“La Marató” de TV3.

Ja fa anys que desembre és sinònim de “La Marató” de TV3. I “La Marató” de TV3 és sinònim de generositat. I generositat és sinònim de Millet? Bé, és igual, això ja ho contestarem més endavant! O no... Total que si l’any passat vaig participar-hi de voluntari fent de cap de taula i recollint trucades, aquest any m’implico aportant els meus pulmons i les meves cames per la causa (bé, i la meva targeta de crèdit també). I vosaltres, benvolguts lectors, us estareu preguntant si el que faig és donar les cames o els pulmons a la ciència... No pas! He decidit apuntar-me a les vint-i-quatre hores d’atletisme que es celebraran el dia dinou i vint de desembre (la setmana següent de l’emissió del programa) a Barcelona, concretament a les pistes de Can Dragó. De les diferents modalitats en les que els organitzadors (www.corredors.cat) ens deixen participar, m’he decidit per la més bèstia: vint-i-quatre hores donant voltes a una pista d’atletisme (però cada dues hores canviem de sentit, eh! Per fer-ho més amè...). Bé, m’ho prenc com un repte... Una nova aventura. Una nova vivència personal.

L’aventura començarà demà dissabte dinou de desembre a les 12h i acabarà el diumenge vint a la mateixa hora. Aguantarem? Acabarem boixos? La nostra vida es convertirà en un continuat de voltes a l’illa de casa abans d’entrar al portal? No ho sé! La solució, el proper dia vint a les 12:01h.

P.D.: Servidor, el dissabte, de 17h a 19h anirà un momentet de res al lavabo d'algun bar... Ja avisaré que si trigo molt, no es preocupin...

Directes a la final… per fer historia.

Fer història. Escriure les lletres del Futbol Club Barcelona en una pàgina només reservada als millors, perquè cas que el dissabte guanyem la final, no dubteu que serem els millors del món. El millor equip de la història. L’equip que ha guanyat tot el que es pot disputar en una temporada (espereu que agafo aire): Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, Supercopa d’Europa i Mundialet de clubs. Com deia la nena de l’anunci: tot, tot i tot. I dintre d’aquest tot, hi hauria una cosa grandiosa de la qual no sé si us n’heu adonat: cap club del món ens podria superar. Com a molt ens podrien igualar, però superar no! Aix... ja ho anhelo!

I part d’aquesta història, al costat d’homes com Messi, Alves (amb aquella barba que el feia semblar més un fundamentalista radical islàmic que no un jugador de futbol), Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué i d’altres, entre els noms dels millors, un nom destacarà una miqueta més que els altres. És el nom d’un jugador menut i humil que, passi el que passi el dissabte, ja ha escrit la seva pròpia història. Ja apareix en lletres d’or a les pàgines blaugranes. Ell és Pedrooooo, el canari (que no perico) del Barça. L’home del planter que gol a gol (sense Lluis Canut... aquest és meu, molt dolent, ho sé), ha aconseguit marcar en totes les competicions que enguany ha disputat el Barça. Felicitats, crack!

I un altre home, el visionari Profeta que tenim assentat a la banqueta, en Pep, home fet i dret, d’una sapiència futbolística sense límits. De nou fa un canvi (Messi) i de nou, als dos minuts, gol! Aquest home no té preu! En Pep, vull dir. Bé, i Messi tampoc. Té un domini tant gran, que sap el que passarà en cada moment.

I això que el partit va començar amb fred a Barcelona i calor a Abu Dhabi. I més fred que encara va fer amb el primer gol que ens van marcar, que ens va deixar glaçats. Però no us enganyeu, que som tant superiors als rivals, que abans de començar el partit, com si fóssim a l’escola, els vam deixar un gol d’avantatge (que quan t'ho proposaven ja pensaves que malament, que ja no tenies res a fer i que la pallissa te l'emportaves segur) perquè la cosa fos més anivellada. Ells en volien dos, però tampoc ens passéssim...

I d’aquesta manera, superant el gol al minut quatre, i gol rere gol, Busquets, Messi i Pedroooo van portar al Barça allà on havia de ser, a la gran final de dissabte. Entre els grans, per assolir un lloc entre els millors. O, què carai, asseure’ns a la trona on només pot estar el millor. Perquè, com deia abans, ningú haurà fet, cas de guanyar, el que ha fet el Barça: el sextet.

La comunicació.

La comunicació entre persones és complicada. Això és ben sabut per tots. Sempre surten, quan menys t’ho esperes, aquelles petites discrepàncies que, si ho sabem solucionar com a persones humanes (moment homenatge al Miki Moto i al seu programa), la cosa no passa d’aquí. Ara, com la cosa vagi a més, saltin espurnes i es cali foc, malament rai. Ja la tenim muntada! Ah, però! Ja fa un temps, ha aparegut una eina fantàstica que soluciona tots aquests problemes: el Facebook. Sé que en el seu dia el vaig criticar, però més tard m’hi vaig reconciliar. Rectificar és de savis i equivocar-se, d’humans.

