Tinc somnis.

Ho confesso. Fa dies que somio amb ell. És un somni humit, lleig, malèvol, enrevessat, esperpèntic, potser. Però sempre que tinc aquest somni acabo amb un somriure als llavis, satisfet. Però somio despert. És llavors quan se m’apareix ell, aquella cara, aquells braços, aquelles cames... Sí, somio amb Cristiano Ronaldo! No puc fer-hi més...

Ell juga a futbol. Du la samarreta de Portugal. Identifico clarament que està disputant el mundial de Sud-àfrica. Concretament juga els vuitens de final. Si m’hi fixo més, veig que l’equip rival és Espanya. Veig al Sergio Ramos, a l’Iker Casillas, al Xabi Alonso. A més a més, em fixo que el partit va zero a zero i queden menys de dos minuts per acabar el partit. Llavors, el protagonista del somni rep una pilota en clar fora de joc, se’n va corrents perseguit per Sergio Ramos, ensopega tot sol dintre l’àrea, cau, i l’àrbitre xiula penal. Ell, com no, és l’encarregat de xutar la pena màxima que, evidentment, transforma. L’alegria es desferma, alça els braços, mira cap al cel, espera que els seus companys vagin a abraçar-lo. No queda gairebé temps per més i només treure Espanya del mig del camp l’àrbitre ja xiula el final. Com és el futbol, Espanya eliminada als vuitens de final amb un gol de penal injust marcat per Cristiano Ronaldo.

Sí, sí, ja sé que és molt humit el somni, però, us ho imagineu?? ;-)

L’home impassible.

NOTA: L’home impassible està bassada en fets reals i narra en primera persona la història d’un home que durant la nit de la revetlla de Sant Joan va posar en perill la seva vida perquè... li va donar la gana. Així de clar. Sí, sí, l’home impassible és un irresponsable!

Avui he passat el meu viacrucis particular. No em pregunteu per què, però ho he fet. Quina necessitat tenia? Doncs tampoc ho sé. El destí és així, capriciós i juga amb les persones. La història ha tingut lloc a Barcelona i s’ha forjat com a conseqüència de que al carrer de sota de casa han muntat una foguera la durant la nit de la revetlla. Tornant de sopar, he vist com les flames dansaven i dibuixaven formes curioses. Cada vegada s’enfilaven més i més proporcionant a l’espectador un espectacle màgic i encisador. Llavors ha sorgit la idea de veure la foguera, de lluny, tot prenent quelcom en una terrassa d’un bar situat una miqueta més a dalt. Per què no? Què pot haver-hi millor en aquesta vida que prendre quelcom a l’aire lliure mentre un conjunt posseïts energúmens irresponsables tiren tota mena de petards a no més de mig metre de distància i les explosions de pólvora t’arriben per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra? Així que tenint present aquella frase que cada any posen al Versió RAC1 que va deixar anar un home fa temps i que resa: “Tengo dos familiares que por petardos less faltan dos dedos y no pasa nada”, m’he dit que sí, que jo era capaç de fer-ho.

I així ha estat com mentre em prenia una clara ben fresqueta a la terrasseta, he restat impassible com si fos Joan Gaspart dempeus a la llotja del Camp Nou aguantant aquella històrica mocadorada, mentre les explosions s’anaven produint al meu costat i les meves orelles cada vegada sentien menys i em xiulaven més. Així que es produïen converses d’aquest tipus:
EMISSOR: ... (deia quelcom).
SERVIDOR: Què?
EMISSOR: ...
SERVIDOR: Sí, sí!
EMISSOR: Sí, què?
SERVIDOR: Que sí a tot el que has dit!
EMISSOR: I què he dit?
SERVIDOR: (mirant a l’horitzó i intentant despistar a EMISSOR) Quina nit més maca de Sant Joan, eh? S’està bé aquí! Tu, jo, la foguera, els petards... Què més es pot demanar?

Finalment, després de comprovar que no estàvem immensos en cap guerra malgrat que ho semblava, hem decidit que el més sensat era pujar cap a casa. Ho hem deixat córrer, sí, però amb un somriure als llavis.

