Hecatombe blaugrana.

NOTA DE L’AUTOR: aquest post està escrit el diumenge després. Concretament són la una del migdia, la qual cosa suposa que el meu cap ja ha assimilat tot el que ahir va succeir i el tinc més o menys fred. En poques paraules, que no escric amb la calentor que ho hagués fet ahir la nit després del partit.

La primera al front (el bàsquet)! La segona als morros (el futbol)! El que podia ser la pujada al setè cel, va acabar essent una davallada al més cru dels inferns. És allò de si no vols caldo, dos tasses i a més a més de les grosses i ben calent, bullint, amb el que detesto haver-me’l de prendre en el seu punt màxim de calentor. Ahir va ser un dia per oblidar en la memòria culé, d’aquells que fan molt mal. Però no ens enganyem, perquè com som així de masoquistes, passats uns anys recordarem amb un somriure als llavis el dia d’ahir tot dient ostres, te’n recordes quan els pericos ens van guanyar al Camp Nou amb l’arbitratge nefast de l’home aquell, com es deia? I ens va eliminar el TAU de la Copa del Rei en el partit de la impotència, del no en sabem més, del són superiors a nosaltres en tots els aspectes i ens abraçarem i ens en riurem d’això, perquè els culés som així. I és que ahir, va haver-hi dos humiliacions de les que fan mal. El bàsquet, mira, sempre serà la segona secció i el que, segons els culés, interessa, és el futbol. I el futbol, ah! Pam!! Cop a les parts baixes, on fa més mal. Per què mentre el Barça feia el que podia amb l’Espanyol (partit bastant dolent, sent tous), el Madrid li feia un set al Betis marcant sis gols a la primera part. I mentre els gols blancs anaven caient a carretades, i la diferència que fa dues jornades era de dotze punts, ara s’ha reduït a set. I jo, culé confés i declarat d’aquells del de tota la vida, penso que ja venen, que ja els tenim aquí, que l’esperit del Juanito els ha dit a tots aquesta nit passada que ell els ajudarà en la reconquesta, que ens tenen menjada la moral i que van a per totes. Ens han retallat cinc punts en dos partits i la cosa es complica, i molt. En poques paraules, que estic cagat, m’ha entrat la canguelis i totes les pors hagudes i per haver.

Ara, l’indignació pel mal arbitratge d’ahir (que no diré atracament, perquè no considero que ho fos, bàsicament perquè l’Espanyol no en té la culpa) no me la treu ningú. Sempre hi ha hagut àrbitres que només que han trepitjat la gespa del Camp Nou s’han proposat ser els protagonistes. Recordo Manuel Díaz Vega. Recordo Ildefonso Urizar Azpitarte. I a partir d’ara recordaré per sempre més el d’ahir, Carlos Delgado Ferreiro. Com l’anunci aquell de la Nike: “Soy Leo Messi, recuerda mi nombre”. Doncs això igual. Va venir un home a arbitrar que, lluny de cedir el protagonisme als vint-i-dos homes que juguen de curt, no, el va voler i se’l va quedar tot ell. Llegia el divendres que aquest àrbitre no era casolà, estadísticament parlant. I ara ja sé el perquè. L’expulsió totalment injusta al minut trenta-set va trencar totalment el partit. Se’l va carregar tot solet. Adéu futbol, adéu partit! I perquè a ell li va donar la gana ensenyar targetes a tort i a dret i fer-se veure més enllà del que s’hauria de fer veure un àrbitre. Les maneres no ho són tot, però les d’aquest personatge deixen molt que desitjar: fatxendós, aquella curvatura del cos a l’hora d’ensenyar les targetes, provocador, poc dialogant, ... I el Barça, aquest Barça d’ahir jugant amb deu homes, va seguir jugant igual de malament que quan en tenia onze i l’Espanyol encara va poder seguir practicant aquell futbol que no és futbol, sinó que és pèrdua de temps rere pèrdua de temps, provocacions amb picabaralles i suposades lesions per parar el partit. En definitiva, va fer el joc que havia vingut a fer. Visca el futbol! Em dol reconèixer-ho, però el Barça fa dies que no juga bé i que no és el Barça de començament de temporada. Ahir va encaixar la primera derrota des de fa molts partits. I amb tot això, algú sap on és Messi? Ja fa molts partits que no juga bé (descomptant el partit del Racing on va aixecar el partit) i que està desaparegut.

Una de les coses que em rebenta, és el president de l’altre equip de la ciutat. Ho sento, potser algú s’enfada, però és que ho he d’escampar als quatre vents. Cada vegada el suporto menys. Ahir, escoltant una entrevista després del partit que li van fer els de RAC1, va ser incapaç de reconèixer que l’expulsió era injusta i que l’àrbitre es va carregar el partit. Amb declaracions com aquestes, després que no es sorprenguin ni es queixin de res. En el partit d’anada creia veure un complot contra l’Espanyol i pro Barça perquè l’àrbitre suposadament havia ajudat l’equip blaugrana. Ahir, casualitats de la vida, res de res. Ni complots ni històries. Un arbitratge normal i corrent. Per favor! Els presidents representen un club, uns colors i haurien de mesurar les seves declaracions.

Ahir al finalitzar el partit un servidor era la viva imatge de la impotència, del no saber què fer ni què dir. Per això vaig optar pel silenci, per callar, per guardar-me la ràbia dintre i no exterioritzar-la. Em vaig quedar assegut al terra, vint minuts llargs. Sopeu, els hi vaig dir als amics que hi havia per casa. Ara vinc. Respiració profunda. Calma’t em repetia. I aquella ira la vaig aconseguir reprimir de mica en mica. I finalment vaig sopar, perquè això no ho perdono. Com tampoc perdono a l’àrbitre d’ahir.

Avui és un dels dies que els culés ens amaguen a casa. No sortim. Quan inventaran la baixa laboral per depressió post futbolística? Jo no vull anar demà dilluns a treballar. No! Perquè sé que em cauran per tots els cantons. Un petit tast: l’R, que diu que era del Barça però que el vam fer fora (els culés) i ara és del Madrid (no declarat) i perico (declarat) però per sobre de tot anti català, va enviar-me un missatge ahir en el que em reptava a la tertúlia del dilluns a l’hora d’esmorzar i em donava ànims de forma sorneguera.

EN POSITIU.
El sopar estava molt bo. Felicitats Alba!

EN NEGATIU.
L’àrbitre, evidentment, que va permetre que els 76.942 que havien pagat per veure jugar al futbol a vint-i-dos homes, sortissin indignats i amb els nervis crispats de veure un xitxarel·lo fent veure que arbitrava. Que els del comitè d’arbitratge vagin obrint de nou la nevera que en va un altre que hauria d’entrar però no sortir mai més.

La lesió d’Abidal per vuit setmanes. Per si no hi havia prou desgràcies...

El Barça en general i tots en particular.