Des de que existeix el Facebook, el tant per cent de baralles pels carrers han disminuït (bé, no tinc dades, però segur... trucaré a Antena 3 perquè ho tinguin en compte per la propera “notícia interessant” i que sempre comença amb aquell “Según los expertos...”); la comunicació és fluïda i, lluny de disminuir, ha augmentat (els germans xerren via Facebook, la dona demana al marit que passi pel supermercat a comprar allò que falta abans de pujar a casa, ...); la gent ja no va al notari a fer el testament, sinó que directament el penja al Facebook; en definitiva, que et bé de gust que algú escolti una cançó, en lloc de posar-la a volum alt al teu pis, ho penges del Facebook i no molestes a ningú. Que et bé de gust donar la teva opinió, contrària a la majoria, en lloc de discutir-ho al bar, al carrer o arreu i evitar arribar a les mans, ho penges al Facebook i santes pasqües. Que ets un amant de les tafaneries i sempre t’agrada saber el que fa el veí o aquell company que fa temps que no veus, entres al Facebook i és mà de sant. Que no saps ni sabràs mai els aniversaris dels teus amics, no hi ha problema, perquè entrant al Facebook veus que la gent comença a felicitar de manera indiscriminada a la persona en qüestió i tu pots fer el mateix i quedes bé. Que fa temps que no veus els companys amb els que vas estudiar fa vint anys, doncs es munta un sopar a través del Facebook i tema tancat. Que no vols quedar amb aquell que fa un munt que no veus i ell insisteix, doncs tens l’opció aquella de dir que sí i deixar anar aquell “bé, ja ho parlarem més endavant...” o directament obviar qualsevol comentari que et posi aquesta persona i si et diu alguna cosa sempre pots dir-li que no ho has vist i respondre-li amb aquell “bé, ja ho parlarem més endavant...”.

Últimament el Facebook l’utilitzo per:

1)Penjar els links dels articles que publico al bloc.

2)Canviar l’estat del meu usuari depenent del que em passa pel cap, segons recomana aquella casella que posa “Què et passa pel cap?”.
3)Jugar a una fantàstica aplicació anomenada FarmVille on la teva única missió és cultivar la teva pròpia granja amb animals, arbres i hortalizes . No ho proveu, és altament addictiu.

Un consell que us dono, i que jo no segueixo mai però que queda molt in, és que sempre que s’escrigui un comentari al Facebook sobre un mateix, es faci en tercera persona. És a dir, que vols dir que tens ganes d’anar a la muntanya, doncs escrius: “Té ganes d’anar a la muntanya”.

En definitiva, companys, afegim-nos tots al Facebook i gaudim de la seva màgia, demanem-nos amistat, acceptem-nos com amics i discutim, xerrem, escoltem música, tafanegem i fem el que ens doni la gana, això sí, com a persones civilitzades... vull dir... facebookades.

Sí, el penal no era penal (malgrat que hi ha agafada per la samarreta), però i el d’abans?

Al loro, culés de sobre la capa de la terra, no us deixeu embaucar! Si llegiu la premsa de Madrid sentireu Villaratos, penals inexistents, complots favorables al Barça, àrbitres amb consignes per fer que el Barça guanyi partit rere partit, etc, etc, etc. Bé, res que no hagueu sentit al llarg d’aquesta temporada i la passada. Però no us deixeu enganyar. Estic d’acord en que el penal al Xavi, que va suposar el primer i únic gol del partit, el que va donar els tres punts al Barça, el que va inclinar la balança cap al bàndol local, no ho és (malgrat que hi ha agafada per la samarreta). Ho reconec. Si ens el xiulessin en contra, m’enfadaria (malgrat que hi ha agafada per la samarreta). Ara, un penal dubtós per un de claríssim. Què me’n dieu del que li fan a l’Ibrahimovic minuts abans? D’aquell ningú en parla i és un penal com una casa de pagès. Què dic com una casa de pagès, com tres torres Mafre una sobre de l’altra. I algú ha dit alguna cosa? Ara no ens en recordem? Doncs un va per l’altre, què voleu que us digui! Les coses són així, d’aquesta manera. I a qui no li agradi, com diu el Jaume Creixell, que agafi una calavera i una pinta, i li faci la ratlla al mig.


