que no ens impedís, però, seguir la marxa, perdre’ns, pujar tarteres de pedres amunt fins a recuperar una pista que va deixar-nos al refugi de Malniu, objectiu d’aquest primer tram.
Allà vam beure aigua ben fresca de la font per recuperar forces, i va aparèixer uns metres més amunt el primer dels estanys. A l’ombra d’uns arbres vam esmorzar els entrepans de truita que havíem preparar el dia anterior, amb molt d’amor i un sol ou per cap, malgrat que n’hi havia divuit. Coses del no preguntar...
Ara el paisatge ja havia canviat i era dels que a mi m’agrada: muntanyes enormes per tot arreu, arbres frondosos, petites cascades d’aigua i tot ben verd. Les forces acompanyaven i vam anar fent camí fins arribar al refugi de Folch i Girona
on una mica més amunt vam veure els estanys aparellats i els estanys dels Minyans.
A dalt de tot, nova pèrdua. Tant anar mirant cavalls i les muntanyes que ens envoltaven, vam tornar a no veure les senyals que baixaven muntanya avall. Després d’un petit gabinet de crisi i de desfer el camí, vam trobar de nou el tram correcte.
La baixada va ser ràpida, perillosa i amb molta pedra, però de les que gaudeixes com un boig deixant-te anar una mica amb la seguretat que et donen els pals per evitar caigudes inoportunes.

Com l’aigua escassejava i, en teoria, que no a la pràctica perquè ens vam perdre, al refugi de l’Illa hi havia font, però quedaven pujar uns cinc-cents metres positius, vam recarregar els gairebé secs càmelbaks amb aigua del riu Engaït, jugant-nos-la a poder agafar algun que altre mal de panxa. Però més val això que deshidratar-se, no? Finalment, no va passar res i els nostres estómacs barcelonins vam tolerar la mar de bé el líquid.
Després de carregar aigua va ser on ens vam perdre. Vam enfilar vall amunt quan hauríem d’haver baixat uns metres per recuperar el GR-11 en lloc d’agafar el GR-107. I res, cap amunt. Pujada constant. Exigent, però a bon ritme per una vall immensament gran i seguint el curs del riu Engaït. Quan vam ser a una alçada d’uns 2.500 metres el sender es va complicar una mica més i va començar a bufar un aire bastant fort que t’empenyia cap a la muntanya (sort que no ho feia cap al barranc!). Quan vam ser a dalt de tot del pic, els cops d’aire eren realment forts. Gairebé eres les tres i encara no havíem dinat. Vam decidir fer-ho després de desfer el camí, al riu on havíem carregat aigua una estona abans. Així que vam menjar quatre coses i vam començar a baixar. Em sinceraré dient-vos que a dalt tenia una mica de por. No pànic, perquè sinó les cames es bloquegen, però gairebé. El vent era molt fort amb cops que se t’emportaven els pals per més fort que els agafessis. Així va ser doncs, quan vaig fer un pacte amb la muntanya: vaig decidir tenir-li respecte, molt respecte, a canvi de que ella no ens traís i ens permetés arribar sans i estalvis a la vall, on ja no hi havia perill de caure muntanya avall. La cosa va anar mig bé. Només lamentar una caiguda del Xavi sense més conseqüències que unes rascades a la cuixa esquerra. Uff!!
Arribats al punt marcat per dinar, ho vam fer. Va ser allà on el Jordi Atleta, tot assenyalant les cames plenes d’esgarrinxades de la Txell, va regalar-nos una de les seves frases que passarà als anals de la història: “Tens gai, Xai Txemi?”. Pels que no tingueu diccionari Català-Atleta Atleta-Català, la traducció de la frase és: “Tens gat, Txell?”.

Allà vam decidir que retallaríem la ruta, baixaríem per la Vall de la Llosa, empalmaríem amb Can Jan de la Llosa i d’allà uns deu quilòmetres més fins al cotxe. Ens vam salvar de la pluja per ben poc. De fet, arribàvem a Talltendre quan començava a caure alguna gota. Cansament generalitzat, però contents.
Finalment, uns cinquanta-dos quilòmetres en unes catorze hores per superar un desnivell positiu de 2.900 metres. I gairebé tot, menys el començament i el final, en alçada, per sobre els 2.000 metres, que és el que va bé per entrenar.

Si voleu veure fotos, podeu anar aquí.

Queda declarat el període oficial de vacances a la banyera.

Avui dilluns oficialment agafo vacances. No unes vacances qualsevol, sinó unes merescudes vacances. D’aquelles que tens ganes que, per fi, arribin. No acostumo a agafar ponts a no sé que sigui estrictament necessari, per això també se’m fa més llarga l’espera. Així que a partir d’avui dilluns dia tres d’agost, queda declarat el període oficial de vacances de la banyera. Cinc setmanes llargues i seguides que segurament se’m faran d’allò més curtes. L’agenda la tinc bastant plena i hi he encabit de tot: festes majors, viatge a Galícia, una mica de Barcelona i anada a Chamonix per fer la TDS de Mont-Blanc. Pendent queda, potser, fer alguna petita escapada a algun lloc. Ja veurem. Temps al temps... i a la improvisació!

