divendres, 5 d’octubre de 2007

Dia 3: Olveiroa - Fisterra - Santiago de Compostel·la

Quina nit!! M’he despertat tres vegades i tot em donava voltes. Estic molt marejat i no paro de suar i tenir fred. No entenc que em passa. Sona el despertador. Són les set en punt. Segueixo marejat com una sopa. Què faig? De fet no tinc cap més remei que posar-me a caminar per poder agafar l’autobús a Fisterra per anar fins a Santiago de Compostel·la.

Em carrego la motxilla a l’esquena com puc i començo a caminar. El fred sembla que ajuda a que el mareig baixi una mica. Una vegada que surto del poble el camí em porta per la carretera nacional. Passat més o menys un quilòmetre veig una llum que s’acosta. Són una mallorquina i un valencià que vaig conèixer ahir. Em diuen que no és per aquí. Busquen, segons un paper que porten una desviació just sortir del poble. Els comento que n’he vist una però que no hi havia cap fletxa i he seguit endavant. Decidim tornar enrere, ja que encara és de nit i puc no haver-me fitxat bé. Allà on es desvia el camí ens trobem a l’Esther i el Carlos. No veiem fletxes, però decidim agafar-lo i als pocs metres hi ha una fita quilomètrica del Camí. Salvats!!

Estic una estona caminant amb ells quatre, però el meu pas és ràpid i començo a tirar. Va sortint el sol poc a poc. El moment és fantàstic, ja que per una estona conviuen ela lluna plena davant meu i el sol darrera. M’aturo un moment per contemplar-ho, però el mareig torna a fer acte de presència. Per tant, ja sé el que he de fer per no notar-lo: caminar. I ho faig aprentant el pas. Hi ha un autobús que surt a les 14:45 h de Fisterra i si puc agafar-lo, millor (l’altre surt dues hores més tard).

Crec que un dels millors moments d’aquesta petita aventura l’he viscut quan estava a punt d’arribar a Cee. Al final d’una pujada de sobte ha aparegut el mar. Tenia la sensació que mai l’havia vist, com si per primera vegada apareixes aquest gran llac d’aigua davant dels meus ulls. Tot blau, calmat, es dibuixava tot el perfil uniforme de la costa on, per les senyes que m’havien donat, tenia, al front, Corcubión i més enllà es veia ja Fisterra. Quina meravella!!

Arribant a Sardiñeiro arriba la segona pèrdua del dia. Gràcies a una dona que va dir-me “Por aquí no es, chaval”, vaig tornar enrere i vaig veure la fletxa mig amagada a una paret. Havia caminat poc, però el temps per agafar l’autocar apretava. Anava just.

A les 13:00 h arribo a l’alberg després d’haver caminat trenta-dos quilòmetres. Aconsegueixo la fisterrana (certificació que acredita que has arribat a la fi del món) i vaig a pel meu últim objectiu: el far. Encara m’esperen tres quilòmetres d’anar i tres de tornar. La noia de l’alberg m’ha dit que la parada de l’autobús està just al costat. Sense perdre temps començo a caminar. Crec que és el tram més pesat de la peregrinació: tot per asfalt, pujada amb revolts i veient el far al fons. Quin malson!!

Arribo a les 13:40 al far. Veig el punt quilomètric 0,00. Ja ho he aconseguit. Em faig unes quantes fotos amb ell, amb el far i amb tot el que m’envolta. La vista és fantàstica. El relleu de la costa gallega banyat pel mar. Com que no puc entretenir-me molt, emprenc el camí de tornada, però ara és baixada. A temps arribo a la parada. Són les 14:25 h. Repte aconseguit!! I a més a més, ja se m’ha passat el mareig.

El viatge amb autocar a Santiago dura tres hores. El bus va recorrent la costa i parant a la majoria de pobles. No se’m fa molt pesat, ja que vaig xerrant amb un dels conductors (n’hi havia dos), dormint a estones i observant el bonic paisatge. L’anècdota la protagonitza una dona que al saber que l’autobús triga tant per arribar a Santiago, pregunta “¿Por qué tarda tanto?”, a lo que el conductor, amb el típic accent gallec i tot resignat, li respon: “¡Porqué no vamos volando, senyora! Vamos por la carretera.”. Passant per Sardiñeiro veig per la carretera com els de Cadis: mare, fill i parella van caminant. Han sortit al mateix temps que jo i encara no han arribat. No em veuen, però els desitjo sort.

Arribo sobre les sis a Santiago i vaig a una farmàcia a prendre’m la pressió. La farmacèutica em diu que estic perfecte, així que decideixo anar cap a la pensió que havia prèviament reservat des de Barcelona. Va sorprendrem que és com aquelles de les Rambles que no ocupen tot un edifici (com si fos un hotel), sinó que ocupen només una planta (en aquest cas la quarta), i la resta són pisos. L’habitació no estava malament, però pel preu (22 euros) podria haver estat millor.

Una vegada dutxat i canviat de roba surto a donar una volta per Santiago. Arribo fins la plaça de l’Obradoiro i resolc un altre tema pendent: sopar a Casa Manolo. Quan vaig estar-hi fa poc més d’un mes hi volíem dinar, però de la gent que hi havia vam desistir. De totes maneres són les 20:00, hora oficial d’obertura, i entro per evitar fer cues.

Després de sopar toca dormir, que estic molt cansat. Al desfer el llit no ho veig molt clar (sembla que no hagin canviat els llençols des de que els va utilitzar algú la última vegada), així que trec el sac i el coixí inflable de la motxilla i els poso sobre el llit. Dormiré com si estigués en un alberg. I dit i fet: m’estiro i el son em fulmina.

FOTO DEL DIA:
Crec que mereix ocupar aquest lloc l’impressionant paisatge que es veia des del far de Fisterra.