Reconec, per molt que em pesi, que el Barça no va jugar bé. Potser us podria arribar a reconèixer, per molt que em pesi, que l’Espanyol va ser millor. Segurament us podria arribar a dir, per molt que em pesi, que va disposar d’oportunitats per guanyar el partit. Possiblement, si em pressionéssiu acceptaria, per molt que em pesi, que el resultat ha estat injust vist el que han fet els uns i els altres. Però el futbol és el futbol i guanya qui marca més gols. I aquesta vegada el derbi metropolità va ser pel Barça. I ara hi tornaria a afegir allò de la calavera, la pinta i la ratlla al mig.

A la segona part el partit es va escalfar molt, amb entrades lletges, esgarrifoses i innecessàries, però això ja ho té el futbol, i més si el que pita és un àrbitre que d’un partit bastant controlable i fàcil, deixa d’ensenyar targetes i passa d’impartir justícia fent que es compliqui la cosa de mala manera. Però bé, a l’Iturralde ja el coneixem tots i sabem com més. Una autèntica llàstima. En honor a aquests despropòsits, l’amic Joel va deixar anar la següent frase: “El futbol no l’entenc”. Gràcies per l’aportació!

L’anècdota la va protagonitzar un company nostre. Va arribar a la segona part i ell segueix el just i necessari això del futbol. Pregunta:
MARC: Com van?
SERVIDOR: Guanya el Barça un a zero.
MARC: Qui ha marcat el gol?
SERVIDOR: L’Archibald.
MARC: Ah! Gràcies!
I sí, va colar companys! Finalment me’n vaig penedir i li vaig dir la veritat. Però es va quedar igual.

Guardiola, president!

... de la Generalitat, vull dir! Bé, i del Barça també, si vol! I del Palau de la Música, i d’Endesa, ... Com a càrrec vitalici. Bé, podria ser president de tot, si li donés la gana. Amb aquest saber estar, aquesta elegància, aquest fair play, ... Ara sembla que estigui enamorat d’en Guardiola. Doncs sí! Enamorat de la seva manera de fer. Tot un senyor, en poques paraules. Ah! I clar i català!

L’Assumpta em passava aquest link:

I la frase? Què me’n dieu de la frase? “És la nostra llengua. Som un país que tenim una llengua pròpia i, quan sortim, els que la parlem la fem servir. Res més”. A mi se’m posa la pell de gallina cada vegada que la llegeixo. Aquest home és un savi elegant dels que en queden pocs sobre la capa de la terra. Ara només em queda dir, com sempre que el Profeta parla, Amén!

Si fos president de la Generalitat, un altre gall cantaria!

A vuitens… com a primers de grup.

I ho hem hagut de suar fins al final, amb una remuntada. El gol al minut u dels del Dinamo (Valdés imagino que va saltar al terreny de joc amb gana, ja que se la va empassar) va fer que, poc a poc i bona lletra, anar picant pedra, anar creant ocasions, el Barça s’acabés enduent els tres punts per reafirmar encara més el liderat del grup. Un grup al que ara li diem adéu amb ganes. No el volem veure més! Caca! Com hem patit! No vull rivals russos ni en pintura, que aquestes alçades de temporada estan molt en forma. Si miro enrere i em situo abans de que l'àrbitre xiulés el començament del partit contra l'Inter al Camp Nou, allò sí que era a cara o creu. No les tenia totes, i ara penses que no era per tant, que fet i fet, el Barça és capaç de guanyar a qui se li posi per davant. Sí, és veritat, ho penso ara, però no abans.

Malgrat que l’empat, donat el resultat del partit Inter-Rubin Kazan, ja anava bé, aquest Barça ha acabat guanyant, encara que no fes falta, però ha acabat guanyant. Perquè el Profeta té programats els seus homes per una sola cosa: guanyar, faci o no faci falta. I aquests són els fonaments d’aquest gran equip: buscar sempre la victòria, i això és el que ens fa sentir orgullosos i saber que es pot perdre, però sortint a guanyar com ho fa aquest Barça, és difícil. I és que si surts a guanyar, amb mala sort empataràs, però si surts a empatar probablement perdis.

Ara a esperar rival. Com sempre dic, que ens toqui el més fluix possible, que els forts ja ens tocaran més endavant. Ens hem assegurat la primera plaça que és el que importava i seguim vius a les tres competicions (bé, quatre si comptem el Mundialet de clubs...).

Ah!! I quin golàs el d'en Messi! Mare de Déu senyor! Torna el crack, el de debò! El que desequilibra, el que marca, el que regateja, en definitiva, el millor del món!

Això ja xuta!

Això ja comença a assemblar-se a la temporada passada. I m’agrada. Ja he deixat enrere les pors i el pessimisme de fa un parell de setmanes i començo a creure’m de nou tot plegat: el futbol, l’equip, la filosofia, els jugadors i en Pep. I amb tot això, els títols. Confiança cega i absoluta. Un altre partit complicat en un altre camp complicat que el Barça resol i sap guanyar. Com l’any passat.

