Supercampions… novament!

Companys i amics barcelonistes. Chamonix (França) ja fa olor a blaugrana! Avui, pels carrers d’aquest poblet tant pintoresc situat al peu del massís del Mont-Blanc, respirava Barça per tots cantons. I no és que veiés algú amb samarretes, no és que veiés banderes penjades dels balcons, no és que les bufandes onegessin al vent, no és que pels altaveus d’emergència escoltés l’himne del Barça. No, res d’això! Senzillament avui, quan he sortit al carreres com a humil turista, a passejar, a donar un volt amb les companyes que amb les que per aquí, m’he tornat a sentir novament campió, han tornat a aparèixer aquelles sensacions de fa un parell de mesos on no ens van cansar de celebrar victòries i alçar trofeus. I amb això, sentint-me l’únic culer afortunat en terres chamoniquesques, m’he sentit feliç i he ensumat flaire blaugrana. La meva flaire. La dels campions. Cap aixecat. Espatlles rectes. Pit enfora. Mirada a l’infinit, ben a dalt. Presumint.

Torna de nou el vell Barça, el guanyador, aquell (com diria en Monegal) que mossega, que marca, que enamora, que emociona i que fa vibrar. Us seré sincer. El partit no el vaig poder veure, però si escoltar per internet com al últim recurs. Tenim televisió via satèl·lit, però a cap canal feien el partit. Me’ls vaig recórrer tots de dalt a baix i d’esquerra a dreta (sense deixar-me els considerats eròtics, per si de cas, ja que veure jugar a aquest Barça a més d’un li provoca algun orgasme que altre). Però res. TVE internacional donava un reportatge gens interessant. L’única conclusió positiva és que el divendres, el dia abans de la sortida de la TDS i malgrat que sigui a les 5:00h del matí, podré veure per TV3, perquè es sintonitza, el partit de la supercopa d’Europa per proclamar-nos, aquest vegada, el rei de reis de tota l’Europa futbolística, per si algú a aquestes alçades en té algun dubte, que no crec.

Així doncs, ahir, abans de d’anar a dormir i per celebrar el triomf de l’equip, com que de font de Canaletes aquí van curts, vaig resar tres himnes del Barça, vaig dir en veu alta deu vegades l’alineació de Wembley, de París i de Roma, i davant d’una foto del Profeta Pep extreta d’internet i orientat cap al Camp Nou, vaig fer mitja hora de reverències sentides. Molt sentides.

Visca el Barça i com dirien per aquí (de forma aproximada i segurament amb alguna falta), allez allez moi equipe et courage.