És per això que suposo que ni podré connectar-me molt a internet, ni visitar blocs, ni estar amb tots vosaltres. Us demano disculpes, però les vacances bé s’ho valen! jejeje

Així doncs, companys, amics, seguidors, coneguts i saludats, que tingueu unes bones vacances, les gaudiu tant com espero gaudir-les jo, desconnecteu molt de la feina i torneu amb forces i energies ben renovades pesant... amb les vacances de Nadal!

Ge Pe Esses.

El diumenge passat mentre pujàvem amb cotxe cap a Fontalba per fer l’Olla de Núria, teníem una conversa apassionant: la vida abans i després de l’existència dels GPS fa la nostra societat de consum. Tot va venir perquè el meu GPS ens va indicar que ens desviéssim per una carretera que ell indicava com a sentit contrari al que circulàvem (i un servidor no s’havia equivocat, malgrat que eren les cinc del matí). Evidentment, el meu comentari va ser: “Aquests d’obres públiques l’han cagat!!”, perquè el que marca el GPS va a missa. És savi i mai s’equivoca.

Llavors va ser quan el Fermí va començar a citar noms de carreteres, sigles rares com AP-7, C-33 o B-20 i un tal eix transversal. Li vaig comentar que l’únic eix que jo coneixia era l’Eix-lecker, aquella famosa cadena de botigues de nom alemany on pots trobar tota mena de productes de neteja i quelcom més.

La meva teoria, que els vaig explicar amb tots els ets i uts, és que no hi havia vida abans del GPS. És a dir, que els cotxes anaven i venien sense rumb (cas que funcionessin) ja que era impossible que els conductors s’orientessin en condicions. És més, la gent no explorava territoris nous perquè es perdia. Un servidor, com que només sabia anar fins a Sitges (cap al sud) i fins a Lloret de Mar (cap al nord), no coneixia res més de la geografia catalana. Per mi l’interior era tot un misteri de pobles inexplorats i de tribus estranyes, per molt que parlessin el meu idioma. Anava alternant: un cap de setmana a Sitges i un cap de setmana a Lloret. Ara em troben a faltar als dos llocs, perquè quan sento el nom d’un poble o ciutat, m’entren unes ganes boges d’introduir-lo al GPS i... carretera i manta cap allà.

És clar, que aquesta teoria us l’exposa un que, abans que em regalessin el GPS que obra en el meu poder fa tres anys per Nadal, el dia anterior d’anar a qualsevol lloc on no hi havia estat mai, trucava al meu GPS (Gran Pare Sabiut) particular i li feia dues preguntes clares i concises:
a) Per on havia de sortir de Barcelona (Diagonal, Meridiana, ...).
b) Com carai s’anava al lloc en qüestió.

El Fermí també em va parlar d’una mena de mapa imprès en paper, del que encara és devot i fidel, que es desplegava i on estaven dibuixades totes les carreteres i autopistes del país (en blau les autopistes, en vermell les nacionals...). També va citar una gran desconeguda: la Guia Campsa de carreteres, que es veu que era un totxo de llibre que cada any treien una edició actualitzada en paper. Impensable! Amb la facilitat que s’actualitza per internet el meu GPS!

Ah!! I no us penseu, que jo fa anys vaig fer els meus intents d’anar als llocs amb les instruccions impreses d’alguna d’aquestes pàgines d’internet que et diuen per on has d’anar: passats 5 quilòmetres agafi la carretera tal, per girar a l’esquerra el següent carrer i passats nou coma tres quilometres (com si els comptés) desviar-se a la dreta seguint la senyal tal.... Uff!! Impossible arribar-hi sense perdre’s pel camí com a mínim quatre vegades cada trenta quilòmetres.
En fi, que aquest aparell és un dels invents millors del segle, perquè és o no és molt gran que et diguin que has d’anar a un número d’un carrer d’una ciutat d’un país d’un continent on no has estat mai i sense saber on està i només seguint les instrucció que et va dient hi arribis? Senyors, em trec el barret! Visca la tecnologia!

El nou nou.

Ja està aquí. Punt i final al serial de l’estiu. Ahir, presentació del successor d’en Samu, qui ha d’agafar el seu relleu a la davantera del Barça. Nou per nou (que no vuitanta-u). No en va, l'Ibramovic s’ha enfundat el número nou a la samarreta. És el nou nou. L’home més car de la història del Barça. Operació, però, que malgrat el preu ha sortit rodona: en Profeta Pep s’ha tret un pes de sobre i li han portat finalment del davanter que va demanar. I, per cert, no us deixeu enganyar. La premsa parla molt. El fitxatge ha estat car, però tampoc els setanta-cinc o vuitanta milions que he escoltat. La meva teoria és que Eto’o ha sortit amb la carta de llibertat encoberta o, com a molt, si voleu el preu del camerunès hagués estat, com a molt, quinze milions. No oblidem que només li quedava un any de contracte. Una altra cosa és, en condicions normals (és a dir, que li restessin dos o tres anys per acabar contracte), el seu preu al mercat, que no ho dubteu seria d’uns seixanta milions d’euros. Però això, repeteixo, amb unes altres condicions.
Per cert Samu, gràcies. Moltes gràcies per tot. Saps de sobres que no t’oblidarem. Ets ja història i has fet història, com els grans. I estàs entre els grans. Els molt grans. Com toca. Amb les teves coses bones i dolentes. Amb els teus gols i les teves frases fora del camp. Amb tot això, gràcies! De tot cor!
Gran repte, doncs, el que t’espera, Zlatan. I sort. Molt sort. Fes-nos fruir com ho ha fet l’Eto’o. Enamora’ns. Enlluerna’ns. Fes-nos vibrar. Esbalaeix-nos. Deleixa’ns. Fes-nos xalar. Colpeix-nos. Deixa’ns bocabadats. Roba’ns el cor. Fes-nos feliços. Emociona’ns. En poques paraules: marca gols. Molts gols. Aquí som senzills. Si fas això, ens tindràs a la butxaca. És clar que amb frases com aquestes...
... no trigaràs molt de temps en tenir-nos del teu costat. Benvingut!