Que al Barça li costava guanyar a fora de casa? Ara ho tornen a fer.

Que el Profeta diu que el joc exhibit el partit passat no es tornarà a repetir? Doncs no es torna a repetir.

Que Messi no marcava i el seu joc no enamorava? Doncs ara tot això queda oblidat.

Que el Barça de l’any passat va signar un dels millors inicis de la història? Doncs el d’aquest any, torna a polvoritzar records.

Que en disset anys només s’havien guanyat tres vegades a Riazor? Doncs ahir, pam, guanyem i canviem l’estadística: el darrer any sempre s’ha guanyat al camp del Deportivo.

Que ­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­_____________(espai reservat perquè us feu la vostra pròpia pregunta)________? ______(espai reservat perquè us doneu la vostra pròpia resposta, que no ho dubteu, superarà la pregunta)_______

Definitivament, però, hauré de replantejar la meva vida futbolística. Els dos últims partits me’ls he perdut. Ahir la “culpa” la tenia un sopar planificat amb tres setmanes d’antelació. Poso entre cometes la paraula culpa perquè la veritat és que m’ho vaig passar molt bé i tenia moltes ganes de veure la gent amb la que em vaig trobar. Feia molt temps que no ho fèiem. La primera part vaig tenir una informadora privilegiada: l’Alba, que m’anava informat com si fos el José Maria Garcia dels gols. Ja sabeu, “minutooooo y resultadooooo”. La segona part vaig haver d’espavilar-me tot solet i amb un auricular a l’orella dreta i amb l’orella esquerra escoltant l’esdevenir de les converses que naixien i es reproduïen al meu voltant, va transcórrer la plàcida velada. Bé, plàcida fins que el Messi va marcar el segon, cosa que va provocar un crit i un bot per par meva, gest agraït alhora per un dels cambrers que també va poder servir els plats amb aquella tranquil·litat de saber que el partit estava encarrilat. Per tant, des d’aquí, demanaria al club i a la Real Federación Espanyola de Furbol, que tinguessin en compte en la mesura del possible els meus compromisos i la meva agenda atapeïda per tal que no això no es torni a repetir. Muchas grasias senyor Villar! Siempre suyo! Es que sinó luego me salen unas crónicas para la Banyera que de repelús de verlas. Ya sabe lo que quiero desir...

Altres dimensions.

Recordo quan fa uns mesos us parlava de certs racons que vaig descobrir per Barcelona. Uns racons especials on es perd la noció del temps. Doncs bé, ara he descobert un altre tipus de llocs on pots arribar a perdre la noció del temps. Són el que jo anomeno altres dimensions. Forats negres. Triangles de les Bermudes. Espais paral·lels. Escolliu el nom que vulgueu, tots valen. Quan et submergeixes en aquestes altres dimensions, el temps desapareix. Les hores es poden convertir en minuts, els minuts en hores, i, fins i tot hi ha casos que les hores s’han convertit en dies. Però d’això ja en parlarem més endavant. Són altres dimensions on pots sentir cacofonies, sorolls de tota mena, músiques estranyes, gent que parla de manera diferent a la teva, fets paranormals. Pots arribar a parlar amb multitud de persones diferents i de diferents procedències. T’escolten, et demanen que els expliquis què et passa. Són gent curiosa, sempre alerta, amb les seves coses, com tots, però amb un únic objectiu: tu i la teva satisfacció. Perquè així els ho manen. Perquè així ho creuen. Perquè aquest és el seu únic credo.

Us estic parlant, companys, amics, lectors, de les trucades al servei d’atenció al client de Movistar altrament anomenat 609 o altres dimensions (extensible també al 1004 de Telefònica-Quien-si-no? ). L’altre dia vaig estar vora una hora penjat al telèfon. Però a gust, que un no té absolutament res a fer per la tarda després de treballar. Disposa de tot el temps del món. El temps és or, com diuen. I per tant, com més temps els hi dediquis, més daurat et converteixes.

La primera vegada que vaig trucar (sí, va haver-hi més d’una vegada, encara que us sembli increïble), es va produir un fet paranormal d’aquells que abans us citava. El noi, molt correcte, que parlava en català***, va intentar posar-me a l’espera mentre mirava unes dades i... puf! el telèfon es va penjar, com per art de màgia. No em direu que no fa por, això!