P.D.: No intenteu fer-ho, de veritat. Ni vosaltres ni els vostres fills. No és que aquesta escena estigui protagonitzada per un especialista. No! Simplement que no som cap gat i no tenim set vides i les irresponsabilitats s’acaben pagant.

Marees vermelles.

Estic envoltat de marees. Mogui per on em mogui, vagi per on vagi i vegi el que vegi. Algun dia podré sortir d’aquí? És possible? Algú ho ha aconseguit? I és una marea que a més a més em provoca urticària, unes petites erupcions a la pell de tant gratar-me i un mal humor generalitzat que em fan posar d’una mala llet que no us explico... Crec que el pas següent és anar al metge. Però, i què? Què li explico? Què li dic? Faig com aquell de la pel·lícula del sisè sentit i li dic “En ocasions veig marees vermelles”. O pitjor encara: “Doctor, estic a punt de ser engolit per marees vermelles, em pot donar la baixa?”.

Suposo que ja sabeu per on vaig, no? Últimament han agafat (repeteixo, HAN agafat) el costum de tot el que provoca passió per uns colors, per un equip, per una persona, li posen la paraula marea davant i el color/equip/persona darrere. Dos exemples coloristes són el que coneixem com a marea vermella. I què és? Bé, si ho busquem al diccionari de la Real Acadèmia Esportista de la Llengua trobem que fa referència a dues vessants:
a) Als seguidors de Fernundu Alonsu a Ferrari.
(paro d’escriure per gratar-me una mica per tot arreu)
b) Als seguidors de la selecció espanyola o la roja. Curiós, no, que fa bastants anys enrere els rojos eren els dolents i ara són els bons...
(paro de nou d’escriure per tornar-me a gratar per tot arreu i més)

A fer punyetes amb les marees i la mare que les va parir! Inundat és com em sento amb tanta marea vermella! Superat, de mala llet, fastiguejat, avorrit, ... en fi, que quan eliminaran a la roja i quan l’Alonso es retirarà d’una vegada? A més a més, penseu-hi. Són marees que no porten enlloc, perquè l'Alonsu va de fracàs en fracàs i la selecció només va una mica millor...

La crisi per Sant Joan.

Potser em direu oportunista, o em penjareu l’etiqueta de mala persona, o potser estareu d’acord amb mi i a partir d’ara em tindreu en compte a les vostres oracions nocturnes, o potser seguiré passant per indiferent. No ho sé. Bé, sigui quina sigui la postura que vosaltres, lectors i lectores de la Banyera, adopteu, ho he de dir sinó rebento. Per una vegada a la vida, me n’alegro de la crisi. Sí, sí, així de clar i català. I per què? Doncs ho resumiré amb una pregunta: algú ha sentit algun petard? Servidor no i mira que ja fa uns dies que les parades estan muntades! Recordo que a aquestes alçades els altres anys ja n’havia escoltat uns quants i algun que altre adolescent fill de la seva mare s’havia encarregat de tirar-me’n algun als peus o ben a prop, per fer-me saber que ell tenia aquella espècie de poder anomenat pólvora per fer de mi un home que li fes basarda sortir al carrer o si m’atrevia a passejar-hi ho fes equipat talment com si fos el Robocop.

És cert que fa pena veure les parades blaves que venen aquestes mena de petits bombes urbanes que les carrega el dimoni solitàries enmig de la ciutat. Passes per davant i el/s venedor/s estan assentats a fora (la calor que ha de fer a dintre és insuportable i a més a més, segur que has d’estar pensant en tot moment que si puja més d’ics graus pots córrer el risc de sortir volant pels aires emulant Carrero Blanco o de que la carmanyola que t’has portat per dinar entri en estat d’ebullició) amb una cadira o una hamaca tot prenent el sol o fent una llarga migdiada. Bé, sí, em sap greu per aquesta gent, però aquest anys sembla que pels carrers de – Visc(a) – Barcelona s’hi està millor, més tranquil, i hem guanyat en qualitat ambiental, sonora (no se senten els pertards), olorosa (ni olor a cremat, ni pòlvora) i el mobiliari urbà aguantarà un any més sense que ningú provi si un contenidor es crema o una paperera surt volant pels aires.

