divendres, 5 d’octubre de 2007

Dia 4: Santiago de Compostel·la - Barcelona.

Aquest dia no té molta història. L’avió surt a les 12:40, així que temps més que de sobres per aixecar-me, preparar per última vegada la motxilla i anar a agafar l’autocar a l’estació d’autobusos. Queda una mica més lluny, però com que tinc temps decideixo assegurar la jugada i agafar-lo allà, que sé on para. L’he d’agafar bastant d’hora, sobre les 10:00, ja que el següent és molt just. Amb vint minuts sóc a l’aeroport i m’he d’esperar més de dues hores a que surti el vol, així que mato el temps llegint i escrivint. Quin remei!!

El vol surt puntual, i cinc minuts abans d’hora (ja s’encarreguen de dir-ho per la megafonia de l’avió) aterrem a l’aeroport del Prat. S’ha acabat aquesta petita aventura en solitari, que espero que no sigui la última!! M’ho he passat bé, he gaudit del paisatge i he desconnectat molt, que és del que es tractava.

Per acabar donar mil gràcies a tots aquells que mentre era per terres gallegues m’heu trucat o m’heu enviat algun missatge de suport i d’ànim: l’Alba, el meu pare, la meva mare, el Javi, el Miquel, l’Ivan, ... Espero no deixar-me ningú, i si ho he fet, que no s’enfadi i que es senti inclòs, que, com jo dic sempre, la meva memòria de peix (tres segons) no dóna per més. Es reconfortant parlar amb algú quan estàs lluny de casa i sense ningú de confiança amb qui puguis fer-ho. Gràcies de tot cor!!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Ey figura que tal, imagino que ya sabrás quien soy jaja. Una vez más me ha encantado leer esta pequeña historia de experiencias. La verdad es que leyendo todo esto da ganas de cojer una mochila y emprender el camino que nos conduce al fin del mundo como bien dice la historia. Cuando acabé el camino yo tb pensé que un dia tenia que completar el camino de santiago desde Roncesvalles o bien desde Francia. Por eso sé que si mis fuerzas no me fallan un dia cumpliré este sueño. Mientrastanto te diré que quizas y como añoranza a lo que vivimos en su dia nos hemos propuesto Tere y Yo a hacer el camino desde Santiago a Finisterre. La fecha es en el puente del 1 de Noviembre. Estamos mirando los vuelos y la verdad es que no nos sale mal de precio. Asi que gracias a ti y a nuestras ganas de aventura nos hemos decidido a emprender una vez mas rumbo a Santiago. Enorabuena por cumplir tu objetivo de llegar al fin del mundo y sobretodo por dejarnos disfrutar de estos relatos. Ya te lo he dicho en mas de una ocasion que nos encanta leer todo aquello que escribas, felicidades Jordi y graciass por todo.
Un saludo
Mikel

Txell ha dit...

Hola Jordi!!

Moltes felicitats per completar el tram fins a Fisterra,sobretot pel fet que tot i haber-hi d'anar sol no ti va fer enrere. Sé el que és afrontar els reptes en solitari, i tot el que t'aporta en tots els sentits. Aixi que de nou FELICITATS!
Cuida't,
Txell

Jordi ha dit...

Hola Mikel!!

Me alegro de que hayáis tomado esta decisión. No os váis a arrepentir. Son sólo tres etapas y 90 quilómetros. No hay mucha gente (y menos en las fechas que queréis ir). Lo que seguramente tendréis que ir bien abrigados porque seguro que hará bastante frío. Y una vez allí, ya sabéis, empezar a devorar los quilómetros y a disfrutar del entorno. Sobretodo cuando veáis el mar llegando a Cee. Ese, creo, es el mejor momento del viaje (a parte de la llegada al faro de Fisterra). Si necesitáis información, ya sabéis. ¡¡Aquí estoy!!

Un abrazo,
Jordi.

Jordi ha dit...

Gràcies Txell!! De vegades, per fer coses, has de liar-te la manta al cap i fer-ho. Si no, quan depens d'altre gent, si és per una nap és per una col i al final no ho acabes fent.

I qui millor que tú ho sap això? Tens l'experència de la Núria-Queralt, no?

Sayonara,
Jordi.

Txell ha dit...

Allò si que va ser dur!
De vegades no pots estirar a la gent a fer les teves "bogeries" com en diuen ells però tampoc tens perquè deixar de fer-ho, doncs sempre hi haura algú per tirar-te un cop de ma, com a la Nuria-Queralt que us vaig trobar a vosaltres!!

Jordi ha dit...

Un plaer!!