dimecres, 3 d’octubre de 2007

Dia 2: Negreira - Olveiroa.

M’havia posat el despertador a les 6:45, però com que a les 6:00 ja estava desvetllat i m’havia semblat sentir gent que s’aixecava, he fet el ronso deu minuts i m’he llevat. Lo del soroll de la gent era una falsa alarma, ja que només volien anar al lavabo. Total que a les 6:20 ja em trobava al carrer i caminant. El cel estava estrellat i no feia gaire fred. Amb una samarreta de màniga llarga a sobre en tenia prou, ja que enseguida he començat a entrar en calor. La lluna està plena i dona gust caminar.

El primer tram transcorria per carretera, però passat el primer poble les fletxes grogues m’han conduit cap dintre el bosc. Si dic que no he passat una mica de por, menteixo. Anava completament sol, era de nit, el bosc era espès i només duia el frontal. A tot això s’ha de sumar els constants sorolls que se sentien entre la vegetació i el crit d’algun que altre animal. No us exagero, de veritat. Això d’anar sol per aquests camins de Deu... Bé, i de l’apòstol Santiago, a veure si ara se’ns enfadarà... Feia talment l’efecte de la pel·lícula “La bruja deBlair”. Tenia la sensació que en qualsevol moment podia aparèixer enmig del camí algun psicòpata que em volgués fer coses lletges. I llavors m’he preguntat: en cas de que hi hagués un psicòpata, aquest tindria por de que li sortís un altre psicòpata que a la vegada també volgués fer-li coses lletges? I així he passat l’estona, pensant en psicòpates!! Un bosc ple d’ells esperant que passés algun altre de la seva classe... Ves per on, a veure si hauré inventat un reallity show?

Ha començat a sortir el sol sobre tres quarts i cinc de vuit. Anava caminant per una carretera i de sobte veig que ve un cotxe amb els llums encesos. Redueix la velocitat i gira cap on estic caminant (just estava passant pel costat d’una casa). Passa pel meu costat poc a poc i sento el vidre com baixa. “Ja està, un psicòpata!”, ha estat el meu primer pensament. “Ja el tenim aquí!”. M’arrambo tot el que puc a la casa sense parar de caminar i el cotxe passa de llarg. Llavors he pensat que igual aquest suposat psicòpata m’ha pres per un d’ells i m’ha deixat estar. De sobte sento un soroll d’alguna cosa que ha caigut al terra. “Un cap o una cama...”, he pensat. Segurament li dec haver caigut bé i em fa un regal... “I ara jo que puc regalar-li a ell?”. Decideixo girar-me i veig que al terra el que havia caigut era un diari. Ostres, què fort!! Com els americans que reparteixen la premsa en bicicleta i llencen el diari! Aquí igual però motoritzats!! Menys mal!!

Bastant més endavant em trobo al Pablo. Comenta que ha dormit a Vilaserio a un alberg no declarat. Està tot equipat amb llits, llum, aigua, però no hi ha ningú que s’encarregui. Eren quatre persones dormint en un alberg que n’hi cabien trenta, segons m’ha dit. Ell ha començat a Roncesvalles i si deu vol acabarà demà. Se’ns uneix un home que el Pablo me’l presenta. Es diu Roland, és suís i entén bastant bé el castellà. Fa cinc anys consecutius que s’escapa per vacances a fer el camí. Aquesta vegada ha començat a Pamplona.

Quan mancaven uns dos quilòmetres per arribar a Olveiroa veig que abandona la carretera i es dirigeix cap a un prat. Me’l quedo mirant i em deixa anar: “Pequeña siesta aquí.”. Apa doncs, que vagi bé aquest petit break. El Pablo s’ha quedat endarrerit tirant fotos, així que continuo tot sol.