L'Olla de Núria.

L’Olla de Núria és un recorregut que careneja les muntanyes que envolten el Santuari de Núria, situat a la vall. És un continuat de pujades i baixades a pics situats entre els 2.600 i els 2.910 metres. No té pèrdua, ja que els camins estan molt ben marcats, sense necessitat de senyalització i amb unes vistes formidables de tots els encontorns. Un bon entrenament en alçada de cara al repte de l’estiu de Mont-blanc, la TDS.
L’aventura comença el diumenge, ben d’hora. El despertador sona a un quart de cinc (uff!), per passar a buscar al Fermí i la Maria a tres quarts de cinc i per arribar a un quart de sis a Santa Perpètua on havíem quedat amb el Juanito i un cunyat i un amic seu. Després d’un cafè a Ripoll, arribem al punt de partida, Fontalba, i a les vuit del matí ja estem enfilant-nos camí del Puigmal.
Un cop a dalt, i després de passar pel cim de la Dou, toca esmorzar tot resguardats en un petit raser fet amb pedres per protegir-nos del vent. A dalt, uns valents han fet nit dintre d’una tenda de campanya i es lleven quan nosaltres estem mig acabant els entrepans.
Seguim el camí, muntanya amunt i avall, amb ànims engrescadors, un ambient altament coordial i escoltant les històries, anècdotes i consells del Fermí (és un llibre sense fons i un pou de ciència). No hi ha pressa. Anem per lliure i a gaudir del paisatge. A xalar de les vistes. A passar un diumenge al matí rodejat de muntanyes i bona companyia.
I un darrera l’altre, els cims van caient: el Petit Segre, el Puigmal de Segre, Finestrelles, Puig de Nuria, Pic d’Eina, el Noufons i el Noucreus. Aquí, la Maria, el Juanito i un servidor, decidim tirar cap al Santuari. Ja n’hi ha prou per avui, ja que el cap de setmana vinent uns van a fer cavalls del vent i un servidor va a fer la Ruta dels estanys amagats. No es tracta de deixar-s’hi la pell. La resta del grup, però, decideixen tancar el cercle i acabar de fer un parell de cims que mancaven.
Ens reunim a Núria, dinem, i a dos quarts de cinc ens posem en marxa rumb a Fontalba, on una mica abans de les sis i després de fer l’últim tram bastant planer corrent sota el crit de “Per la TDS!!”. En resum, unes deu hores (no totes caminant!) i uns uns trenta-dos quilòmetres per rematar un dia genial.
Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.

Ah!! Se m’oblidava. Des d’aquí, felicitar al Juanito i al seu cunyat que, sense dormir la nit abans per sopars i festes posteriors diverses, van aguantar com uns campions.

Què se’n va fer realment d’en Frodo Bolsón.

Després de la iniciativa que va encetar en XeXu fa temps amb aquest fantàstic post, sé que vaig amb retard, però més val tard que mai, decideixo afegir-m’hi tot penjant una història de collita pròpia que espero compleixi els requisits.


Quan Frodo Bolsón va decidir marxar amb en Bilbo, agafar el vaixell que el portaria a l’oblit etern, va plorar. Va ser una decisió difícil, meditada, fil per randa, amb tots els ets i uts, fins que finalment va adonar-se a que Hobbitton ja no hi tenia lloc. Allà mai podria ser el mateix. Després de salvar la Terra Mitja, destruir l’anell amb el foc que va ser forjat i ser salvat a l’últim instant per les àguiles, la popularitat no deixaria d’assetjar-lo. Ell voli tranquil·litat, repòs, descans, ... i sobretot ell volia... ser artista!! Era el somni de la seva vida. Sempre ho havia desitjat. Fer pel·lícules, triomfar com estrella del cinema, representar papers principals, trepitjar estores vermelles, ... En definitiva, ser reconegut com un dels millors actors.

Tant bon punt el vaixell va arribar al seu destí, ell va posar-se mans a l’obra. En Bilbo havia triat com a lloc de residència una petita ciutat costera en ple boom immobiliari anomenada Marbella. Aquell era el paradís del descans, de les paelles, de les platges massificades i de la jet set.

Els començaments van ser durs, com tots els inicis. Has de demostrar, d’ensenyar, de captivar, d’emocionar, de vendre’t. I mica en mica, com una formigueta ho va anar fent. Figuren al ser haver pel·lícules com “Tio, ¿de verdad vienen de París?”, “Un curita cañón”, “Jenaro, el de los catorce”, “Manolo la nuit”, “Vente a ligar al Oeste”, “Los pecados de una chica casi decente”, “Fin de semana al desnudo” o “Celedonio y yo somos así”. Però “París bien vale una moza”, va ser la que llençar-lo cap a l’estrellat, la que, per fi, el va reconèixer com un actor consagrat.