Quan vaig vèncer les meves pors i els meus temors, vaig armar-me de valor de nou i vaig tornar a trucar, sabent per avançat el risc que comportava i que patia. Llavors va ser quan vaig poder parlar amb cinc o sis persones diferents, uns en català, altres en castellà, altres amb peruà. Què bonic. I què universal que és el món! Crec que d’això els experts en diuen globalitat. He sentit, i que quedi entre nosaltres, que aquest tipus de companyies tenen subcontractats aquests serveis a gent que està treballant a sud-amèrica. No em direu que no és quelcom increïble! Doncs continuant amb la trucada finalment del català vam passar al castellà. Suposo que els que som d’aquí no en sabem de número ni de reclamacions, ja que el catalano-parlant em va avisar que a partir d’aquell moment, quan passava la trucada al departament de reclamacions, no em podrien atendre en el meu idioma. (música celestial de l’operador) Bé, no passava absolutament res! Jo estava en una altra dimensió, enganxat entre dos món paral·lels, on el temps ni l’espai existeixen. (fi de la música celestial de l’operador) Del departament de reclamacions, cap a Perú, crec que vaig anar (apunteu un altre fet paranormal, perquè no em vaig moure del lloc), i torna a explicar el problema de nou. Però jo feliç, el meu karma estava intacte. Em trobava en un bucle sense sortida on veia, al fons un gran forat negre. De Perú vaig passar a un altre lloc on la persona que em parlava era d’aquí, d’Espanya. Més que res ho vaig deduir perquè ja no tenien aquell tarannà amb el parlar i al telèfon ja no li deien celular. Ara, enganxat ja de cap a peus en la tercera dimensió, sentia cacofonies. Quan parlava la senyora jo escoltava altres veus que semblava que eren d’altres persones que estaven parlant amb altres persones que tenien problemes similars als meus. Allò encara em va tranquil·litzar més. No em trobava sol, allà atrapat. Llavors, entra pausa i pausa per consultar infinitat de dades i fer més i més confirmacions, jo pensava que com podia ser que sentis tantes veus alhora. Se’m va ocórrer l’estúpida idea de que podria ser que en una mateixa sala estiguessin tancades un munt de persones atenent alhora a les altres persones. Impossible! Ho vaig descartar per inhumà i vaig tornar a la teoria de les cacofonies. Finalment, després de gairebé una hora, vam quedar que ja em trucarien i van penjar. Llavors jo vaig tornar a aterrar al planeta terra, vaig arribar de l’altre dimensió i vaig tenir contacte de nou amb els meus iguals. Encara estic esperant la trucada. D'això fa tres mesos...

Tot està relacionat, sí. Aquells racons dels que parlava fa temps i les altres dimensions de les que us parlo avui. No ho trobeu fascinant, engrescador i curiós a l’hora? Jo no, per mi, sincerament, és una putada i crec que ens prenen el pèl. Però, com desitjo tornar-me a perdre en la tercera dimensió!

Ah! Se m’oblidava. Que es veu que hi ha un pobre noi que es va passar vint-i-set hores penjat al telèfon:

***Això és un consell gratuït pels lectors de la Banyera: configureu el servei perquè sempre us atenguin en català. Guanyareu temps (que és or) i l’atenció puja, molt, en qualitat. No li digueu a ningú, que no corri la veu. És un secret. Això no val per altre números d’atenció telefònica com, per exemple, el 112 o el 091.

Volen la Lliga.

Deia ahir el Profeta que l’equip havia de demostrar guanyant si volia o no aquesta Lliga. I lluny de brillantors i joc bonic, des d’una petita espurna de mediocritat, va demostrar que sí, que vol la Lliga, igual que va voler la Lliga passada i que voldrà la Lliga de l’any vinent. Amb el Profeta no es permet la relaxació, i s’ha de sortir a guanyar sempre. Ahir, però, amb un equip on la tripleta atacant la formaven Henry, Bojan i Pedroooooo, també va saber endur-se la victòria.

Poc puc parlar del partit perquè vaig escoltar-lo per la ràdio. Gestions diverses van fer-me arribar tard a casa, però crec que tampoc no vaig perdrem un gran espectacle, pel que vaig estar escoltant. Però només remarcar que per molt malament que es jugui, obtenir els tres punts en aquest tipus de camps és el més important, perquè és aquí on es guanyen i es perden les Lligues.

Deixar constància també de com puja el nivell quan juga Ibrahimovic! Em sap greu per Bojan, que ahir no va rebre pilotes per poder demostrar que és un home gol. Però és que el suec, és molt suec i una mica d’ell ja és molt, com es va tornar a demostrar ahir. És un jugador que fa por a les defenses rivals i té una qualitat increïble. De nou va tornar a marcar, aquesta vegada el gol de la tranquil·litat perquè tots, si havíem patit en algun moment amb el solitari gol d’Henry, respiréssim més tranquils.