Sense que serveixi de precedent: visc(a) la crisi!

P.D.: Recordaré tota la vida aquella frase que vaig sentir fa uns anys (això és verídic, us ho prometo, paraula de Banyera) d’un home que deia: “Tengo un hijo que le faltan dos dedos por culpa de un petardo y no pasa nada”.

Què li va dir Laporta a Sandro a cau d’orella?

L’ex-candidat ja és president. Acaben d’anunciar que ha finalitzat el recompte de vots i el que deien les enquestes ja és una realitat. El somni de la seva vida s’ha complert. Transita pels passadissos de l’estadi perseguit i rodejat per una munió de periodistes que no paren d’enregistrar-lo i de plasmar instantànies. De sobte, una mà li toca l’espatlla. Ell és gira i es troba l’encara president. Les seves mirades s’entrecreuen. Sandro mira a Joan. Laporta mira a Sandro. S’abracen i parlen a cau d’orella.
Però què li va dir Laporta a Sandro a cau d’orella? Aquest, potser, és el secret millor guardat dels últims anys. Però no patiu, lectors i lectores, que la Banyera ha posat mans a l’obra i ha contractat un expert en lectura (no de llavis, però el pressupost no donava per més). Han contribuït a la causa les donacions desinteressades de Fèlix Millet, el Dioni i el Plan E. Després d’analitzar les imatges, fotofilm a fotofilm, escena a escena, milisegon a milisegon, el nostre expert no n’ha tret l’aigua clara, però posa les mans al foc per una d’aquestes quatre opcions:
a) Emulant-se a ell mateix: “Al loro, que no estamos tant mal!!”.
b) Emulant a Jaume Creixell: “Tinc els collons que m’exploten ja! Suposo que hi haurà un informador aquí. I si no tinc raó me la tallo i em faig monja! Bon Nadal a tothom!”.
c) “Has entrat per LAPORTA gran”.
d) “Al Luz de gas, si ets president del Barça, entres de franc i tens barra lliure”.

Seguirem investigant... I vosaltres, què en penseu? Alguna pista del que li va poder dir?

Habemus Sandrus!

Fumata blaugrana al Camp Nou. Una fumata que, per majoria aclaparant, dibuixava al cel el rostre del flamant guanyador, per golejada: Sandro (o Alexandre per alguns) Rosell, que s’ha convertit en el president més votat de la història. No era el meu predilecte, però segur que sabrà servir el Barça (i esperem que no servir-se d’ell) amb fermesa, decisió i encert. “No us fallaré”, S.R. dixit. Esperem!

Se’l veia cofoi. Com ha dit, de recull pilotes a president del Barça. No està gens malament, no? Poca gent pot dir-ho això. Bé, menteixo. En un altre nivell, però el Profeta pot argumentar que ell ha passat de recull pilotes a entrenador del primer equip i d’entrenador del primer equip a fer un sextet de copes i a portar el Barça a ser el millor club del món.

El morbo, doncs, està servit. Ningú podrà evitar comparacions entre el president sortint i el president entrant. Ahir, però màxim fair play i abraçada entre els dos.
L’un més gras que quan va entrar (el de l’esquerra) i l’altre igual que quan va sortir (segons els reportatges es cuida i fa footing). Veurem si fer de president engreixa o no... Suposo que alguns ho vendran com un fracàs de Laporta, com una derrota. Però amb la mà al cor, Sandro gaudia de tanta popularitat que era molt difícil treure-li la victòria. La gent tenia ganes de Sandro. A més a més, tirant del costumari popular i agafant-nos a la frase del divideix i venceràs, el continuisme (més Benedito) no va saber agrupar-se per fer front comú i encara li han aplanat més el camí.

Com a curiositat, els que també van ser aclamats com a presidents quan van anar a votar van ser el Profeta Pep i… Josep Lluis Núñez. M’ha agradat veure’ls anar a votar. Un exemple per la resta. Ah!! I Més de cinquanta-set mil vots, rècord de participació. La democràcia a Can Barça cada vegada està més consolidada.