Perquè companys, agafeu-vos fort, ell va triomfar amb el nom d’AlFRODO Landa! Gran entre els grans! Reverències!

TDS: Carte Coureur 2009.

La setmana passada vaig rebre correu a casa. Carta d’aquelles que només treure-la de la bústia i mirar el sobre per fora ja set posen alerta tots els sentits. D’aquelles que pel mata-segells ja saps que ve de fora, de lluny, de França. Amb un tampó han col·locat a la carta: “LES TRAILERS DU MONT-BLANC” ì més avall apareix la paraula Chamonix. Com m’agrada!! I m’agrada perquè ja es comença a respirar el gran repte. Començo a pensar en el gran objectiu. Comença tot plegat a fer olor a Ultra-Trail. Flaire a agost.

Vaig obrir la carta i dintre un full doblegat per la meitat on et confirmen en castellà (tota una deferència perquè a la pàgina web estan gairebé tots els idiomes menys el català i aquest) l’inscripció a la prova. Quan vaig aquest full va caure al terra això:
La Carte Coureur 2009. És a dir, la targeta de corredor de l’edició d’enguany, que et reporta tot un seguit d’avantatges en la teva estada pel Mont-Blanc, com descomptes als establiments adherits, pàrquing gratuït i poca cosa més. Ah!! Important!! També serveix per poder recollir el dorsal el dia indicat. Un dorsal que ens ha de portar a la glòria. A acabar la marxa més llarga a la que m’he presentat mai. Un total de 106,4 km amb un desnivell positiu de 6.700 metres. Tremolo!

El meu petit racó.

Seguint la proposta del bloc d’en XeXu, aquí us deixo una mostra del meu petit racó on m’inspiro i escric gairebé tot el que penjo al bloc. Sóc un personatge itinerant, així que tinc diversos llocs, però la majoria els redacto tancat entre aquestes quatre parets.
Si us fixeu en els elements que composen l’habitació, podreu veure:

a) Una estufa de gas butà petita que no he utilitzat mai en la meva vida però que vaig portar de casa el meu pare i l’utilitzo, com podeu veure, únicament de tauleta supletòria.
b) Uns quants llibre, que sempre m’acompanyen allà on vaig.
c) Diversos bovines de DVDs i CDs, que no poden faltar mai.
d) Una impressora que crec que he utilitzat només un parell de vegades. La de la feina, imprimeix infinitament millor!
e) Un quadre partit per la meitat on hi ha una caricatura meva que va regalar-me l’Alba.
f) La pantalla de l’ordinador alçada amb un llibre que van donar-me en un curs.
g) Un sarcòfag d’imitació (sóc un amant de l'antic egipte). Si l’obres, hi ha uns prestatges on guardo, com no, llibres. De tant en tant em tanco jo dintre a dormir quan el soroll al carrer és insuportable. Per això em conservo tant jove...
h) Finestra amb plantes, semblant a la dels del PIT i infinitament pitjor que la d’en XeXu.
i) Cadira groga, evidentment de l’IKEA.
j) Moble adquirit a MAKRO.
k) Crec que no em deixo res...

Per qualsevol altre pregunta, adreceu-vos a l’apartat comentaris.

P.D.: perdoneu el desordre!

Dos anys.

Avui estic d’enhorabona. O està d’enhorabona millor dit. Del bloc parlo, que avui fa dos anys que va obrir portes, va llevar àncores, va fer el seu primer pas, digueu-ho com millor us sembli, un dimecres divuit de juliol de 2007. Potser ho trobareu estrany, però encara recordo el dia en que vaig asseure’m a la mateixa cadira davant del mateix ordinador on ara estic escrivint aquest post i vaig començar a escriure el primer esbós, l’article inicial que penjaria, la meva posada en escena, evidentment, en català. I després del primer en va venir el segon, i després el tercer, i així fins un total de quatre-cents setanta quatre (o quatre-cents setanta cinc si comptem aquest). Uff!! En són molts, no? I dona per parlar de moltes coses, encara que moltes vegades un servidor sigui monotemàtic. O bitemàtic, ja que escric bastant sobre les meves grans dues passions a la vida (a part de l’Alba que sempre intenta estar al meu costat): el meu Barça i les marxes per la muntanya.

Molts m’heu preguntat que d’on ve aquest nom tant curiós (no us ho negaré) pel bloc. Ara us ho explico, perquè quedi palès i públic. Com deia abans, encara recordo el dia en que va començar tot. Una vegada escrit l’article a casa meva, vaig anar a casa la meva mare (una dona moderna i endollada al món de les últimes tecnologies) a connectar-me a internet (ella té internet a casa, jo no, coses de la vida...), i donar-me d’alta al blogger. Mentre durava el procés, estava parlant amb l’Alba per telèfon i li comentava que no sabia com titular el bloc, que no me’n sortia. Sempre quedava la típica opció de titular-lo: “El bloc d’en Jordi”, però no em feia el pes, era massa d’estar per casa. Volia un títol enginyós! Xerrant va dir-me quelcom semblant a tinc molta calor i he omplert la banyera d’aigua freda. Em vaig quedar glaçat (mai millor dit), petrificat. Ja tenia nom pel bloc! Original, diferent, únic... Li vaig donar les gràcies i crec que li vaig penjar, ara no ho sé. Que ho digui ella... però des d’aquell dia no em parla... jejeje I així va començar tot. Ah!! I coses de la vida, un servidor que és molt home, mai seria capaç de posar-se dintre d’una banyera amb aigua freda. Com més calenta millor!