El Madrid queda ara a cinc punts (això sí, tenim un partit més) i jo ja puc dormir sense preocupacions havent llegit aquest titular:

Oda al gran capità Puyol.

Això li dec a l’Alba, ho sé. Li ho vaig prometre durant el partit del Barça-Madrid on Puyol va estar espectacular, esplèndid, magnífic, incommensurable, èpic, genial... en definitiva. Va ser el Puyol de les grans ocasions. Però és que odes, el que es diu odes, crec que no n’he escrit mai. Bé, que jo recordi. Potser alguna a l’escola? No ho sé, crec que no vaig passar dels heptasíl·labs amb rima consonant A B A B A B...

Però s’ha de començar per alguna cosa, no? Així que el primer que he fet és dir al departament lingüístic de la Banyera que es posés a buscar paraules (per fer la rima consonant, que les assonants no m’agraden), que acabin en ol. Tenim: gol, sol, mussol, juliol, borrissol, col, rossinyol, Oriol. Seguidament m’he plantejat la mètrica dels versos. Quan l’he tinguda, he decidit complicar-ho encara més: fer un acròstic. Si us hi fixeu, amb la primera lletra de cada vers he format una paraula. Si tot això ho afegim en una coctelera, ho remenem ben remenat i ho servim, queda més o menys aquesta mena de nyap:

Gesta heroica el diumenge
Reconeguda per tots
Aquest home tot s’ho menja
No marxem del camp capcots.

Carles és el nom de guerra
Arreu és ben conegut
Per què no hi ha a la terra
I crec que mai hi ha hagut
Tal jugador amb tanta empenta
A la gespa aparegut.

Punt d’honor a carretades
Universal pallarès
Ydolatrat** de vegades
Omnipresent sempre més
Lloat per totes contrades.

El departament lingüístic de la Banyera, llegida aquesta oda, m’ha demanat el compte ja que diu que la seva recerca de paraules que acabin en ol, me l’he passada per no sé quin forro. Quines coses!

**per necessitats de guió, he hagut de fer començar aquesta paraula amb la i grega. Si algú troba alguna paraula que comenci per i grega en català i que quedi bé, se’l recompensarà. (Nota de l’Autor).

Èpicament memorable.

Sí senyor! Setmana gran tancada amb dues grans victòries. Una incontestable contra l’Inter i una altre plena d’èpica, entrega i lluita, la d’avui. M’agrada guanyar així, i més al Madrid, però coi com es pateix! M’he mossegat les ungles, els dits, les mans, els braços, les cames i els peus. Fins i tot he mossegat al senyor que tenia al costat. Però ho ha entès, tots som del Barça i les penes, les alegries i els patiments són compartits. I es que per lluir (títols) s’ha de patir. I avui això ho hem fet de sobres!

Si ens ho mirem fredament (impossible fer-ho dintre del bar a causa de la calor asfixiant que feia i l’ambient viciat de tabac i alcohol que hi havia), el Madrid ha estat un gran Madrid (potser dels millors que ha passat darrerament pel Camp Nou). De fet, ha tingut grans ocasions per marcar, però un enorme Valdés i un èpic Puyol ho han impedit en cinc o sis ocasions. També penso, per altra banda, que la primera part l’hem regalada. M’he passat els quaranta-cinc minuts buscant el davanter centre del Barça. Arribàvem fins la línia de fons, centràvem i no hi havia mai ningú per rematar. Però bé, tot es perdona, que voleu que us digui.

Aplaudiments a l’equip (a tots). Aplaudiments perquè malgrat jugar amb deu homes durant la darrera mitja hora (degut a l’expulsió de Sergio B.) no hem renunciat al nostre joc. Aplaudiments per les grandioses intervencions de Valdés. Aplaudiments per la categoria immensa de Piqué. Aplaudiments per la lluita d’Alves. Aplaudiments per un gran Abidal (probablement el millor des de que està al Barça). Aplaudiments per Xavi, per com la remena. Aplaudiments per Iniesta, pels seus regats. Aplaudiments per Sergio B., que creix a passos de gegant (sí, l’expulsió ha estat justa). Aplaudiments per Keita, que s’ha buidat i ha fet les faltes precises en els moments precisos. Aplaudiments per Messi (malgrat que ha fallat a les acaballes ben acaballes una ocasió claríssima que ha tret Casillas amb els peus) que ha fet alguna que altre dolenteria amb la pilota als peus. Aplaudiments per Ibrahimovic, per obrir la llauna. Aplaudiments per Henry, perquè també ha lluitat com el que més i avui sí que se’ls ha merescut. Aplaudiment pel profeta visionari que tenim a la banqueta, per com llegeix perfectament els partits, sobretot amb l’entrada d’Zlatan i el seu gol cinc minuts més tard. Aplaudiments per l’afició que avui ha tornar a respondre. I aplaudiments, i aquesta vegada em poso dempeus, per l’èpica de Puyol impedint remats de maneres inversemblants. Tenim Puyol per estona!

