diumenge, 21 d’octubre de 2007

La Marxassa'07: molt bona marca i molt bona organització.

Començaré dient que aquesta marxa encara no l’havia fet i m’ha sorprès gratament. L’organització és perfecte: els avituallaments, els controls, la gent molt simpàtica i amable que fan que la marxa no sigui tant dura, el recorregut, ... Tot un deu. Bé, no seré tant esplèndid, ja que va haver-hi una cosa que va decebre’m. Però només una, que consti!! M’explico. Tot bon marxant té un trofeu molt preuat: la samarreta commemorativa de la marxa. Una vegada acabada la cursa sempre t’omple d’orgull i satisfacció poder lluir-la al dia següent. Uns al treball, altres al gimnàs i d’altres al fons de l’armari, però es tracta de lluir-la. Sents una sensació especial quan te la poses. Assaboreixes el regust de la victòria que et dona haver pogut completar el recorregut. És el reflex de tot un conjunt de coses: el patiment, els quilòmetres a les cames, les hores sense dormir, la duresa del recorregut, el desnivell superat, les anècdotes viscudes, la gent amb la que has parlat i la gent que has conegut... Tot té cabuda en una cosa tant absurda com una samarreta. Però us puc arribar a assegurar que quan arriba el moment de posar-te-la, ho fas amb un somriure als llavis. És per tot això que té un valor incalculable. Doncs bé, aquesta vegada ens vam quedar sense aquest trofeu. No sé per què no n’han repartit, però el que està clar és que ha estat una gran decepció el no rebre-la. De totes maneres us diré que no ens vam anar amb les mans buides. A l’arribada ens van donar una bossa amb tot de coses. Fins i tot una medalla que no vaig dubtar a penjar-me-la del coll. Però ni tot l’or del món pot esborrar la manca de la samarreta.

Vaig haver de matinar bastant. Havíem quedat amb el Xavi i el Marc a les 4:30 al punt de trobada habitual, així que el despertador havia de sonar a les 4:10h. Dic havia de sonar perquè no va fer-ho, ja que a dos quarts de quatre ja estava donant voltes a llit, tot nerviós i pendent del rellotge. Així que vaig llevar-me i vaig aprofitar per fer les coses amb més calma. Fins i tot vaig poder “gaudir” una mica dels programes que fan a altes hores de la matinada per televisions com Antena 3. Us aconsello que no feu l’esforç d’encendre la ta tele a aquesta hora!!

Després de reunir-nos amb el Jaume (amb una cara de dormit que feia partir) al peatge de Vilassar vam dirigir-nos cap a Mataró. Vam passar una autèntica odissea abans d’aparcar. No hi havia ni un lloc lliure ni pels voltants ni a dos quilòmetres a la rodona. Després de fer una visita turística a Mataró, finalment van aconseguir estacionar el cotxe fent trampes: apartant un contenidor petit que mig envaïa una plaça d’aparcament.

A tres quarts de sis van sortir els autocars que, després de dur-nos per una carretera plena de corbes, van deixar-nos a Sant Martí del Montseny un quart d’hora abans de començar la marxa. Va agradar-me retrobar cares conegudes que feia temps que no veia com la de la Maria (des de la Cap de Rec), la del Josep (que portat totes les marxes fetes d’aquest any) i la de l’atrapeu-looo (mític entre els mítics en aquesta competició).

A les 7:00 en punt era la teòrica sortida. Dic teòrica, ja que sortida oficial no n’hi va haver: ni petard, ni parlament inicial, ni res de res. De sobte ens vam trobar caminant preguntant-nos els uns als altres si ja havia començat la prova. Els primers metres vam avançar a pas molt lent. Vam sortir dels últims, ja que vam perdre al Marc i a l’esperar-lo ens vam quedar enrederits. Això va suposar haver de fer una llarga cua i avançar a pas de tortuga, ja que un corriol estret ens duia fins a un camí ample on vam començar a forçar el pas i a recuperar el temps perdut.

El primer tros va ser de nit fins aproximadament les vuit que va sortir el sol, amb bastant fred i el frontal es feia indispensable per tal de poder avançar pel terreny poc complicat. Vam aprofitar els primers quilòmetres per xerrar amb la gent que vam anar avançant. Quan van aparèixer les primeres rampes de la pujada a Font Martina els components del grup vam anar al nostre ritme. La pujada, francament, no va ser molt dura. Era constant, sense cap descans, però com estàvem frescs vam fer-la sense gaires patiments. Vam reagrupar-nos al primer control, on havíem de fer una mica de cua per tal de poder fitxar. Allà ens esperaven uns donuts que estaven molt bons (vaig menjar-me’n tres ja que estava afamat).