I des de que estic dintre d’aquesta nostra catosfera quatribarrada, em sento com peix a l’aigua (freda). I és que els blocs són com la vida: coneixes gent (però virtualment) que un bon dia formen part del teu món; gent que només està de pas, amb els que creues dues o tres frases; amics de fa anys, de l’escola, que em diuen que saben de mi pel que escric al bloc (eh, Jorgito? Sí, sí, tu... ); gent amb la que et llegeixes de tant en tant, i t’emociones quan et deixen un comentari; gent anònima que et llegeix però mai s’atreveixen a escriure cap opinió per vergonya o perquè són així, i a les que ara mateix els animo que a que ho facin; gent que ha marxat i que ja no tornarà; gent que s’ha agafat un període sabàtic, que ja no passa pel bloc (ni pel meu ni pel seu), però que de segur que quan ho tornin a fer em farà molta il·lusió tornar-los a retrobar; gent entranyable amb la que em trobo de tant en tant quan vaig a fer alguna marxa; i gent que he conegut en persona, com l’Alex, l’Òscar i l’Assumpta, grans persones, i que ens uneix un Cor anginesc i una promesa complerta. Però tots, coneguts i no coneguts, bona gent, que és el que interessa! Gent meravellosa, oberta, senzilla, màgica, fantàstica, increïble, formidable, única, ... En definitiva, que aquest bloc amics (permeteu-me aquesta deferència), no seria res sense tots vosaltres, que sou els verdaders protagonistes. Els que amb més o menys ganes em llegiu, em comenteu i m’aguanteu les meves paranoies... sempre amb clau d’humor, és clar. Perquè la vida, sense un somriure al llavis, no és vida. I si un servidor, deixant a part la modèstia, en pot arrencar algun, doncs ja em dono per satisfet.

Ara ve aquella part en que hauria de donar les gràcies (com als Óscars de Hollywood) al qui em van animar, els qui m’empenten a seguir, a la meva mare que sempre està al meu costat i gairebé cada dilluns em baixa carn del poble (i un fuet quan li demano), al meu pare que em truca cada dia i es preocupa per mi, a la meva tieta, fidel seguidora del bloc (quan té temps i se’n recorda), a la Moreneta per ser com és i guiar els passos de tots els catalans, a la Guillermina Mota pel seu remena nena, a les Tresines, les més bones veïnes que es poguessis a una escala trobar, ... Però no, no vull posar noms. No vull personalitzar en ningú ni en res. Ho faré de manera anònima, sense cita a ningú. Només amb un MOLTES GRÀCIES A TOTS!

Racons.

Hi ha llocs a Barcelona on el temps s’atura per uns, passa lent per d’altres, o simplement no passa pels de més enllà. Racons. Parts de la ciutat on no existeixen ni les hores ni els minuts, perquè senzillament perds la noció de com passen: lents, ràpids, ... Llocs on podries passar-hi llargues estones embadalit, mirant, guaitant, esperant, ... Hi ha gent que frisa per entaular converses amb d’altres, qualsevol tema o excusa és bona. Hi ha d’altres que s’estan asseguts. D’altres que prefereixen estar dempeus tot voltant amb les mans a l’esquena i passejant la mirada pels aparadors o els expositors que allà es poden contemplar. D’altres es distreuen llegint un llibre, mirant el tràfic a través dels vidres, recordant velles cançons, escoltant-ne de noves pels reproductors moderns de música. Cada persona executa a la perfecció el paper que té assignat.

Hi ha racons a Barcelona on tot això és possible. Efectivament, com haureu endevinat molts de vosaltres, estic parlant de les botigues Movistar. Acaben amb la meva paciència. No puc, ho sento! És entrar allà i capbussar-se en una dimensió paral·lela de realitat-temps, on pots estar estona i estona esperant a que acabin d’atendre a les mateixes persones que ja estaven atenent quan tu has entrat fa tres quarts hora. Incomprensible! Hi ha botigues a Barcelona on et facin perdre tant els nervis de tant lents que atenen a la gent? Penso ara en el Caprabo de la cantonada i en aquella caixera que es mira un a un cada paquet abans de passar-lo per l’escàner i sumar el seu preu al total acumulat, però crec que la seva velocitat es podria considerar de creuer comparada amb la gent que atent en aquestes botigues de telefonia. Intento fer-me veure poc (per no dir gens) en aquest tipus de llocs. Ara, quan hi he d’anar per fer alguna pregunta o gestió ja tremolo. I sempre acabo marxant i proposant-me de tornar l’endemà que segur que hi haurà menys cua, els ordinadors els deixaran donar d’alta els nous contractes, el dependent sabrà com funciona el contracte al que vol subscriure’s el client, o tindran aquell model de telèfon que vol aquell senyor cagadubtes perquè no s’hagi de mirar de dalt a baix el catàleg i hagi de tornar a escollir de nou.