Per acabar, desitjar-li molta sort i que segueixi fent del Barça un club guanyador.

P.D.: En bàsquet ho tenim molt peliagut...

El curiós cas de l’home curiós.

L’home camina pel passadís, de pressa. L’home fa estona que pensava en aixecar-se de la cadira però la feina el retenia, el mantenia absorbit. L’home s’estava pixant des de feia estona, molta estona. Aquest mateix home que camina ràpid pel passadís, com si li anés la vida (bé, potser li anava), obre la porta blava del lavabo. L’home, de sobte, rep una bufetada, en sentit figurat, ja que percep per les seves foses una olor nauseabunda que fa que per uns moments es repensi si entrar-hi o no. L’home pensa que podria perdre-hi la vida si respira més de quinze segons aquella flaire. L’home, però, no s’aguanta més i no té més remei que posar-se al cau del llop. L’home, observador de mena, veu que una de les portes del lavabo té el pestell posat, ja que una mena de cosa vermella ho indica. L’home es caga, i mai millor dit, en la persona que en aquells moments està deixant-se cos i ànima per evacuar el que li sobra. L’home es posa davant de l’urinari, es baixa la cremallera i sosté el seu (enorme) membre amb les dues mans (1*). L’home escolta sorolls. L’home sap que procedeixen de l’altra banda de la porta. L’home sap que són sorolls que no es fan ni amb la boca, ni amb les mans, ni amb els peus, ni amb els colzes, ni amb el nas, ... en definitiva, que són sorolls que es fan quan un es troba assentat en un lavabo (2*). L’home s’espanta pels elevats decibels que ha produït aquell so. L’home pensa que ho podria denunciar a la Generalitat i s’imagina a la gent entrant als lavabos amb cascs per les orelles, per si de cas, com la gent que està a les obres. L’home dibuixa un somriure. L’home segueix pixant. L’home comença a sentir altres sorolls que provenen també de dintre del lavabo citat i que són conseqüència de l’esforç que l’individu desconegut, que a partir d’ara anomenarem K, està fent. L’home sap que no cal ser del CSI per saber que K ho està passant malament i s’està deixant l’ànima darrera la porta per expulsar els cossos malignes que habiten dintre seu. L’home, malgrat l’olor, comença a sentir una curiositat terrible per saber qui hi ha rere aquella porta tancada a pany i forrellat. Qui serà K? L’home segueix encara pixant perquè la quantitat de líquid emmagatzemat superava les expectatives i decideix fer-ho a poc a poc, guanyant temps i donant-ne a K perquè enllesteixi la feina.

De sobte, l’home sent com darrera de la porta K s’alça. L’home sent com es puja els pantalons i es corda el cinturó. L’home guarda de forma delicada l’assumpte que tenia entre mans, es corda la cremallera i es situa davant del mirall començant a rentar-se les mans. L’home sent com K estira de la cadena. L’home es posa nerviós, tens. L’home sent com el pestell es descorre i com la porta es comença a obrir. L’home sap que el moment de la veritat ha arribat. L’home veu com la figura de K surt de darrera la porta (i la tanca, com si no volgués deixar sortir aquella flaire d’allà dintre, com si tota l’estona que ell hagués estat a dintre no n’hagués sortit gota). L’home coneix a K. És el seu cap. A l’home li ve al cap aquell dia, ja fa temps, on també se’l va trobar en aquell mateix lloc i com colze a colze van compartir també estona i tasca. L’home observa com unes gotes de suor es dibuixen al front de K. L’home sap que són degudes a l’esforç realitzat fa uns moments. L’home, amb cara de circumstàncies, es dirigeix a K amb aquestes paraules: “Què, ha anat bé?”, assenyalant amb el cap la porta. K abaixa la mirada avergonyit i deixa anar un: “Prou bé!”.

(1*) Aquesta frase es podria considerar com a l’únic element fantasiós d’aquesta història.
(2*) Nota de l’autor: són el que vulgarment coneixem com a pets.

Com quan era petit...

