"Yo me pido inmigrante"

Aquesta ha estat la frase de l’esmorzar d’avui. Tot ha vingut perquè un company de feina ha comentat que els llibres de text pels seus fills són gratuïts, que no paga ni un euro. La broma que li he fet jo ha estat que si havia passat els fills per estrangers i ara es deien Wilson o Mohamed el nen i Maria de las Luces la nena per tal de beneficiar-se de la mesura. S’ha posat a riure i ha dit que no, que això venia d’una promesa electoral de l’alcalde d’on ell viu. L’any passat tampoc va haver de pagar-los, ha confirmat.

Hem començat a parlar una mica de totes les avantatges que gaudeix la gent immigrant que ve de fora: que si llibres de text gratuïts, que si escola de franc i amb plaça garantida, que si no han de pagar impostos si munten un negoci durant els dos primers anys i, és clar, feta la llei feta la trampa, quan passa aquest temps el que fan és canviar-ho de nom i segueixen sense omplir les arques barcelonines amb diners. En fi, totes aquestes coses que els d’aquí no les tenim, però si venen d’allà sí. No hi estic en contra de que ho tinguin, però o tots moros o tots cristians (mai millor dit). O per tots o per ningú. O si ho preferiu d’una altre manera: o follem tots o la puta al riu. N’hi ha moltes d’aquestes frases fetes que fan referència al mateix: que tots ens podem beneficiar d’aquestes avantatges, i tant se val d’on venim, si del sud o del nord. Doncs bé, passat una estona, un altre company ha deixat anar la perla: “Si es que esto es un chollo. Yo me pido immigrante, que mola más!!”.