Tinc pensat anar-hi aquest dissabte de nou. Provar-ho. Per intentar-ho, que no quedi. Ara sí, barallo dues opcions: anar-hi a passar el dia amb motxilla, carmanyola i un bon llibre, o fer cua per la nit, com si d’un concert es tractés per ser el primer i enllestir-ho el més aviat millor. L’opció de la motxilla, no em desagrada...

Si entreu algun dia en aquests racons, sort!

Educació.

Sempre m’han ensenyat els meus pares que l’educació és un dels principals valors que una persona pot tenir. Un bona tarda o un bon dia quan et creues amb algú al carrer, un puc ajudar-lo a portar els paquets si alguna persona va carregada, a obrir la porta de l’ascensor i deixar entrar a la gent primer i preguntar a quin pis van (també m’han ensenyat que una de les millors converses d’ascensor és sobre el temps que fa i farà l’endemà o si ve una onada de calor, fred o de pluges, estirar fins a tres o quatre dies), a preguntar com es troba alguna persona que ha estat malalta, a donar les gràcies per alguna cosa, ... En definitiva, ser educat.

La televisió també ens ha donat mostres del que és ser educat. Recordo la Lina Morgan cantant aquella cançó al final del seu espectacle d’ “Agradecida y emocionadaaa, solamente puedo deciiiiir: ¡¡gracias por veniiiiir!!”. També em ve al cap el gran Bernardo, guitarra en mà, amb la seva cançó que parlava sobre com belava la seva ovella i com li contestava el seu corder fent baaaaaaaa i acabar tot fent inclinacions de cap i donant les gràcies repetides vegades al respectable. Els presentadors dels telenotícies sempre diuen aquella frase de “Gràcies per la seva atenció i fins demà”. Els encarregats de presentar grans concursos sempre donen les gràcies al públic per participar tot enviant SMS o trucar als telèfons 806 (que es veu que valen molts diners el minut). No recordo cap capítol de Barrio Sésamo on ens ensenyessin a donar les gràcies (la meva memòria moltes vegades falla), però si el Conde Drácula ens ensenyava a comptar al ritme d’ “Al rico helado de piña para el niño y la niña” i l’Epi i el Blas ens donaven lliçons de convivència, segur que en algun moment ens van mostrar com es donaven les gràcies. En definitiva, que ens han ensenyat a ser educats.

El dissabte, vam anar al Tibidabo amb uns amics. Després d’un saldo al meu favor de dues pujades a l’Huracan, dues voltes a la nova Muntanya Russa i una volta amb els autos de xoc, vam fer una cua d’una hora i mitja (hi ha coses que no canvien) per entrar al Passatge del Terror (que tampoc canvia, ja que feia molts anys que no hi havia entrat, però vaig poder observar que els personatges són els mateixos però amb uns anys més). Vam entrar amb aquests amics (en total érem sis del grup de deu que completaven uns francesos adolescents cagats de por) i jo ocupava la segona posició del grup. Darrera meu, l’Alba, el Toni i la Gemma. La Gemma, fent seva aquella frase castellana (que no he trobat traducció al català) de es de bien nacidos el ser agradecidos i mostrant una gran educació que segur que de ben petita li han ensenyat, quan sortia el personatge encarregat de donar-te l’ensurt, ella:
a) Cridava i s’espantava (com s’espera de qualsevol mortal que entri en aquest tipus d’atraccions).
b) Deia: “D’acord, d’acord”...
c) ... per acabar amb un “Gràcies!”, per l’ensurt, s’entén.

Des d’aquest post, voldria dir-te, Gemma, que està bé ser educat, però no cal anar agraint a cada personatge que apareix l’ensurt que t’ha donat. I es que hauríeu d’haver vist la cara que posaven els pobres monstres...

La carta.

Avui em trobo aquesta carta a la meva bústia. Sense destinatari i sense remitent. Únicament la paraula MARCADENIA, el típic “franqueo pagado” en lloc del segell acompanyat de la paraula urgent i un MUY PERSONAL i BARCELONA.
La carta diu, paraula per paraula i majúscula per majúscula, el que transcric a continuació. En vermell i entre parèntesis, el que anava pensant mentre la llegia:

JULIO 2009.
BARCELONA.
MUY PERSONAL.
(Mira, com els del PIT)

APRECIADA AMIGA: (comencem malament, que un, si és quelcom, és amic, matxo i molt matxo, dels de tota la vida! Amb pèls al pit!)

EL PASADO AÑO Y, POR EL MOTIVO QUE FUERA, NO VINISTE (així m’agrada, que em tutegin) A RECOGER LOS CINCO REGALOS (cinc regals? I jo els vaig deixar escapar? Juraria que a mi ningú em va avisar...) QUE TENÍAMOS QUE ENTREGARTE. ESTE AÑO, Y POR ÚLTIMA VEZ, SI VIENES A VISITARNOS TE LOS VAMOS A ENTREGAR, PERO ACOMPAÑADOS DE 10 REGALOS MÁS. (Toma ja! Sóc l’amic/ga més afortunat del món! Ni pel meu aniversari rebo tants regals!)