Són les dotze i arribo a l’alberg. Quina és la meva sorpresa quan llegeixo en un cartell on posa que fins a les 15:30 h no obren. I ara que se suposa que he de fer durant tres hores i mitja? He fet trenta-tres quilòmetres en menys de sis hores per res... Arriba el Pablo i li comento. No sembla preocupat, ja que només vol segellar la credencial i continuar fins a Cee. La veritat és que jo seguiria, no estic gens cansat, però aquí se que tinc llit garantit i amb això no es juga. Ell fa una volta de reconeixement. La veritat és que és un alberg peculiar. Està format per tres quatre cases i dos hòrreos adequats per a dormir. El menjador i la sala d’estar estan situats a una banda del carrer i les dues cases on hi ha els llits a l’altre. Torna victoriós, ja que ha trobat a una de les encarregades que li segella la credencial. Li comento si pot obrir les habitacions per deixar la motxilla, estirar-me una mica i dutxar-me. Se’m queda mirant i molt educadament em diu que no. O sigui que a seguir esperant. Quan marxa la dona, el Pablo em diu que ell si fos jo saltaria per una finestra que ha vist que hi ha oberta a la casa on són les habitacions i deixaria la motxilla i es dutxaria. L’oferta és temptadora, però sóc molt legal... i a veure si em fan fora si em descobreixen!!

Aprofito que el Pablo se’n va per baixar a dinar al bar de baix (n’hi ha un més a dalt). Em volen cobrar dotze euros per un menú, però com que fan entrepans em quedo amb l’opció econòmica. Sobre les dues torno a pujar a l’alberg a seguir esperant. Em sembla que mai havia vist tantes mosques juntes. N’hi ha per tot arreu i són molt empipadores.

La dona obra puntual. Aconsegueixo dutxar-me el primer i rento la roba. Avui ja és l’últim dia que he de fer-ho. Al·leluia!!

Dono una volta per l’alberg i mentre estic mirant un mapa del camí de Santiago se m’acosta una dona Irlandesa parlant en anglès. Xerrem un estona. Aconsegueixo mig entendre que em diu que només porta uns pantalons i que no els pot rentar. No se m’acut res més que deixar-li anar: “They walk alone”. És a dir, que lo més normal és que amb la merda que tenen caminaran sols quan se’ls tregui. Se’m queda mirant amb cara de no entendre res i decideixo explicar-me millor: “If you put it in the floor, it walk alone”. Em torna a mirar estranyada i decideixo deixar-ho correr.

A mitja tarda baixo a la sala d’estar i palo amb el Carlos (el de Valladolid d’ahir nit) i amb l’Esther, una peregrina que ve de Burgos, que també ve sola. Decidim anar a sopar els tres, però provarem l’altre bar que ens han arribat rumors de que és més econòmic i fan plats combinats. Se’ns afegeixen a la conversa un matrimoni gran de Cadis i el seu fill amb la parella. Caminen tots tres menys el pare, que tot vestit amb sabates, pantalons de vestir i camisa, llueix orgullós una gran panxa i els fa de suport amb una furgoneta. Tot xerrant ens passa el temps volant entre bromes i rialles. Sobre les set arriba el de Badalona d’ahir la nit caminant tot xino-xano.

Anem a sopar a les vuit. El bar només té tres taules ocupades per gent que ja vaig veure ahir a l’alberg: uns joves prenent refrescs i jugant a cartes, un alemany mirant les musaranyes i un parell més que segons el Carlos que ha estat abans van per la segona botella de vi. Demanem el sopar tot esperant que es buidi alguna taula. Com que passa el temps i ningú es mou, decidim entrar una taula de les de la terrassa amb el permís de la propietària. Per poder-la entrar l’hem hagut de desmuntar literalment perquè no passa per la porta. Més tard arriba el de Badalona, que es diu Cristian i s’uneix al nostre grup. Descobreixo el perquè dorm tant: es liquida sol durant el sopar una botella de vi més tres xupitos.

Després de xerrar amb els de Cadis i amb dos o tres dones més, ens retirem. Fa fred i menys mal que m’he posat pantalons llargs. Arribo a l’alberg, trec la radio de la motxilla i escolto el Barça que juga contra el Saragossa fins a la mitja part, ja que el son i el cansament fan que mica en mica em quedi dormit.

FOTO DEL DIA:
Quines carreteres més estretes!!