I, per si algú ho dubtava, de nou líders, i la pressió per Cristianín i companyia. I no us deixeu enganyar per la premsa merengue. Sí, un gran Madrid, però el Madrid dels tres-cents milions no va ser capaç de marcar-li un gol al Barça jugant amb un home més. Visca el Barça! Que cony, avui hem vist un partidàs!

Ah!! I el dia que el Barça complia 110. Què més es pot demanar?

El cas del misteriós home del sofà.

Hi ha un home estirat al sofà amb una de les cames mig penjant i gairebé tocant al terra. Mira la televisió, concretament el “Sé lo que hicísteis” de La Sexta. Pensa que aquest programa no està gens malament. Li agrada i esbossa algun somriure de tant en tant. Però està nerviós. Se’l veu inquiet perquè no para de mirar el rellotge. Gràcies al programa de la televisió, sap que el Pachuli (alies l’home que portava els pantalons a l’alçada de les aixelles) i el seu xofer s’han enfrontat durament per la televisió. La pela és la pela (i pensa “a mi me la tota aquesta fauna”)! O millor, l’euro és l’euro! Mou el cap mig per renegar d’aquesta gentussa mig perquè segueix inquiet. S’incorpora. Engega l’ordinador però no apaga el televisor. Després d’esperar cinc minuts a que el portàtil estigui operatiu, obre el processador de textos de Microsoft i comença a escriure de manera impulsiva, sense pensar, movent els dits de manera àgil per sobre del teclat. De tant en tant li ve una cançó al cap que des d’ahir no ha pogut parar de taral·lejar i cantar quan està sol.

Després de llegir aquest text, les preguntes que heu de respondre són les següents (no feu trampes i no mireu les respostes, sisplau!).
1) Qui és aquest misteriós home del sofà?

2) Quina és la seva missió d’avui per la tarda que el porta a estar tant nerviós?

3) Quina cançó no para de taral·lejar?

4) Quin serà l’IPC final d’aquest any?


Les respostes, més endavant...

...

...

...

...

...

...

...

...

1) El misteriós home del sofà és el que signa aquest article, o sigui, servidor!

2) Ahir va rebre la trucada dels del gas per si estaria a casa de 15h a 16h que passarien a fer la revisió de la instal·lació. Va dir que sí, però que fossin puntuals. Són dos quarts de sis i encara no han passat. Ni creu que passin...

3) Evidentment, “Com el far west no hi ha res” de La Trinca.

4) Ni idea. Pregunteu-li a la ministra d’economia espanyola.

NOTA: La foto és per anar escalfant motors i perquè no tingueu temptacions de mirar les respostes.

Per la dignitat catalana!

Gran iniciativa! D’aplaudiment i ovació general! Un deu! Per treure’s el barret! Els dotze principals diaris catalans s’han unit per fer una editorial conjunta publicada avui en defensa de l’Estatut i per la dignitat catalana. Bé, deixeu-m’ho posar en majúscules: LA DIGNITAT CATALANA. Que d’això en tenim molta, malgrat que dia rere dia ens la vulguin prendre i trepitjar des de terres veïnes. M’ha sorprès, què voleu que us digui. És un fet inèdit que si ens ho arriben a plantejar setmanes enrere diem que si ens estan prenent el pèl. Subscric tot el que diu aquesta editorial, evidentment. Crec que ho convertiré en la meva particular pregària abans d’anar a dormir. Tot un encert inesperat per la immensa majoria. Potser alguna cosa està canviant...

I ara vindran, no us en quedi cap dubte. I ara ens criticaran. I ara ens diran el nom del porc. I ara ens insultaran. I ara deixaran anar als quatre vents coses que no ens agradarà sentir. Però bé, que diguin, que parlin, que insultin. Són folls! Deixem-los que s’expressin, cosa que ells no ens deixen fer. Estiguem preparats per defensar-nos i per rebutjar l’enemic que vindrà amb ganes de veure sang. Així són, d’aquesta mena de gent. Però nosaltres, a la nostra!

I es que tinc un somni. Sabeu què m’agradaria? Què m’he imaginat? Doncs que avui, abans d’anar a dormir o a una hora acordada, tots i cadascun dels catalans que hi estem d’acord sortíssim al balcó i comencéssim a aplaudir aquesta gran iniciativa durant un temps determinat. Us ho imagineu? Se’m posa la pell de gallina.

Us deixo amb una cançó que he trobat avui al bagul dels records...

Barcelona ja té la cirereta del pastís.