- PRECIOSO COLLAR IMANTADO DE 60 CM, CON AUTÈNTICAS PROPIEDADES TERAPÉUTICAS (Ostres què bé! S’hauran assabentat de les meves lesions!)
- PRÀCTICO MONEDERO UNISEX (sort que malgrat ser amic, és unisex!)
- GAFAS DE SOL PARA SEÑORA (bé, les hi podria donar a l’Alba)
- GAFAS DE SOL PARA CABALLERO (aquestes són per mi! Hauré de preguntar si me les poden fer graduades..)
- PRECIOSO Y PRÀCTICO LLAVERO EN PIEL (bé, no seria de les millors coses, però a cavall regalat...)
- MODERNA CORBATA DISEÑO EXCLUSIVO (segur que al Corte Inglés no la tenen!)
- EXTRAORDINARIO RELOJ DE CABALLERO COLECCIÓN “MASTER IN” (no, si d’aquesta reunió, o el que sigui, sortiré vestit de cap a peus)
- AUTÉNTICO MANTÓN DE MANILA (no, no pot ser! La il·lusió de la meva vida!) FABRICADO EN TELA SUAVE (ummmm) Y ASEDADA DE HILO ENTRELAZADO (tot un somni!), BORDADO A MANO (quina feinada!) EN DISEÑOS FLOREADOS (sí, sí!!) CIGARRERA (commorr! Cigarrera?) (DISPONEMOS ÚNICAMENTE DE 250 MANTONES PARA LA ZONA Y USTED ES UNA DE LAS ELEGIDAS PARA LUCIRLO) (ja veus tu, quina potra que he tingut!)
- AMPLIO Y PRÁCTICO BOLSO PARA LA PLAYA Y COMPLEMENTO DE SPORT (els hi comentaré si me’l poden canviar per una altra cosa perquè jo a la platja no hi vaig mai...)

ESTOS 15 REGALOS (un moment perquè jo només n’he comptat 9, a no ser que precioso y práctico comptin com a dos que serien 11, la cigarrera sigui un estri per guardar cigars, que serien 12, uff!! No em surten els comptes... Hauré d’anar a La Caixa – Parlem?) LOS RECIBIRÁS VENGAS SOLA O ACOMPAÑADA DE TU PAREJA. (veus, no són gens discriminatius! Així m’agrada! Perquè sino, hagués anat sol, segur! Jo no em quedo sense els meus 15 regals!) PUEDES INVITAR AMIGAS O PAREJAS, QUE POR VENIR CONTIGO RECIBIRÁN LOS MISMOS REGALOS (quin txollo!! Portaré a totes les meves amistats. Ja veureu què bé que ens ho passarem! I farem nous amics i intercanviarem regals!)

ESTOS 15 REGALOS (què no, que en són nou!!) LOS PUEDES RECOGER TOTALMENT GRATIS (sí, sí, m’havia quedat clar...) EN:

LUGAR: HOTEL CATALONIA PARK PUTXET (algú sap on està?)
C/ PUTXET, 68-74
C.P. 08023 BARCELONA

FECHA: JUEVES 9 DE JULIO DE 2009-07-07
HORARIO MAÑANA: 10:00 Y 12:00 H
HORARIO TARDE: 18:00 Y 20:00 H (em va bé qualsevol d’aquests dos horaris!)

LA EMPRESA GARANTIZA LA ENTREGA DE ESTOS 15 REGALOS (només faltaria...)

NOTA: IMPRESCINDIBLE PRESENTACIÓN D.N.I. MAYORES DE 30 AÑOS
AFORO LIMITADO SEGÚN REGLAMENTO HOTELERO (Es pot llegir a algun lloc?)

POR MARCADENIA, S.L.
Alfonso y Ricardo
(Jo, Jordi. Molt de gust!)

NOTA: SI NOS ENSEÑAS 50 EUROS (¡¡¡SÓLO ENSEÑAR!!!), (home, jo per 15 regals els ensenyo el que faci falta! De totes maneres ara corro al banc a treure tots els meus estalvis en múltiples de bitllets de 50 euros!) TE REGALAREMOS OTRO OBSEQUIO MÁS (i n’aniran 16!! El no va más!)


Ja veieu per on van els trets en temps de crisi. Estafes, enganyifes i més... Què trist!! El millor de tot, però, el tema del bitllet de 50 euros!! No em negareu que és un puntàs!

Núria-Queralt’09: crònica d’un abandonament.

De vegades les coses vénen com vénen. No s’hi pot fer res. Hi ha moments en que s’està més preparat que d’altres. Hi ha instants. Hi ha pujades. Hi ha baixades. Hi ha muntanyes. Hi ha circumstàncies. Hi ha companys, amics. Hi ha decisions que fan mal. Però sempre, sempre, hi ha una primera vegada. I aquesta és la història del meu primer abandonament. La crònica d’una mort anunciada, es podria dir, ja que durant aquesta temporada sempre he dit que de cap no vaig molt bé, i és segurament la principal roda de l’engranatge de tot plegat. Està bé físicament és molt important, però estar-ho mentalment encara ho és més, sota la meva opinió. I si el cap no tira, per molt que les cames estiguin bé, no hi ha res a fer.