Quan era petit (bé, petit, posa-li catorze anys, més o menys) anava a un esplai situat a la Plaça del Nord. Els Lluïsos de Gràcia, se’n deia. Els dissabtes ens reuníem allà, sobre les quatre de la tarda i acabàvem a les set. Era llavors quan, amb els diners de la setmanada (o alguna cosa més que deuria arreplegar dels pares), anàvem amb els amics a una botiga de llaminadures que hi havia a una de les cantonades. La botiga la portaven un matrimoni bastant gran. La dona tenia paciència, però l’home era d’aquells que t’engegava a pastar fang de seguida. I com que nosaltres ho sabíem doncs sempre fèiem el possible per fer-lo enfadar. Érem criatures i teníem una edat difícil, ja se sap. Un d’aquells productes que compràvem quan ja feia calor eren els famosos Burmar Flax. Qui no els recorda? El meu sempre era de llimona, i dels grans! Crec que valien vint-i-cinc pessetes, que en aquella època, fa gairebé dinou anys (osti tu!) eren diners. Avui en dia, amb vint-i-cinc pessetes (potser serien uns quinze cèntims d’euro, més o menys) crec que no et donen ni les gràcies per res. Bé, al que anava, que em comprava aquells gelats artificials que eren tot gel i de gust dubtós del que posava a l’etiqueta (en el meu cas, de llimona). Però estaven bons, què carai! Recordo també que per fer enfadar al senyor de la botiga (ja hi teníem la mà trencada en això), li demanàvem gelats d’aquests amb gust de ceba, pastanaga o d’altres sabors curiosos que no existien ni existiran. I l’home rondina que rondinaràs i nosaltres riu que riuràs. Bé, eren altres temps... (avui estic d’un sentimental!)

Ahir, passejada per Sort. I petita sorpresa! L’Alba m’ha portat a una botiga petita de llaminadures on tenien de tot. I és una botiga d’aquestes antigues, com les que abans hi havia a Barcelona. Vella. Estreta i llarga. La mestressa, una dona gran però de les que dissimula molt bé l’edat. I el més important, de les que encara van a tant la peça, no a pes. Us recordeu d’això, quan anaves a comprar llaminadures i el dependent començava a sumar peça per peça? Ara res, la modernitat pot amb tot, a tant el quilo i a fer negoci. Et foten unes clavades per una bossa de res! Ahir, en canvi, vam omplir una bossa ben plena fins dalt i no va arribar a quatre euros. Ah! I quan ja marxava, vaig fixar-me que a mà esquerra hi havia un congelador i a dintre... Burmar Flax! Sí, sí! I a dalt de tot un de llimona que m’estava cridant! Com quan era petit, no he pogut resistir la temptació i me l’he comprat. Tot passejant pel carrer amb el meu gelat a la mà, semblava un nen amb sabates noves.

A can Rosell.

Soci dotze mil i cinc-cents i dos números més (que diria el Sr. Bachs). No els poso perquè no me’n recordo, sincerament. Els números mai han estat el meu fort. Bé, al gra! Ahir el departament d’esports de La Banyera va estar a la seu social de Sandro Rosell. Allà hi treballa un amic i vam passar a saludar-lo. De pas ja vam aprofitar per veure el partit de bàsquet del Barça on, sense forçar gaire la màquina, va guanyar a l’Unicaja i es va plantar a la final de la Lliga ACB invicte en el que va de playoff.

Curiosament el dia d’ahir coincidia amb l’entrega de signatures per part dels precandidats i, avisats amb anterioritat per aquest amic, vam quedar-nos a gaudir d’un piscolabis gentilesa de la seu electoralista del soci dotze mil cinc-cents i pico amb un JB amb Coca-cola inclòs. Estaven de celebració, és notava. Tretze mil signatures en són moltes. Parlant amb gent d’allà, però, els vaig comentar que sí, que en són un bon munt, però que si es pensen que ja han guanyat la cagaran. Hi ha debats pel mig que poden acabar de decidir als indecisos. I una altra pregunta que em faig: els vots de la gent que seguiria escollint Laporta, on aniran?