“¡Para la cinta!”, que deia el Butanito. De vegades l’actualitat més rabiosa fa que haguem d’aturar el que estem fent i posar els cinc sentits en el que estem llegint o sentit. Això és el que em va passar a mi quan vaig sentir per la radio aquesta notícia que heu pogut llegir amb anterioritat. Sí senyor! Art, cultura, esnobisme, fusió, modernitat i “coses diferents” reunides sota un mateix sostre. Qui no ha somiat més d’una vegada que un local pogués acollir setmanalment una actuació de la/el Mairena en persona? Si us soc franc, jo encara no ho he somiat, però per si de cas algun dia ho faig, ja sabré on anar.

La Banyera està en negociacions amb els representats d’aquesta curiosa actriu (és correcte anomenar-la/lo així?) catalana per patrocinar les actuacions del dissabte per la nit. El muntatge serà quelcom semblant a la Mairena sortint d’una banyera plena d’aigua (ella la vol calenta, però jo dic que ha de ser freda per fer honor al nom del bloc) amb un bikini (de pernil i formatge, no us feu il·lusions que llavors és més car) i dient una frase similar a aquesta:


Barcelona quedarà doncs encabida des d’aquest dissabte dintre de les ciutats més glamouroses que es fan i es desfan. Per què això és bo per la ciutat: vindrà gent de fora (d’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet i, possiblement, de Sant Carles de la Ràpita), el panorama cultural del Grec s’ampliarà amb noves propostes i fins i tot, Barcelona podrà optar a organitzar de nou el Fòrum de les cultures (diferents, evidentment). De totes totes és una opció en la que tots sortirem afavorits.

Ah! S’accepten currículums. L’Alex i servidor ja l’hem enviat. Potser fem un duet còmic com el que formaven Tip i Coll, Martes y trece o los Morancos. O un mix dels tres alhora.

Pels més agosarats, us deixo aquest regal:

Torna el millor Barça!

El millor partit de la temporada, sens dubte! Han guanyat. Què dic han guanyat! Han escombrat! Què dic han escombrat! Han anorreat al rival! Què dic... bé, és igual, tant se val, poseu el qualificatiu que vulgueu per descriure com el Barça ha passat per sobre de l’Inter o com només ha existit un equip sobre el terreny de joc. Qui us expliqui altres coses, no va veure ahir el partit. No l’escolteu que no us farà cap bé. Us omplirà el cap de pardals.

Vagi per davant que les meves sensacions abans del partit no eren bones. Els que aneu llegint els meus post ja ho sabeu. No era gens optimista amb el joc de l’equip. Així que abans de que comencés l’enfrontament, ja m’havia encomanat a la Moreneta, a la Verge de la Mercè, a la Mare de Déu de Lourdes, a Sant Jordi i a Guifré el Pelós mentre anava prenent xupitos d’aromes de Montserrat. Però si alguna vegada vaig ser feble. Si alguna vegada vaig allotjar alguna mena de dubta dintre meu. Si alguna vegada vaig pecar i vaig pensar en fer-me ateu, encara que fos per una dècima de segon (que ho dubto), a partir d’avui torno (no, què dic, re-torno) a creure amb el Profeta Pep, amb les seves idees, amb l’equip i amb el barcelonisme en general. Jugant d’aquesta manera, ho tornarem a guanyar tot. I el més important, sense Messi, sense Ibrahimovic, sense Touré, però amb Pedrooooo, Piquembauer (autors dels gols) i companyia. Un equip que ahir va jugar com un equip, on ningú va ser més que el seu company. Una màquina perfecte pensada per destruir el rival. Onze homes programats només per guanyar.

Ara ja respiro més tranquil. Durant aquestes setmanes em vaig autodiagnosticar el típic canguelis culé, però crec que ja estic el tot recuperat. Puc deixar d’automedicar-me i de mirar cada dia la fotografia que tinc penjada a la feina on surt en Carles Puyol aixecant l’orelluda amb tot l’equip al seu voltant. Perquè ja tornem a ser primers de grup. Perquè tots el resultats d’ahir ens van afavorir i perquè, segons com, amb un empat a Kiev en tenim més que suficient per ser primers de grup. Ara ja veig que les patinades contra aquell equip rus el nom del qual no vull recordar-me van ser això, només patinades. Per acabar, només dir que visca el Barça i visca Catalunya! Ja torna a ser aquí l’armada invencible!

LA PREGUNTA.
És necessari que Figo torni a trepitjar el Camp Nou? Tant em fa que sigui com a jugador, com a directiu, com a visitant del museu o com a venedor de crispetes. Sisplau, aquest jugador hauria d’estar declarat persona non grata! Que vagi a Madrid que són molt hospitalaris.