La Núria-Queralt i les circumstàncies, sobretot, han servit per posar a cadascú al seu lloc. A mi m’han ensenyat que aquesta temporada no és la meva. Que hauré de patir de valent. Que hauré de suar. Que hauré de lluitar. Que hauré de treure forces d’on no n’hi hagi. Que el repte més important de la temporada que arribarà a l’agost és encara més dur que aquesta Núria-Queralt. Segurament trobarem unes altres circumstàncies, o no, ja veurem. Però l’únic que sé és que el test, el gran test abans d’afrontar la prova del Mont-Blanc Sur les traces des Ducs de Savoie, ha estat un fiasco. Un fracàs. Dels cent quilòmetres de que constava la prova només em vam fer vint-i-set. Vam arribar fins La Molina i allà ens vam quedar. La logística ens va permetre disposar d’una casa relativament a la vora, d’un llit on poder intentar dormir (dic intentar perquè només vaig poder aclucar els ulls una hora) i d’una taula on poder sopar mitjanament decents.

La crònica d’aquest abandonament aniria més o menys així:

Sota uns núvols amenaçadors i amb unes petites gotellades anteriors que ja ens avisaven del que ens trobaríem, a dos quarts de quatre es va donar la sortida de Núria amb una peculiaritat: es sortia un a un, ja que prèviament havíem de passar per un lector que ens llegia el codi de barres del braçalet.

Es va posar a ploure quan portàvem uns tres quarts d’hora caminant. Bé, a ploure és un dir, perquè immediatament va començar a caure pedra. I quina pedra! De la mida entre un cigró i una llentia.

Vaig donar gràcies que a Núria m’havia comprat un impermeable, ja que el meu l’he perdut o no sé on l’he posat. És igual, crec que són els 104 euros millor invertits dels últims temps! El canvi de recorregut d’un tros respecte als anys anteriors, feia que no sabéssim què ens trobaríem. Només sabíem que la pujada pel Pas dels lladres, aquest any era de més avall i que patiríem més.

Ens anava passant gent que no duia impermeable, només amb samarretes de màniga curta. Xops de dalt a baix. Calats d’aigua. Nosaltres anàvem fent, amb compte, ja que les pedres relliscaven, els pocs rius que vam travessar baixaven plens, els corriols ja eren tolls d’aigua i el fang no era molt fiable per recolzar el peu. Tot i això, vam aconseguir arribar a l’avituallament bé de cames i sense cap contratemps.

Després de mig avituallar-nos sota una pluja constant, afrontàvem la pujada al Pas dels Lladres. Una ascensió de 700 metres positius que ens havia de deixar als dos mil cinc-cents i pocs metres d’alçada per una pendent fortíssima on no ni ha camí, sinó que la consigna és anar fer per allà on puguis. Aquí van començar a venir els contratemps, uns darrere els altres. Un dels pals que utilitzo principalment per baixar i per les pujades fortes, no enroscava bé, així que quedava més curt del compte. No passa res, això és del tot salvable. Després, però, quan portàvem poc de pujada, havíem de travessar un riu on utilitzaves una roca que hi havia al bell mig per facilitar el pas a l’altra banda. Mala sort la meva quan al donar-me impuls, saltar i recolzar el peu dret a la pedra, aquest va relliscar. Llavors, en un instant brevíssim de veure’m dintre el riu sense poder-hi gairebé fer res, vaig decidir que en lloc de caure dintre, intentaria donar-me impuls amb l’altre peu per tal de poder arribar a l’altre cantó com fos. I així va ser, però amb la mala sort que, sí que ho vaig aconseguir, però vaig caure de nassos al terra fent-me mal al peu i al canell. Millor això que caure i mullar-me encara més, què voleu que us digui. Per un moment em van passar per davant les imatges del Jordi Atleta caigut al riu a la Marxa Romànica de Navàs. Jo vaig ser més digne...

Vam seguir pujant i ara la plovia i pedregava molt fort. A més a més, s’havien de sumar les ràfegues de vent lateral que patíem i xops que anàvem (imagineu-vos els que no portaven impermeable) perquè l’aigua havia traspassat. Llavors va ser quan va començar a aparèixer el fred. Molt fred. A mi em costava parlar i tot! Quan vaig veure que allò no podia acabar bé va ser quan davant nostre va caure un llamp i immediatament vam sentir un tro fortíssim a sobre nostre. Allò era la guerra: nosaltres contra la muntanya i els elements.
Un cop a dalt, amb els peus mullats, calats d’aigua, vaig comentar als companys que com ho veien. Si volien seguir. Vam arribar a la conclusió que el millor era plegar al proper control. I va ser llavors que vam posar el xip de passeig. I quan desconnectes el xip, quan canvies el cedé, després diria que és gairebé impossible tornar a entrar en ritme de competició. I això és el que ens va passar, ajudats per uns peus completament molls i uns intents de nafres que pugnaven per sortir. Desconnectes i les cames ja no van. L’aire que entra ja no és el mateix. L’energia sembla evaporar-se. Les ganes de seguir endavant s’exhaureixen. I tot, tot, ho engegues a rodar. Això sí, sempre amb bon humor!
Aquesta és, a grans trets, la crònica del meu primer abandonament. Com m’he sentit? Doncs crec que vaig fer el millor que vaig poder fer, per tant, contra això, no s’hi pot fer res. Només resignar-se i pensar que en una altra ocasió serà. Sabia que tard o d’hora aquest moment havia d’arribar...
Ah!! Una de les coses bones que m’emporto és haver pogut, per fi, conèixer a dos companys de bloc, el Fran i en Karli. Vam xerrar, vam riure i ens vam desitjar sort.

Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.