Ara doncs, acabat el tall, comença la veritable carrera electoral. Quatre homes (m’ha sorprès molt que en Benedito arribés a les signatures) i un destí: la presidència del Barça, la fama, l’honor i els diners. Qui guanyarà?

Nova mascota a casa.

Sempre m’han agradat les mascotes. Veure-les corretejar per casa, acariciar-les, conviure amb elles... En fi, intentar que se sentim un més de la família i junts passar bones estones. Fa temps, però que vaig decidir “prescindir” d’elles. Després d’una experiència que va començar amb un periquito quan era petit, una conillet d’índies, un hàmster, unes tortugues, uns peixos, uns cucs de seda, un gos, un gat i per últim, fa un parell de setmanes, dos cargols que vam trobar entre les fulles d’uns enciams. Aquests pobres, però, de nom Carlos i Dani (en homenatge al Puyol i a l’Alves), van durar una setmana i escaig. Això que els donava enciam i els netejava assíduament el recipient on els tenia, però res va impedir que la tragèdia recaigués sobre ells. Això sí, culés fins a la mort (i mai millor dit), baixaven al bar amb nosaltres a veure els partits, us en dono fe. Potser va ser això el que va acabar amb ells, no ho sé. Ja se sap, el fum del local, l’alcohol, el vici...

Bé, al que anava. Que passat el dol pels cargols (un parell de dies vestint rigorosament de negre), vaig quedar-me amb les ganes de tenir un altre mascota. Al diari vam veure un anunci i vam decidir adquirir-lo. Dit i fet! En pocs dies ja el teníem a casa. Com canvien les coses veient com correteja aquell petit per casa. Amunt i avall, a dreta i a esquerra. Te’l mires amb cara de babau, mentre se’t cau la baba. I és que quan són menuts ja és això. Després quan es fan grans te’ls estimes igual, però res com quan són petits. El millor és quan arribes a casa i el crides: “Mishinooooo!” i ell no ve. Bé, li haurem d’ensenyar mica en mica, ara fa molts pocs dies que és entre nosaltres.

Us deixo algunes fotos perquè el conegueu.

Aquí, fent-lo venir cap a mi:

En aquesta, ensenyant-li a que em doni la poteta:

Ara, donant-li una mica de menjar (pols, evidentment):

I per acabar, dient-li que vagi cap a la dreta (aquesta foto me l’hagués pogut estalviar, però com que ja estava feta...):

Sí, què passa! És un aspirador d’aquells que funcionen sols, i què? Cadascú té la mascota que li dona la gana, no??

32ena cursa d’El Corte Inglès.

Avui he participat a la trenta-dosena cursa d’El Corte Inglès. Per definició seria aquella cursa on:
- No pares de passar a gent, gent i més gent. I quan et penses que ja n’has passat molta, encara te’n queda molta més per passar.
- Reps cops de colze, cops de peu i travetes constants (sobretot durant els cinc primers quilòmetres).
- Els bombers treuen les mangueres (les de treballar, no les seves, no sigueu mal pensats!) i comencen a ruixar als corredors acalorats que passen per davant.
- Per un dia s’amortitza la pista de l’Estadi Olímpic de Montjuic, ja que ens han fet passar-hi per dintre.
- El teu nas capta tot un seguit d’olors a suat diferents però no per això menys desagradables.
- Et creues senyores grans acollonides a sobre la vorera, aturades, que a manca de tres passes per arribar al portal de casa seva es troben que tota una multitud enfervorida li passa per tots cantons (a hores d’ara, la Guàrdia Urbana a informat que la senyora ja està sana i estàlvia a casa seva i fins i tot ha fet la migdiada).
- Aquelles “Señoras que lo dan todo bailando un politono de telecinco” també ho donen tot animant als corredors.
- Hi ha senyors surten als balcons i que quan veuen tanta gent passar pensen que el Barça ha guanyat un altre títol i llavors fan onejar la bandera blaugrana.

Per acabar, dir, valgui la redundància, que no estic acabat i que he aconseguit arribar a la meta amb un temps de cinquanta-sis minuts i quinze segons. No està gens malament, eh! Que la pujada a Montjuic té tela i que eren onze quilòmetres!