Vam encarar tota la baixada per una pista àmplia sense perdre de vista el Montseny a la dreta. Castanyers i pins tapaven el camí i ens protegien dels raigs de sol oferint-nos una temperatura ideal per caminar. Al fons, seguint les indicacions del Jaume, veiem les dues muntanyes que havíem de superar per arribar a Mataró. Vistes de lluny feien una mica de por. Vam arribar a Sant Celoni on, després de vint-i-cinc quilòmetres podíem omplir el pap amb crispetes, donuts, taronja, llaminadures, galetes i tot tipus de beguda.

El nostres següent objectiu era de nou superar una muntanya: la de Sant Martí del Montnegre. Aquesta, potser, va ser la més dura de les tres que havíem de pujar. A mitja pujada, però, ens esperava un control on, literalment, vam poder fer el vermut: olives, patates, galetes, fuet, bastons i fins i tot vermut negre. Quin luxe!!

Després de quedar ben tips i de que el Xavi descobrís que tenia el taló esquerra danyat pe culpa dels mitjons, vam reprendre la marxa. Quedava superar la meitat de la pujada (que es va fer una mica llarga) i baixar fins a Vallgorguina, on ens esperava el dinar. Quan deia que els avituallaments estaven molt bé no feia broma. El dinar constava de: una amanida, una entrepà de botifarra (amb opció especial pels vegetarians) i postres, tota això banya amb un porró de vi. Encabat, era el torn d’apedaçar-se de nou els peus i de que els mitjons del Xavi passessin a millor vida, ja que al taló s’havia fet un forat on hi cabien tres dits.

Amb l’estómac ple vam superar la darrera muntanya del dia: la del Santuari del Corredor. Vista sobre el perfil semblava dura, però la veritat és que vam superar-la amb una sorprenent facilitat. Va ser una miqueta més d’una hora de pujada que va deixar-nos al control situat al peu del Santuari.

Aquí ja tot el que quedava era baixada fins arribar a Mataró. Vam passar per la Font del Malpas i Santa Maria de Mata, per unes tarteres molt tècniques i impressionants que vam superar tot corrents. És el tros que més va agradar-me. Anàvem devorant els quilòmetres a pas molt ràpid i la veritat és que la temperatura i el camí permetien fer-ho d’aquesta manera. Recordo els últims cinc quilòmetres que separaven el control F de l’arribada a Sant Simó que vam fer-los corrents, cadascú al seu ritme. El temps emprat fins aleshores era realment espectacular: 11 hores (comptant parades) i vèiem que si ens deixàvem l’ànima en aquests darrers 5.000 metres podríem fer una marca realment molt bona.

I així va ser. El Jaume va arribar primer amb un temps d’11:27h. En segona posició, un servidor: 11:35. I finalment el Xavi i el Marc, parant el cronòmetre en 11:40. Felicitats a tots!! Estic molt content per la marca aconseguida, cosa que fa que la mitja a l’arribada, segons dades facilitades pel GPS del Sensei Canaleta fos de 6,1 km/h per cobrir una distància total de 64 quilòmetres, “sense tenir en compte la hipotenusa”, segons les mateixes fonts.

Ah!! Per cert, Jaume, espero que ja et trobis una mica millor de la panxa...

4 comentaris:

Jaume ha dit...

Gracies Jordi, ja estic millor de la panxa. Pensava que ja no t' enrecordaries.

Penso que hauries d' haver explicat el petit problema que va tindre en Xavi amb la cadena....

A veure si tornem a coincidir ja que ara fins Castells de la Segarra no en faré cap mes. La Marxa del Garraf no la faré ja que estaré fent la Behobia -San Sebastian.

A veure si quedem encara que sigui per entrenar.

Salutacions

Jordi ha dit...

Fet!! Quan vulguis podem tornar a fer la Segona Jabalinada nocturna per Collserola.

El tema de la cadena va venir-me al cap, però vaig decidir descar-tar-la per evitar mals majors...

El Xavi va comentar-me que la Maria li va passar links de marxes que es fan després de la del Garraf. Podem mirar-ho i apuntar-nos. Més que res per no estar tant de temps parats.

Adéu siau!!,
Jordi.

Txell ha dit...

Hola Jordi san!
De nou moltes felicitats!
En serio que no vau fer tota la marxa correns tenint en compte que a sobre vau parar a fer el vermut,ummm, no sé no sé..
Per cert ja trobaba a faltar les teves cròniques marxenques al bloc, quina enveja!!!
Cuida't,
Txell

Jordi ha dit...

Ei Txell san!!

La veritat és que uns quants quilometrets vam fer-los corrents, no nomès els últims. Com sempre a les baixdes per no cansar-nos... jejeje

Ara fins dintre de dues setmanes a la Marxa del Garraf no n'hi haurà mes. I és l'última de la temporada del campionat de marxes de resistència de la FEEC. Estem avaluant la posibilitat de fer-ne d'altres per no estar parats fins el febrer. A veure si hi ha sort...

Fins ara,
Jordi.