Papà papaparàraaaaa…

Acabo de veure el nou anunci d’Estrella Damm. Aquell del papà papapararàaaaa… Ostres, quin bon rotllo!! No sé què tenen últimament les cançons dels anuncis que fa aquesta companyia que m’agraden. Són cançons d’estiu, què caram! Si Freixenet ens anuncia l’arribada dels Nadals, el Corte Inglès ens anuncia l’arribada de les estacions de l’any (“Ja és a El Corte Inglés”), Estrella Damm ens anuncia l’arribada de... l’estiu!! Sol, vacances, amics, festes majors, diversió, esport, muntanya, llibres, jornada reduïda (a partir del proper dilluns!) ... no sé, són paraules que a mi em venen al cap quan penso amb l’estiu. I vosaltres, amb quines paraules definiu el vostre estiu?

Aquí, en primícia, i directament des del Facebook gentilesa de l’Alba, la Banyera us deixa el nou clip d’Estrella Damm (no tinc accions ni res de semblant, que consti):

Defcon 2!!

(una sirena de submarí sona de fons)
Alerta!! Alerta!! La Banyera (versió americana) passa a Defcon 2 (i es probable que el dos passi a l’u). Bé, si féssim un símil amb els terratrèmols i aquella famosa escala de richter, crec que el sisme seria d’un nou amb dos. Tots els fonaments estan trontollant. Tragèdia a ca la Banyera. Renecs i més renecs han sortit de la meva boca. He repetit en més d’una ocasió aquella famosa frase de: si no vols caldo, dues tasses! I mentre la repeteixo, agafo un bolígraf vermell i assenyalo un nou dia al calendari, concretament al mes de juliol. Amb un cercle ben rodó i ben marcat. Pressionant fort, amb ràbia. Passo els fulls del mateix calendari i veig que al mes de setembre hi ha dibuixats dos cercles vermells més. Sí, companys, sí, l’altre dia en parlava i avui s’ha consumat la tragèdia. No en són dos, no. En són tres!! De casaments estic parlant, als que hauré d’assistir aquest any. Bé aquest any, en tres mesos com qui diu. Hi ha gent que a l’estiu fa intensius d’anglès, servidor farà intensiu de casaments. Si es que hi ha gustos per tot!

I és clar, en dos d’aquests tres casaments que he d’assistir coincideixo amb el T i la G. Recordatori: al T li agrada molt anar als casaments, frueix, quants més en tingui millor, i les invitacions les encaixa amb aquella enteresa i aquell somriure als llavis que ve a ser quelcom semblant a: “Sí, sí, més, doneu-me’n més! En vull més!! M’agrada!!” (frase llegida en horari potser infantil i que no s’ha de treure del context d’aquest post). En canvi, servidor, ho encaixa com si li caigués una llosa molt pesada sobre les espatlles. Amb aquella amargor, aquella parsimònia, aquella mala llet, en poques paraules: “Hòstia tu, un altre!”. I no és que no em faci il·lusió que aquest amics es casin. Evidentment que me’n fa! El que no em fa gens de gràcia és haver de suportar aquella mena de carrinclonisme protocolari que envolta totes les bodes. L’estampa serà, més o menys, aquesta: mentre el capellà està casant als nuvis, al T se li dibuixa un somriure d’orella a orella mentre va fent que si amb el cap (i pensa si aquesta vegada també serà mereixedor de l’estatueta de proper en casar-se, que també li fa molta il·lusió tenir-ne una altra a la lleixa/altar del menjador) i servidor, al seu costat, amb els braços creuats, pensant (i bufant) interiorment quanta estona falta perquè aquell suplici s’acabi.

Ah!!, protagonistes dels casaments als que assistiré. Ja podeu procurar no separar-vos com a mínim fins passat cinc anys de l’enllaç. Perquè sinó, seré el vostre malson. Vindré potser al matí, o potser a la tarda o potser a la nit, i mica en mica, sense que us n’adoneu, us destrossaré la vida. Primer el cotxe, després la casa, després la mascota, i quan hagi acabat amb tot això aniré per vosaltres, un a un, us faré patir fins a l’extenuació. Hi podeu pujar de peus! Faltaria més, amb els nervis que passo i l’estrés que em genera tot això!

“Senyores que...”

Si us moveu per entorns facebook, a no ser que només hi sigueu de passada, s’hi us hi feixeu bé veureu que fa temps que han sorgit un seguit de grups que tenen la peculiaritat de començar amb “Senyores que...”. Bé, són en castellà, però són reals com la vida mateixa. Defineixen aquell tipus de senyores entrades una mica en anys, que tenen qualitats comuns les unes amb les altres. Per exemple, tindríem grups com:
- “Señoras que bailan solas pasodobles con la mano sobre la tripa”.

- “Señoras que esconden el pañuelo lleno de mocos en la manga”.
- “Señoras que ven a jóvenes volviendo del after y piensan que han madrugado”.
- “Señoras que guardan las mejores bragas para cuando van al médico”.
- “Señoras que dicen oyoyoyoyoyoyoy cuando se enteran de un cotilleo”.
- “Señoras que lo dan todo bailando un politono en Tele 5”.

- “Señoras que confunden el LSD con el ADSL”.
- “Señoras que discuten para ver quien está más enferma”.
- “Señoras que te ven grabando en la calle y te preguntan ¿y esto cuando sale?”.
- “Señoras que dicen almóndriga, cocreta y mondarina”.
- “Señoras que cuando oyen un teléfono por la tele piensan que es el de casa”.
- “Señoras que mandan con el móvil mensajes en blanco a sus hijos”.

-“Señoras que intentan hablar con contestadores automáticos”.

I anades d’olla com:
- “Señoras que eliminan al Madrid en octavos de final de la Champions”.
- “Señoras que arbitran un Inter-Barça mejor que Benquerença”.
- “Señoras que piensan que Olegario Benquerença merece la pena de muerte”.
- “Señoras que cuidan velociraptors”.

Bé, jo, pensant pensant, també n’he trobat algun d’interessant que us els deixo a continuació:
- “Señoras que dicen asíN”.
- “Señoras que ríen tapándose la boca”.
- “Señoras que andan cogidas del brazo”.
- “Señoras que dicen Aznar en lugar de FNAC”.
- “Señoras que se ponen chándal para salir a andar”.
- “Señoras que cuando tienen frío se ponen el abrigo encima de los hombros”.
- “Señoras que salen a andar para hacer bajar la comida”.
- “Señoras que no se acaban nunca de despedir”.
- “Señoras que nadan en la playa o la piscina sin mojarse la cabeza”.

Ah!! Però no tot és tant maco i de color de rosa. Un altre grup amenaça la supremacía de les “Senyores que…”. Aquest grup infernal és el que comença amb la paraula “Chonis”. Busqueu, busqueu chonis al facebook…

P.D.: La Banyera no es fa responsable de les conseqüències que puguin ocasionar aquestes cerques en la persona en qüestió. Servidor, últimament només fa que trobar i difondre entre els companys/amics els nous grups de “Senyores que...” que es va trobant. Per la qual cosa, no és difícil anar passejant pel carrer i sentir dir-me: “Mira, una senyores que...”.

161è joc literari.

Basat en una proposta d'en Jesús M. Tibau del bloc Tens un racó dalt del món.
Aquella tarda vaig decidir anar a buscar a les golfes la caixa metàl·lica on guardava totes les fotografies. Era una afició que, de tant en tant, se’m despertava dintre meu. Potser ho feia un, dos, o fins i tot tres cops l’any quan algun diumenge a la tarda m’envaïa la nostàlgia. M’ajudava a recordar el passat ara que ja era gran. Davant meu desfilava la família, els moments bons, els somriures que es perden amb el temps, la innocència de quan érem petits, i infinitat de coses més que em feien esbossar un somriure melancòlic. Però sempre que tenia les fotos a les mans, sempre que les mirava, sempre em venia la mateixa pregunta al cap: perquè carai sempre apareixia en totes elles aquella mena de Pare Noel al meu costat?